CONTEX HISTÒRIC
Fa poc més de set segles el poble de Penàguila va començar a existir com hui el coneixem. Pere III (el fill de Jaume I) ordenà la construcció d’una vila cristiana l’any 1278, als peus del castell des d’on Al-Azraq llançaria l’últim atac contra els alcoians, al barranc de la Batalla, on definitivament perdria la vida.
Comença llavors una època de vassallatge per als sarraïns de la zona que, aïllats a les alqueries de les muntanyes, s’acostumarien a viure pagant als succesius senyors les rendes que els reclamaven però amb la sort, això sí, de poder mantindre els seus costums religiosos. Ares, Alcoleja, Benasau, Beniafé, Benigallim[1], Frainos[2] i Riola eren les alqueries musulmanes que depenien de la vila cristiana de Penàguila. Una convivència entre religions què, tot i l'atac d’un grup de granadins que saquejaren i incendiaren el poble l'any 1304, romandria tranquil·la durant segles. De fet, la Inquisició perseguirà, al segle XVI, alguns mandataris de la zona (un d’ells Miquel Fenollar, notari de Penàguila i senyor feudal d'Alcoleja i altres alqueries islàmiques) per la s
eua permissivitat amb els moriscos. La monarquia i els estaments religiosos pretenien convertir els musulmans al catolicisme però els mandataris de Penàguila i Guadalest feien la vista grossa a canvi dels diners que rebien i de tindre la població en calma. A l'arxiu parroquial de Penàguila podem veure com els moriscs evitaven els seus noms cristians[3] en l’ús quotidià i se sap que tenien el costum, en molts casos, de fer passar el mateix fill per un altre quan naixien en un curt període de temps, per a així evitar multitud de batejos. Tots estos arguments feren que Felip III,
encoratjat per l'església catòlica, ordenara l'expulsió de tots els musulmans fora de la península.
L’EXPULSIÓ DELS MORISCS
El 22 de setembre de 1609 es llegeix el bàndol d'expulsió a tots els pobles del Regne de València i s'ordena que, en menys de tres dies, els moriscs siguen embarcats cap a terres africanes. Els qui pertanyien al terme de Penàguila havien d'anar a Dénia per a embarcar-se d'immediat però, a poc a poc, la situació va anar complicant-se i els fets acabaren en tragèdia.
Passaven els dies i els musulmans de la zona no marxaven cap a la costa. A Benilloba, un bandoler morisc inicia una rebel·lió i, a l’altra banda de l’Aitana, els de Relleu i Finestrat es refugien a la muntanya desobeint les ordres d’embarcament[4].
Alguns moriscs de El Comtat són assassinats i s’instal·len forques en el camins per a atemorir els ciutadans i advertir-los perquè respectaren les lleis. A finals d’octubre, un comissionat valencià d’embarcament, Baltasar Mercader, s’emportarà tots els moriscs de Muro i Benilloba, però la problemàtica a la zona no deixaria d’augmentar: al castell de Guadalest es refugiaven unes poques famílies morisques de Benimantell que acceptaven l’expulsió i temien represàlies dels seus veïns sublevats i l’alcaid cristià del castell demanaria ajuda a les tropes reials per a protegir-se front a possibles atacs, com estava passant al castell de Sella[5]. Així i tot, els pobladors de les alqueries penaguilenques seguien sense embarcar-se i els començaven a aplegar notícies de gent de les valls properes (Seta, Travadell i Alcalà) que estaven marxant cap a la serra del Cavall Verd.
Una antiga llegenda morisca deia que el salvador de la seua religió, Al-Fatimi, vindria a lloms d’un cavall verd per a lliberar-los de l’opressió cristiana. Anant a refugiar-se a eixa serra tenien l’esperança que la llegenda es complira o, almenys, estarien units quan aplegara el final. En una data indeterminada de principis de novembre, les famílies morisques del terme de Penàguila travessarien els camins de Serrella per a unir-se a altres sublevats que marxaven cap a la serra del Cavall Verd, a la Vall de Laguar.
Vint-i-set soldats de Penàguila foren a col·laborar amb el comendador de Gorga, l’alcoià Vicent Sempere qui, perseguint els moriscs durant la seua fugida, a poca distància de Fageca aconseguí matar una quinzena d’homes i dones i apropiar-se de les seues pertenences: 17 bous, 8 mules i molta roba i diners, repartint-s’ho tot entre els 120 soldats atacants[6].
Tots els focus rebels acabarien concentrant-se a la Vall de Laguar, pel que a mitjans de novembre serien uns 15000 moriscs els que tractaven de protegir-se entre el castell de les Atzavares i el castell de Pop. Les mílices cristianes negociaren la rendició dels moriscs però estos, temerosos de les represàlies, no claudicaren i seguiren arraconant-se cada vegada més amunt de les muntanyes. Alguns morien quan baixaven de nit a buscar fonts per a beure, i més de mil ho feren en enfrontaments directes amb els militars. Per tant, era només qüestió de temps que aquella gent, morint-se de fam i passant les nit al ras a punt de començar l’hivern, acabaren rendint-se als assetjaments de les tropes cristianes i, el 29 de Novembre, finalment descendien de les muntanyes les poc més de 10000 persones que havien sobreviscut a molts dies sense aigua ni aliments. Ací comença la història dels morisquets.
ELS MORISQUETS DE PENÀGUILA
En molts casos van ser els soldats els que capturaren directament xiquets[7], en altres es tractava d’orfes que havien perdut els pares i estaven desemparats o, inclòs, eren els mateixos progenitors els qui els cedien a canvi de menjar i aigua doncs es tractava d’això o morir allí mateix[8]. Prompte començaria l’intercanvi de posseïdors i, com vorem, alguns d’estos morisquets anirien a parar al poble de Penàguila. Alguns d’ells sabem pel cens de 1572 que eren habitants de les alqueries del voltant, per exemple Àngela i Miquel Damnon, què pertanyien a una família d’Alcoleja o Martí Bocaig, llinatge de Beniafé, dels qui també aniran a parar dos morisquets al poble de Benifallim[9]. En estos casos podem suposar que van ser cessions entre famílies que es coneixien, però dels altres xiquets no es pot dir el mateix; és molt probable que foren comprats o capturats per milicians i mercantilitzats com a servents posteriorment.
L’arquebisbe Joan de Ribera ordena els batejos d’estos morisquets el 3 d’Agost de 1610, convençut com estava que molts no havien rebut dit sagrament. És per això que es conserva, a l’arxiu parroquial de Penàguila, la llista dels morisquets que es trobaven a Penàguila entre octubre d’eixe any i febrer de 1611. A més a més, tenim un cens d’Octubre de 1611 ordenat per Caracena[10] amb el qual podrem comprovar la mobilitat dels morisquets, ja que són llistes molt diferents en un curt període de temps. De tots ells la llista de batejos ens diu que són “fills dels moriscos alçats en Alaguar”.
| LLISTA BATEJOS D’OCTUBRE DE 1610 | | MORISQUETS CENSATS UN ANY DESPRÉS (OCTUBRE DE 1611) | |||||||
| MORISQUET/A | POSSEÏDOR | OFICI | | POSSEÏDOR | OFICI | MORISQUET/A | COGNOM | EDAT | TRETS |
| Lluís | Agulló, Cristófol | | | Agulló, Cristófol | | Madalena | | 12 | |
| Miquel Tomàs | Amoròs, Miquel | Ermità dels Sants | | | | | | | |
| Vicent Joan | Aracil, Nofre Diego | | | | | | | | |
| | | | | Asnar | Retor | Miquel | | | |
| | | | | Brisuela, Joan de | Senyor d’Alcoleja | Jeroni | | 12 | |
| Madalena | Company, Joan | | | | | | | | |
| Baltasar | Company, Vicent | | | | | | | | |
| | | | | Domènec, Catalina | | Nofre | | 7 | |
| | | | | Domènec, Catalina | | Vicent | | 6 | |
| | | | | Domènec, Gaspar | | Madalena | Xarqui | 12 | |
| Jaume Joan | Domènec, Miquel | | | | | | | | |
| Jerònima Madalena | Fenollar, Cristófol | | | | | | | | |
| | | | | Fenollar, Joan | Retor | Jerònima | | 7 | |
| | | | | Fenollar, Eulàlia | Senyora de Benillup | Àngela | | 10 | |
| Àngela | Fenollar, Miquel | | | Fenollar, Miquel | | Martí | Bocaig | | |
| Jeroni Miquel | Fenollar, Miquel | | | Fenollar, Miquel | | Baltasar | Cansel | | |
| | | | | Fenollar, Miquel | | Pere | Harraez | | |
| Andreu Joan | Fenollar, Pere | Retor | | Fenollar, Pere | Retor | Jeroni | | 8 | Piga esquerra |
| | | | | Fenollar, Pere | | Gaspar | | 10 | |
| Mariana | Fenollar, Vicent | | | Fenollar, Vicent | | Mariana | | 5 | Senyal esquerre |
| Jeroni Vicent | Fenollar, Vicent | | | Fenollar, Vicent | | Jeroni | | 7 | “Tonto y trabada la vista” |
| Vicenta Cecília | Fenollar, Vicent | | | Fenollar, Vicent | | Joana Àngela | | 1,5 | Any i mig |
| | | | | Fenollar, Vicent | | Àngela | | 8 | |
| Francesc Gaspar | Martínez, Jeroni | | | | | | | | |
| | | | | Matarredona, Gaspar | | Jeroni | Contri | | |
| | | | | Pastor, Joan | Retor | Vicenta | | 6 | Pigota i senyal |
| Miquel | Picó, Nofre | | | Picó, Nofre | | Jeroni | Dano | | |
| Àngela | Picó, Nofre | | | | | | | | |
| Àngela | Porta, Pere | Menor | | Porta, Pere | Menor | Àngela | | 11 | |
| | | | | Porta, Pere | Ciutadà | Miquel | | 5 | |
| Francesc Joan | Puig-Moltó, Francesc de | Retor | | Puig-Moltó, Francesc de | Retor | Joan | | 3 | |
| Nofre Joan | Puig-Moltó, Francesc de | Retor | | Puig-Moltó, Francesc de | Retor | Miquel | | 4 | |
| Miquel | Pujaçons, Francesc | | | | | | | | |
| Jeroni Joan | Ripoll, Joan | | | Ripoll, Joan | | Àngela | San Marco | | |
| | | | | Sanç, Joan | | Maria | Caçorla | | |
| Cristófol Vicent | Soler, Cristófol | | | Soler, Cristófol | | Cristófol | | 9 | |
| | | | | Soler, Francisco | | Àngela | Damnon | 7 | |
| | | | | Soler, Francisco | | Miquel | Damnon | 3 | |
| | | | | Soler, Nadal | | Àngela | | 6 | |
| | | | | Soler, Nadal | | Miquel | | 3 | |
| Pere Jeroni | Soler, Pere | | | Soler, Pere | | Jeroni | Contri | 9 | |
| Miquel | Soler, Pere | | | Soler, Pere | | Baltasar | Castor | 3 | |
| | | | | Torres | | Jeroni | | 7 | |
| | | | | Torrosella, Joan | | Miquel | | 11 | |
| Anna | Velis, Joan | | | | | | | | |
| | | | | | | | | | |
| | | | TAULA DE COLORS | Morisquet/a i curador coincidents en ambdues llistes | | | | | |
| | | | Coincideix el curador, però no el morisquet/a | | | | | | |
| | | | Possible morisquet/a coincident amb altre curador | | | | | | |
Com es pot observar comparant les dues taules trobem que, en menys d’un any, el número de morisquets ha augmentat de 25 a 35. A més, només en 6 casos podem afirmar que els xiquets segueixen en mans del mateix curador. Hi ha 10 possibles morisquets que podrien haver canviat de mans, però no es pot assegurar per falta de dades.
Anant més enllà en el temps, trobem altres dades significatives:
- a les confirmacions de 1620 de l’arxiu parroquial de Penàguila, contrastem que Joan Torrosella segueix tenint a Miquel i hi ha dos curadors nous que tenen morisquets al seu càrrec (el mestre Andreu Lacobilla i Violant Doménec);
- el 1624 casen els morisquets Joan Dayscays i Paula Contri;
- dos anys més tard ho fan una nova serventa de Joan Torrosella, Madalena Arai, i Miquel Soch;
- l’any 1630 casaran els morisquets Nofre Isbel i Rafela Arrayas;
- el mateix any el morisquet Baltasar Contri, criat de Francesc Soler, casarà en segones núpcies amb Maria Naves, morisqueta d’Agres[11].
L’església considerava un delicte no declarar estos xiquets i, si es tenia notícia d’algú que els tinguera en secret, era obligatori denunciar-lo al retor del poble. Per tant, hem de creure en la fiabilitat d’estes llistes i considerar que l’aparició de nous morisquets a Penàguila amb el pas dels mesos en els anys immediatament posteriors a l’expulsió, es deu a la gran mobilitat d’estos xiquets i la mercantilització que patiren[12].
CONCLUSIÓ
L’expulsió dels moriscs suposà, en primer lloc, el despoblament de les alqueries properes a Penàguila, pel que molts penaguilencs aprofitaren (incentivats per uns preus molt baixos) per comprar als senyors feudals les antigues pertenences dels musulmans[13]. Els conreus moriscs passaren a mans cristianes[14] i igual ocorregué amb tots els béns que no van poder emportar-se (animals, mobiliari...). A tot açò cal sumar el negoci dels morisquets pel que, per a molts habitants del Regne de València, l’expulsió suposà una font d’ingressos afegida que, només per als nobles que depenien de l’explotació dels moriscs seria un sotrac per a les seues rendes.
És, per tant, un trist episodi del nostre passat però que, com hem vist, va deixar una emprempta humana entre nosaltres. El llegat dels morisquets aplega fins els nostres dies (es coneix un llinatge de morisquets d’Ares que ha perdurat fins el present) i, junt als bancals, els castells i la nostra toponímia, ens mostra el temps en què visqueren els nostres avantpassats. Una interessant història que esperem no s’oblide per a que no es torne a repetir.
Daniel Iborra i Pellín
[1] Benigallim era una alqueria molt propera a Alcoleja i res té a veure amb Benifallim. Les dos alqueries acabarien fusionant-se i passaren a dir-se Universitat d’Alcoleja, en el segle XVII.
[2] Frainos contà amb mesquita pròpia i fou un conjunt de cases que s’ubicava en algun punt entre Penàguila i Benasau. Dita alqueria acabaria donant-li el nom al que en aquella època era conegut com a Riu Major de Penàguila.
[3] Al cens de 1572 Geroni Piunda, de Benasau, diu que té quatre filles i un fill, però no recorda el nom cristià d’estos.
[4] Manuel Lomas descriu molt bé tots estos successos al seu llibre: “El puerto de Dénia y el destierro morisco (1609-1610)”; Ed. PUV, 2009.
[5] “Los de Relleu i Finestrat se juntaron con los de Sella (...) y sitiaron en el castillo a su mesmo señor don Iayme de Calatayud”. Ho contà Gaspar Escolano, cronista valencià del segle XVII a: “Décadas de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia”, Ed. Diselva, 1987.
[6] Arxiu Parroquial de Gorga, citat per Agustín Gaseó en “Historia de la Virgen Santísima de Gracia y de la Villa de Gorga”, 1886.
[7] “El día que se rompieron estos moros se tomaron algunos niños y niñas, y los soldados y todos se daban a entender que son esclavos”. Escolano: “Décadas...”
[8] “Arrojávanse a las aguas como rabiosos, y algunos bevían tanto que se quedavan reventados (...). Llegaron a tan increíble miseria que no sólo los padres por el hambre daban sus hijos a los christianos que conocían, mas aún los vendían a los soldados estrangeros por una quaderna de pan y por un puñado de higos (...) Llegavan tan desbalijados que unos medio desnudos, y otros desnudos del todo, se arrojavan al mar (...) por llegar a embarcarse”. Escolano: “Décadas...”
[9] Així i tot és curiòs que en la primera llista Martí Bocaig no apareix.
[10] Estudi realitzat i publicat per l’historiador Ignasi Gironès al web: http://www.ignasigirones.com/
[11] Antoni Mas, Josep Mas i Jaumer Noguera, “La Senda de l’Èxode”; Ed. Macma, 2009.
[12] Molt ben estudiada per Ignasi Gironès en diferents articles. “La revenda dels morisquets” (2010), o “El negoci dels Morisquets” (2004), entre d’altres.
[13] Compraren terres a Alcoleja les famílies Fenollar, Aracil, Porta... Arxiu del Regne de València, MR, 10114. Els censos de població indiquen que, entre el 1609 (poc abans de l’expulsió) i 1646 (unes dècades després), la població a Alcoleja ha augmentat lleugerament i a Benasau només ha baixat una miqueta. També hi ha penaguilencs que emigren a Granada, després de la revolta de Las Alpujarras, per a repoblar aquella zona. Tot açò ens demostra que la població no gaudia d’un benestar econòmic molt elevat.
[14] Els fruïts desatesos foren vi, ametles, oli, figues, panses, avena, ordi, forment, mixtura i anís verd. ARV, MR, 10108-10115.
