En aquell temps, les diferències de classe entre cristians i musulmans eren ben patents a la vista de tot el món. Els uns, cristians vells, gaudien d’uns privilegis des de feia temps (gràcies al dret de conquesta de Jaume I) i els altres, cristians nous o moriscs, feien vida de súbdits, treballant la terra dels seus amos i pagant els tributs que els pertocava.
Per damunt de tots, l’oligarquia valenciana que atresorava el poder polític i la pràctica totalitat dels grans beneficis del creixement econòmic fruït de l’esplendor de la València del quatre-cents.
El conjunt de gremis de la capital va començar a rebel·lar-se contra les injustícies que patien; d’una banda, es sentien desfavorits front a la noblesa privilegiada econòmica i políticament i, d’altra, també veien com els moriscs estaven exempts de la quantitat de tributs que ells pagaven, ja que no tenien la condició de ciutadans, sinó de súbdits. A més, els baixos preus de la seua mà d’obra i el baix cost de la seua producció artesanal també perjudicava notablement els guanys de la classe mitjana valenciana.
Llavors, dins d’un context sòcio-econòmic complex que s’evitarà explicar per no desviar el text de l’objecte principal, esdevé a la capital i, més tard a la resta del Regne de València, la Guerra de les Germanies.
Com a resum molt concís, es dirà que algunes reivindicacions agermanades foren:
1) Conversió forçosa al cristianisme de tots els mudèjars valencians;
2) Supressió dels privilegis de la noblesa a nivell polític en benefici d’una nova organització popular dels estaments de govern;
3) Canvi del model econòmic, augmentant-ne l’exportació dels productes valencians i disminuint-ne les importacions.
La Guerra de les Germanies passa pel poble d’Alcoleja
Un cronista valencià de renom, Rafael Martí de Viciana (1502-1574) relatà a la “Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno” (1564) els fets de les Germanies a la perfecció. En el “Libro Quarto”, descriu uns enfrontaments esdevinguts als voltants d’Alcoleja i que es transcriuen a continuació:
“Después de la rota de Candía[1], quando Vicent Périz marchó para Ondara, el capitán de Orihuela marchó para Orihuela por hazer rostro a don Pero Maça y guardar su tierra[2]. El capitán Bocanegra[3] marchó para Villalonga donde por aquellos lugares bautizó más de III mil agarenos, y pagaron XV sueldos por cada casa para el capitán Vicent Périz, y pusiéronse cruzes de paño colorado en el braço derecho. En estos días Bocanegra topó con Andrés Porta[4] y Berenguer Tonda[5], que levavan más de DC agarenos cabe el río de Gorga, donde travaron muy brava escaramuça. Aquí murieron de ambas partes muchos hombres. Después Bocanegra ajuntó más de mil hombres y marchó contra Guadalest, y en Alcoleja topó con Rodrigo de Beaumont, governador de las tierras de Guadalest, donde huvieron un rencuentro tan reñido que Bocanegra fue desbaratado y perseguido hasta las puertas de Penáguila. Bocanegra se rehizo y bolvió contra don Rodrigo, y en el puerto de Confrides tuvieron otro rencuentro, en el qual Bocanegra mejoró y entró por las tierras de Guadalest, haziendo todos los daños que pudo y se pueden imaginar. Don Rodrigo no se olvidó mucho, que luego acudió a los lugares de la Val de Guadalest, donde halló a Bocanegra, y en Ondarella travaron pelea de las más ensangrentadas que fueron en aquel tiempo, en que murieron hombres sin número de ambas partes. Bocanegra, después que recogió de los enemigos, bolvió a Penáguila. Otro día marchó para Sexona...”
El tret principal que es vol destacar d’aquest text és l’existència d’una comunicació viària entre Penàguila, Alcoleja i la Vall de Guadalest. S’observarà com les tropes del capità Bocanegra es dirigeixen cap a Guadalest i, de camí, es trobaran a Alcoleja amb les tropes de Beaumont, què venien de Guadalest. Per tant, es pot deduir que Alcoleja era un punt intermedi en el camí de Penàguila a Guadalest.
Bocanegra recula pel camí que ha vingut i arriba a les portes de Penàguila. Quan el text menciona les “portes de Penàguila” s’ha d’interpretar les paraules en sentit literal, ja que les muralles (de les quals queden alguns fragments) estaven ben operatives en aquella època i segurament tancades en una guerra com la de les Germanies.
Cal destacar que Penàguila lluità a favor de les Germanies principalment, aportant soldats a la columna encapçalada per Xàtiva què, després d’una concentració a Alcoi amb rebels d’Ontinyent, Albaida, Cocentaina i altres pobles, marxà cap a Oriola a lluitar contra la monarquia. Per tant és de remarcar que Andreu Porta i Berenguer de la Tonda, ciutadans importants de Penàguila, es desmarcaren de la Germania i seguiren sent fidels al monarca que els aportava els privilegis i, enduent-se els musulmans cap a la vila cristiana de Gorga, pretenien evitar els batejos forçosos als que estava sometent-los Bocanegra. El propòsit és ben clar: si els musulmans es convertien en cristians, deixarien de rendir tributs econòmics als senyors feudals que els explotaven sense escrúpols i la noblesa perdria la seua principal font d’ingressos.
La xifra de sis-cents musulmans és exagerada, però indica que Porta i de la Tonda haurien arreplegat tots els moriscs de les alqueries de Penàguila, entre elles Alcoleja i Beniafé (que aportaven poc menys d’un centenar de persones a la columna) i se’ls portaven cap a la vila de Gorga abans que aplegués Bocanegra. La suma real d’habitants musulmans de Penàguila era d’unes dos-centes persones (sumant Benasau, Ares, Beniafé i Alcoleja).
Dades del cens de 1510 ordenades per les Corts de Montsó
Així, amb el nostre poble totalment despoblat i amb els seus habitants en algun punt entre Gorga i Penàguila, Bocanegra es trobà a l’arribar a Alcoleja al governador de Guadalest, el qual venia a impedir que l’agermanat arribara a les seues terres i convertís els seus súbdits musulmans.
És de les poques batalles que segurament hagen vist les nostres cases i carrers (segurament l’única), ja que aquesta zona de l’Aitana no ha conegut guerres ni enfrontaments de renom que hagen transcendit.
Per a finalitzar, es vol recalcar la importància d’aquest text per a conèixer com era el principal camí de comunicació entre El Comtat i la costa, ja que és ben difícil trobar documentació referent a estes vies antigues de pas entre valls i el temps ha esborrat bona part d’estos camins.
Vista aèria d’Alcoleja i Beniafé, on es veu perfectament la baixada al riu Frainos pel carrer Baix
Així, tenim confirmació que l’antiga via morisca anava de Penàguila a Alcoleja per la senda que hi ha un poc més amunt de la carretera actual, eixint a l’era de la Caseta Ibànyez; d’ací seguiria fins a Alcoleja i, pel carrer Baix, travessaria el riu Frainos pel pont del camí de Beniafé, desviant-se a mà esquerra abans d’arribar a dita pedania; caldria estudiar exactament el pas a Ares del Bosch, però hi ha un pont a uns centenars de metres d’Ares, pujant al barranc de Camarell, que segurament fóra dita comunicació entre les dos vessants del riu; finalment el text menciona el port de Confrides com a prolongació de dit camí per a arribar fins a Guadalest i, per tant, els pobles de la Marina.
Pont del barranc de Camarell
Un fragment literari com aquest cal tindre’l ben en compte a l’hora de conèixer millor les comunicacions a l’època morisca, completant-ne l’estudi amb altres textos coetanis i anteriors que contribuiran a fixar més acuradament les traçades dels vells camins.
Alcoleja des d’Ares del Bosch
Daniel Iborra
Altra família acabdalada de Penàguila. Havien sigut arrendataris del poble de Benilloba.
