EL CARRER MÉS VELL D'ALCOLEJA I ELS SERRA LLORET

    Els historiadors diuen que a finals del segle XI o principis de XII es van construir les primeres cases del poble d'Alcoleja. Però: quines foren eixes primeres cases?

    La meua iaia Maria Otília em deia:

    - M'auelo deia que s'auelo li deia que abans eren Alcoleja i Benigallim, però jo no sé què volia dir!

    I és que poc després de la creació de l'alqueria andalusí d'Alcoleja es fundà un segon nucli urbà que es diria Benigallim. Gràcies a documents antics sabem que els dos primers carrers del poble van ser el carrer del Rosari (el que puja cap al llavador) i el carrer Baix (el que baixa cap a Beniafé). Com saber quin dels dos era Alcoleja i quin Benigallim?

    Doncs segons protocols notarials del segle XVIII sabem que algunes cases de Benigallim fitaven amb "el camí de Benasau" i, també, que al carrer conegut com a Alcoleja estava la ferreria així que, tenint en compte que el camí a Benasau comença al carrer Baix i que la tradició oral ha conservat el nom de la ferreria a la primera casa del carrer de Dalt, el més plausible és que Alcoleja fora el carrer que munta cap al llavador i Benigallim el que baixa a Beniafé. Per tant, les primeres cases d'Alcoleja haurien sigut les del carrer del Rosari. Certament, la tradició oral també ho ha arreplegat així, doncs recorde que algú em digué, sent un xiquet, que les cases més velles del poble eren les del llavador i les del carrer Baix.

    Altra pregunta que cal plantejar-se és per què el nom de Benigallim, si a menys de 20 quilòmetres ja hi havia un altre poble amb un nom pràcticament igual. Podem intuir que Benigallim va ser formada pels habitants expulsats de Benifallim, quan el 1316 el rei Jaume II ordenà el repoblament del poble per famílies cristianes. Prèviament s'havia expulsat els musulmans de Penàguila (any 1276) i d'esta manera es reduïa l'amenaça que els seguidors d'Al·là es feren amb els dos castells d'estes poblacions, properes a Alcoi i Cocentaina. El motiu principal d'esta suposició és que el nom del poble era, amb la nostra grafia, Bina-Halim (Ibn Halim), és a dir, "els fills (o el llinatge) de Halim". Tindria lògica llavors que el nom del clan simplement s'haguera desplaçat a les proximitats d'Alcoleja, sent un topònim referit més a les persones que el conformaven que a l'espai en si mateix. Però, clar està, és només una hipòtesi.

    Segles més tard, Alcoleja i Benigallim serien unificades en una sola localitat, encara que als documents notarials continuarà apareixent el nom de les dos alqueries fins, almenys, el segle XIX.

 

    Però tornem al nom del carrer. Alcoleja es convertí en el carrer de Dalt amb l'arribada dels repobladors cristians al segle XVII. Alguns mapes posteriors referiran també que era el "camí d'Alacant" doncs, passant per la Vila, per allí començava la ruta cap a la capital.

       No sabem des de quan el carrer de Dalt passà a dir-se carrer del Rosari en un clar homenatge al Cant de l'Aurora que se celebra en les celebracions a Sant Vicent Ferrer, a trenc d'alba. Però este tampoc va ser el seu nom definitiu ja que, actualment, el nom oficial és el de Serra Lloret.

 

I ací apareix una nova incògnita: qui va ser Serra Lloret?

 

    Este curiós personatge va nàixer a Alcoleja el 15 de gener de 1859. Li posaren de nom Salvador i vivia en una casa del mateix carrer que després tindria el seu nom. Segons testimonis del poble, la casa era probablement la del número 10, enfront de la que hui té Enrique "el Cartero". Que sapiguem, almenys tenia un altre germà, de nom José.

 

    La família Serra Lloret era modesta, de fet s'ha conservat que Salvador era jornaler. Però, sorprenentment, el trobem documentat com a un constructor de vies de ferrocarril a nivell nacional a principis del segle XX: el 1901 a Aragó, el 1908 a Toledo... I, pel que respecta al seu germà José, este es va convertir en un acabalat "contractista d'obres" que es va construir la fabulosa finca "El Gurugú", una casa de camp al final del passeig de Campoamor d'Alacant, on hi anava la flor i nata de la ciutat. Allí encara existeix el carrer José Serra Lloret en el seu record.

    Però Salvador no es va conformar amb els negocis, sinó que també es va introduir en el món de la política i, al desembre de 1920, es va convertir en senador del congrés dels diputats per Alacant, presentant-se pel partit conservador a la circumscripció de Pego, tot i que no arribaria a prendre possessió del càrrec, ja que emmalaltí i morí el 2 de gener a Madrid. També arribaria a ser nomenat Cavaller de l'Orde d'Isabel la Catòlica.

Salvador Serra Lloret

Llavors, si provenien d'una família de llauradors... Com van prosperar tant els germans Serra Lloret?

 

    La llegenda diu que la família havia comprat el mas i les terres de Vil·la Serra, al port de Tudons. Allí, segons ens ha transmés la tradició oral, haurien trobat una caixa plena de diners i, de sobte, es feren rics, començant així una nova vida i abandonant per sempre els camps.

 

    La realitat ens diu que allí, prop del mas de Vil·la Serra, concretament enfront del corral de Piscul, a cavall entre els segles XIX i XX, es va construir una fàbrica il·legal de falsificació de monedes doncs, pel que sembla, algun veí d'Alcoleja hauria anat a treballar a una seca de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre i se les hauria enginyat per a començar este il·lícit negoci amb altres joves del poble.

    Curiosament, les terres dels Serra Lloret serien venudes a la família Payà d'Ibi, els famosos constructors de joguets els quals també van ser autoritzats a fabricar monedes durant la Guerra Civil, i foren els que compraren Vil·la Serra, la Torreta i les altres terres dels Serra Lloret.

    No són moltes coincidències? Podrien haver-se enriquit els germans Serra Lloret a costa de fabricar monedes il·legals en una caseta amagada a la serra d'Aitana?

   Sembla que un dels joves que va voler eixir-se'n del grup va ser eliminat per un altre membre del grup de falsificadors, pel que este tema ha sigut tabú durant molts anys a Alcoleja però, certament, trobem que dos germans que eren jornalers d'Alcoleja, de sobte es converteixen en persones acabalades, construint-se un d'ells una finca magnífica al recentment estrenat passeig de Campoamor d'Alacant (José) i arribant a ser congressista i un destacat personatge a nivell nacional l'altre (Salvador) i, en les seues terres, hi havia una casa on es fabricava moneda il·legal.

    Podria ser que hagueren participat de la falsificació de monedes duta a terme en les seues terres? És molt probable que així fora, doncs aquestes terres passaren a les mans de la poderosa família Payà, els quals també acabarien sent autoritzats a produir moneda legal i, per tant, disponien de la maquinària necessària per a fer-ho.

Monedes de la seca de la família Payà, del 1937

El cas és que, el fet d'haver arribat a prosperar tant econòmica i socialment, va fer que el carrer del Rosari, abans carrer de Dalt, abans simplement Alcoleja, hui en dia siga conegut com a carrer de Serra Lloret, no sabem si en honor a Salvador o als dos germans de manera genèrica.

 

El que sí que sembla estar prou clar, és que este carrer és el més antic del poble doncs, quasi sense lloc a dubte, ací es construïren les primeres cases dels primers habitants de l'alqueria d'Alcoleja, a finals del segle XI o principis del XII.

 

 

Ací la fitxa de Salvador Serra Lloret a la web del Congrés dels Diputats:

https://www.congreso.es/en/historico-diputados?p_p_id=historicodiputados&p_p_lifecycle=0&p_p_state=normal&p_p_mode=view&_historicodiputados_mvcRenderCommandName=mostrarDetalle&_historicodiputados_nume=51018

Una serenata revolucionària (any 1871)

Imatge generada amb IA.

Era diumenge. Concretament el 3 de setembre de 1871. Després d'anar a missa, un grup d'homes va anar al Casino a fer un aperitiu. A l'hora de dinar, se separaren, quedant per a fer una partideta a primera hora de la vesprada.

 

I la cosa es va complicar. Ara un colpet d'herbero, ara una copeta... I a boqueta nit la festa ja se'ls havia anat de les mans.

 

Feia poc el senyor alcalde havia publicat un bàndol prohibint la música als carrers per por a "alteracions de l'orde públic", doncs eixos dies es produïa la recaptació municipal i provincial d'impostos, i es volia assegurar que el Recaptador actués en calma. Calia, també, cuidar la imatge del poble.

 

Però en eixos temps hi havia gent a qui no els agradava ser manats. De fet, feia ben poc que les revoltes de la població havien aconseguit enderrocar el règim monàrquic d'Isabel II i, totalment immersos en el conegut com a Sexenni Revolucionari, la gent creia que les injustícies podien ser vençudes al carrer.

 

Potser aquell grup d'amics que es divertien al Casino un diumenge de vesprada pensaren que estaria bé demostrar com se les gastaven els liberals d'Alcoleja, així que van anar a casa d'algú, van agafar instruments musicals, mantes per a disfressar-se i, com si foren un grup de cobla en plena serenata, se n'anaren a cantar pels carrers del poble.

 

Van començar a la Plaça, baixaren per la Replaceta, pujaren pel carrer Sant Miquel i, encarant el carrer Sant Joaquim, just al cantó amb el carrer del Trinquet, aparegué el senyor alcalde amb una quadrilla de veïns.

 

El mandatari recordà el bàndol publicat feia uns dies i els exigí que pararen de cantar i compliren el seu mandat.

 

Aquell grup de cantants valents eren Vicente Bardisa i Buades, Salvador Lloret i Català, José Lloret i Gomis, i els germans Blas, Santiago i Vicente Català i Iborra.

 

S'ho estaven passant tant bé que, per suposat, no tenien cap intenció de parar de cantar. Així que, desobeint el senyor alcalde, continuaren la seua volta pel poble amb la seua particular i espontània rondalla.

 

L'alcalde, ben ofés, anà a buscar més veïns per a la seua quadrilla, així com el Fiscal municipal. Els encararen de nou mentre seguien la ronda pel carrer Nou cap al carrer del Rosari i, esta vegada, els amenaçaren amb la presó si no se n'anaven a casa immediatament, ja que serien denunciats al Fiscal municipal.

 

Blas, un dels tres germans Català que formaven la comitiva cantora, va dir algunes paraules ofensives i poc apropiades contra el Fiscal municipal... Sense saber segurament que el tenia davant, ja que este no s'havia pronunciat en cap moment. 

 

Els músics estaven tan animats que van verbalitzar clarament que preferien anar a la presó que tornar-se'n a casa.

 

Així que la serenata continuà fins que els músics es cansaren i, satisfets per la seua revolta musical, se'n tornaren finalment a les seues cases.

 

Al dia següent, al llavador les dones no parlarien d'una altra cosa. Tot el poble comentava la divertida i improvisada comitiva que, amb mantes i instruments musicals, havien desafiat el fiscal i el senyor alcalde.

 

Però qui té el poder, té el poder. Així que foren denunciats i, finalment, condemnats a dos mesos i un dia d'arrestament major en la presó del poble, que en aquella època estava en la Casa Consistorial, enfront de la font de la plaça de l'església. A més, 150 pessetes de multa a cadascú. A Blas, pels insults contra el fiscal, li caurien 2 mesos i 1 dia extra, per tant, 4 mesos i 2 dies d'arrestament.

 

Així i tot, aquella quadrilla de valents s'havien divertit i, realment, no havien fet mal a ningú.

 

De ben segur que els dies d'arrestament se'ls van passar cantant per passar millor el temps!

 

La informació ha sigut extreta a partir de la resolució judicial de la denegació del recurs presentat per alguns dels condemnats, publicada en el llibre "Jurisprudencia criminal", de José María Pantoja, tom IX, de l'any 1874 (pàgina 333).

Daniel Iborra i Pellín, 30 de juny de 2026

 

El pinaret de la Verge a Alcoleja

    Fa molts, molts anys; quan la gent encara explicava rondalles a la voreta de la llar, una dona d’Alcoleja preparava un pobre guisadet perquè la seua filla li’l portara al seu home, que estava treballant en uns bancals que tenien a les faldes de l’Aitana. El menjar no era molt apetitós (unes creïlletes acompanyades per unes poquetes faves, unes bledes i un fesols) però suficient per a alimentar-se bé i complir amb les dures tasques del camp. Quan la xiqueta havia acabat les classes del dematí, tornà a casa i es trobà sa mare que li deia:

–Filla, ja tens preparat el recapte per a ton pare. Ves a dur-li’l perquè dine!

Ella, obedient com era, accedí:

–Val, mare. Ja li’l duc! En quins bancals es troba hui?

–En l’horteta de Riola. Au, ves que, en tornar dinarem.

La xiqueta ficà la cassoleta i un crostó de pa dur a una cistella, se la carregà al colze i, pel camí d’Aitana, isqué del poble. Travessà el pont estret que salvava la fondària del barranc del Tronxo i, deixant arrere la Troneta i l’Afijó, arribà a un pinaret que hi ha poc abans d’arribar al molí. Estant allí, de sobte, sentí una veueta cansada de dona que la cridava:

–Xiqueta, vine!

La criatura es girà i veié una dona desconeguda asseguda a l’ombra d’un pi. Recelosa, romangué quieta i callada, doncs sa mare li havia ensenyat a no refiar-se de les persones estranyes.

–Vine, bonica, no tingues por.

Insistí la dona, amb una veu tan dolça i suau que la xiqueta no tingué més remei que confiar en ella i s’apropà, tot i advertint-li:

–Senyora, no tinc temps d’entretindre’m, doncs he de dur este dinar a mon pare, que està a Riola esperant que li porte el recapte.

–Un recapte, dius? –preguntà la dona–. Què no me’n donaries una miqueta? Fa molts dies que no entra res a la meua boca i estic morteta de fam...

–Però és que –replicà–, si li done el menjar a vostè, què dinarà mon pare?

–Dóna’m només una miqueta del que hi ha dins la cistella i, la resta, li’l podràs dur de dinar a ton pare.

La xiqueta, dubitativa, es compadí d’aquella pobra dona i, compassiva, obrí la cistella per a donar-li una miqueta del menjar que s’havia compromès a portar-li al seu pare.

–Oh, quina oloreta més bona! –exclamà la dona, agraïda–. Gràcies, bonica: oh, quines bledes! Quins fesols... Açò és una menja de rics!

Es notava que aquella dona feia temps que no menjava res, doncs aquell guisat escàs de condiments a ella li semblava ben apetitós. La xiqueta recordà que, com deien els vells, a bona fam no hi ha pa dur i, sorpresa, observà com la dona s’acabava tot el menjar.

–Ah, quin dinar més bo! Gràcies, bonica: feia temps que no menjava tan bé!

En aquell moment, la xiqueta comprengué que no li quedava res a la cistella per portar-li a son pare i, adonant-se que això li portaria un bon disgust, esclatà a plorar:

–Ai! Ai! –gemegava–, què li duré de dinar al meu pare? Ja no em queda res a la cistella! Ai!, quin disgust es durà ma mare quan li diga què ha passat amb el menjar...

La dona, amb un somriure que enlluernava, li digué amb la seua veueta tranquil·la i asserenada:

–No patisques, xiqueta. Ja sé que ton pare ha de dinar després d’un matí de treball, així que ara m’has de fer cas en tot el que et diré. Veus aquelles pedretes d’ací? –la xiqueta assentí amb un lleu moviment del cap–. Agafa-les i fica-les dins la cassola.

Amb més dubtes que fermesa, es va acatxar, agafà un grapat de pedres, i l’abocà dins el recipient.

–Ara –continuà la dona–, fica eixes branquetes de romer, un grapat de fulles seques de pi, eixa roca mitjaneta del marge i un bon pessic de terra argilosa per a acompanyar.

Quan ja ho tingué tot enllestit, li preguntà:

–I ara què faig, senyora?

–Ho fiques dins la cistella i li’l portes a ton pare. Veuràs quina alegria es porta quan veja tan bon dinar!

No molt convençuda que aquella recepta fóra per res agradosa al gust del seu estimat pare, es carregà la cistella al colze i, atemorida, reprengué el camí cap a les hortes de Riola. Per a si mateixa, anava preguntant-se:

–Com vaig a presentar-li este menjar a mon pare? Què li explicaré quan veja les pedres i les branques seques? Ai, quin disgust s’endurà ma mare quan li diga que he donat el dinar a una desconeguda...

Finalment, arribà al bancal on es trobava son pare qui, ple d’alegria, la saludà demanant pel preat menjar:

–Filla meua, pensava que ja no venies... Quina fam que tinc! A vore què ha preparat la mare per a dinar, de segur que m’ho menjaré ben a gust.

Amb més por que quan el mestre li preguntava la lliçó del dia i ella no se la sabia, prengué les dos anses del cistell i les separà, extraient la cassola de fang on havia introduït els miserables ingredients que li havia manat la desconeguda.

Miraculosament, quan el recipient aflorà, l’oloreta que feia era magnífica. Sense voler mirar, li’l donà a son pare qui, ple de goig, començà a exclamar:

–Oh, quin menjar més bo! D’on ha tret açò ta mare?

La filla, sorpresa per aquella reacció, abocà el cap dins la cassola i, sense poder creure-s’ho, comprovà com les pedretes s’havien convertit en cigrons, el romer en cuixes de pollastre, la terra en unes magnífiques verdures (naps, carlotes, api...) i, la roca mitjaneta del marge, ara era una pilota farcida amb pinyons, julivert, canyella...

–Però si esta és la millor olla que he vist en ma vida!

L’home, més ràpid que l’àguila del Salt quan es llança a la cacera, devorà aquell inesperat àpat, el qual gaudí amb gran deler. Acabada ja la dura jornada de treball, quan arribà a casa, agraït li digué a la seua dona:

–No deies que anàvem escassos? Que no teníem prou diners? No deu ser veritat, doncs hui has preparat un putxero millor que el del dia de Nadal!

Llavors, la xiqueta, que fins el moment no s’havia atrevit a contar el que li havia ocorregut, els explicà el passatge de la dona desconeguda que s’havia menjat el guisadet de sa mare i li havia fet posar terra, herbes seques i pedres dins la cassola. 

El rector d’Alcoleja, assabentat de la història i convençut que allò havia sigut un miracle de la Mare de Déu, es reuní amb l’alcalde i els regidors del poble per veure com es podia fer per honrar aquell pinar i l’aparició de la Verge que, sense cap mena de dubte, era qui s’havia mostrat a la xiqueta.

–La Mare de Déu –digué el rector– la va posar a prova i, gràcies a la bondat de la xiqueta, la premià amb un menjar més bo. Està clar que és un miracle!

Es prengué la decisió que aquell pinar que pujava des del riu fins a Riola seria nomenat des d’aleshores com a Pinaret de la Mare de Déu i, els beneficis que s’obtingueren de l’ús de les seues terres, es destinarien als ornaments de la Verge dels Desemparats de l’església d’Alcoleja, així com per al manteniment de la seua capella. I és per este motiu que, encara que han passat molts anys d’ençà que ocorregué aquell miraculós succés, els alcolejans continuen conservant el nom que es donà a aquell ombrívol i humit tros de terra a la vora del barranc del Molí: el Pinaret de la Mare de Déu.

*****

Extracte del document de l’any 1776 on es menciona el Pinaret de la Verge d’Alcoleja[1]

D’esta història, transmesa oralment de generació en generació (la meua besàvia li l’explicà a ma mare), s’ha trobat recentment una menció a un document del segle XVIII, del que es farà un breu resum a continuació.

            El 28 d’agost de 1767 es reuniren el rector (Francesc Simó) amb l’alcalde d’Alcoleja (Francesc Sanchis) i tres regidors del poble (Pere Baldó, Fèlix Garcia i Francesc Casanova), exposant al Marqués de Malferit que el conegut “immemorialment” com a Pinaret de la Verge es trobava sense amo i inculte, pel que no hi havia cap font d’ingressos per a mantenir la festa, ornaments i capella de la Mare de Déu. Així, nomenen el llaurador Blas Garcia, d’Alcoleja, com a usuari de la terra, quedant així obligat a aportar les dues barcelles de blat (a donar al temps de la trilla en l’era) que servirien per a sufragar els costos a què l’església no podia fer front.

Al mateix temps (i potser en compensació), es demana que el tros de terra que “ha sobrat del calvari vell”, el qual acaba de ser fet de nou “en el mateix lloc” que l’anterior Via Crucis, siga per al mateix Blas Garcia a canvi del preu acostumat (25 lliures), pagant-lo a poc a poc cada 1 d’agost (6 diners cada vegada). El Marqués de Malferit, a través del seu procurador Antoni Baldó, accepta les peticions.

El document notarial ens serveix per a advertir dos informacions curioses:

1) la llegenda del Pinaret de la Mare de Déu és, com a mínim, de principis del segle XVIII, si atenem a que el 1767 es diu que el nom prové de temps “immemorials”;

2) el Calvari es troba en el mateix lloc en què hui el coneixem, també des de principis del segle XVIII o inclòs abans doncs, com es diu al text, s’acaba de refer el 1767 al lloc on estava el “calvari vell” el qual, per tant, ja feia temps que es localitzava allí.

            Per tant, gràcies a este text es pot comprovar com, des d’èpoques molt antigues, el Pinaret de la Mare de Déu i el Calvari, dos llocs discrets d’Alcoleja i els principis de la serra d’Aitana, han sigut cuidats i protegits pels habitants del poble i, gràcies a ells, han conservat la seua essència original fins als nostres dies.

Estos vestigis del passat estan ara en les nostres mans, així que som nosaltres els responsables que, en el futur, els nostres descendents puguen gaudir dels paratges i les històries que ens han llegat els nostres majors. Alcoleja, sense ells, hui no seria com és.

 

Daniel Iborra i Pellín

---

[1] Protocols de Joan Ripoll, notari de Benilloba, 1767-71, any 1767, pàgina 35. Arxiu del Centre d’Estudis Contestans, Cocentaina.

El molí d'Alcoleja

Antonio José Mira m'envià fa uns anys esta informació sobre el molí d'Aitana i la gestió de les seues rendes:

"Entre 1413 y 1474 el enfiteuta del molino fue el cavaller Pere Martí (dado el dilatado periodo de tiempo probablemente se trate de dos personas, padre e hijo), y entre 1475 y 1519 lo fue el donzell Francesc Martí (hijo casi con toda seguridad de Pere Martí). Desde 1520 y hasta 1530 (cuando acaba mi estudio), el enfiteuta del molino fue Perot Fenollar, al que se designa en las fuentes como "Senyor d'Alcoleia".

Este Perot Fenollar adquirió el molino (presumiblemente como parte integrante del señorío de Alcoleia) a Francesc Martí en 1520."

L'arribada dels Fenollar a Alcoleja

 Actualment el cognom de l'alcalde d'Alcoleja, Quico, és Fenollar, però no és el primer amb eixe cognom, sinó que fa més de cinc-cents anys ja hi hagué alguns Fenollar que arribaren a ser els batllets del poble.

Este és un resum de la història del vincle dels Fenollar amb Alcoleja. Tot comença amb una carta de la reina Joana de Nàpols, germana de Ferran el Catòlic, que era familiar de Perot Fenollar...

L'ARRIBADA DELS FENOLLAR A ALCOLEJA

La família Fenollar ja portava unes dècades apoderant-se de la batllia (el càrrec més important) de la vila cristiana de Penàguila. En 1413 fou Joan Fenollar qui rebé l’encàrrec d’administrar el patrimoni real com a batlle, fet que realitzà fins que morí, a principis de 1447.

En morir Joan, el rei designà un notari de València, Pere Capdevila, com a batlle de Penàguila, càrrec que ostentà durant 40 anys (morí entre finals de 1483 i principis de 1484). Els últims anys del seu mandat foren caòtics, possiblement pel seu absentisme i, així i tot, el rei optà per un altre membre de la noblesa valenciana, el donzell Joan Ferràndez de Mesa.

Llavors comencen a moure’s els fils de la gent poderosa de Penàguila (recordem que el primer llibre literari imprés a la península Ibèrica fou obra del penaguilenc Bernat Fenollar l’any 1474) fins que, en juliol de 1488, Ferran el Catòlic nomena Perot Fenollar com a batlle de la vila de Penàguila. Després de mig segle, la batllia tornava a mans d’un penaguilenc. A partir d’ací, seran els Fenollar els qui aniran passant-se el càrrec fins el segle XVI (el 1491 serà batlle el germà de Perot, Lluís; després Ambert, Tomàs i Cristòfol, tots de cognom Fenollar).

Perot Fenollar, abans de 1487 marxà a Nàpols, on estigué al servei de l'ambaixador de Ferran II, i anteriorment mestre racional del regne de València i jueu convers Joan Ram Escrivà de Romaní, per intermediació de la reina Joana d'Aragó. Joan Ram i Bernat Fenollar (tio de Perot) tenien una gran amistat, així que, dos mesos després del nomenament de Perot Fenollar com a batlle de Penàguila (carta del 8 de setembre), la reina Joana d'Aragó redacta una carta a Joan Ram Escrivà, recomanant “un familiar seu, que és batlle de Penàguila”.

El 21 de novembre d’eixe mateix any, Francesc Martí de Xàtiva compra les alqueries morisques d’Alcoleja, Beniafé i Benigallim (per un preu de 28.333 sous), sent notari d’aquell acte el germà de Perot Fenollar, Lluís. 

Pocs dies després, el 5 de desembre, el senyoriu canvia de mans i serà Perot qui es quedarà en el càrrec.

En resum, este és el text original que es pot consultar a l’Arxiu del Regne de València:

 

“5 de desembre de 1488

Estant a Alcoleja en Pere Fenollar, senyor del lloc de Benazaur i procurador del magnífic en Francesc Martí (...), en el porxe que està davant la mesquita d’Alcoleja, donà ordre que els moros s’avistasen allí. Sent avistats per Pere Fenollar, este els digué:

Bons moros, lo magnífic en Francesc Martí, senyor que era vostre i d’aquests llocs (...) des del passat 21 de novembre, ha fet venda a Perot Fenollar, batlle de la vila de Penàguila (...) dels pobles d’Alcoleja, Benigallim i Beniafé. Rendireu tribut a son germà, (el notari) Lluís Fenollar, el seu procurador i ací present (...).

(Els moros) van prémer la mà al dit Lluís Fenollar en senyal de senyoria”.

A continuació apareix la relació d’habitants que prestaren jurament de fidelitat als Fenollar (un d’ells té el cognom Cabrera).

D’esta manera arribà el primer Fenollar a ser senyor feudal dels pobles d’Alcoleja, Benigallim i Beniafé.

Benigallim i Alcoleja eren dos alqueries diferents separades uns centenars de metres. Segons els documents d’establiments de cases, Benigallim podria correspondre a les cases del carrer Baix. Açò és així perquè en els textos posa que les hortes de Benigallim fitaven amb el camí de Benasau i el braçal antic de la séquia major.

Alcoleja, en aquella època, seria llavors només el carrer del Rosari. Es coneixia en aquella època com a carrer de Dalt. Ja estava allí la Ferreria, la tenda i la majoria de comerços importants, almenys al segle XVIII, quan encara estaven les dos alqueries separades.

Pel que fa als Fenollar i Alcoleja, tindrem com a successor de Perot Fenollar a Miquel Fenollar. Este personatge s’enriquí a costa dels moriscos i arribà a ser senyor (per compra feta a la família Olcina) de la baronia de Planes. El jutjaren tant per ser extremadament permissiu amb els moriscos com per la falsificació del document de compra-venda de Planes. Així que fou degollat a la plaça de la Seu de València l’any 1563.

Este fou l’últim Fenollar que regí Alcoleja... fins que arribà Quico!!!!

La Verge dels Desemparats d'Alcoleja i Beniafé

 Amb motiu de la commemoració del quart centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer, la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats de València va visitar Alcoleja en juliol del 2018. Amb este article es pretén recopilar les empremtes del seu culte a Alcoleja i Beniafé, des del seu origen fins l’actualitat.

 

SEGLE XVII

            Els primers pobladors cristians d’Alcoleja s’instal·laren en les cases que havien deixat buides els moriscos després de la seua expulsió de l’any 1609. D’esta època (inclós d’abans de l’expulsió), tenim notícies documentals de figures cristianes a l’església d’Alcoleja com un Sant Vicent Ferrer i un Jesucrist però, de moment, no es pot determinar amb els documents estudiats si el culte a la Verge comença amb la primera església, inaugurada el 1576 aprofitant l’estructura de l’antiga mesquita musulmana.

 

SEGLE XVIII

Les primeres notícies del culte a la Mare de Déu a Alcoleja les trobem al 1767, en un document on es menciona el conegut “des de temps immemorials” com a Pinaret de la Verge[1] què, gràcies a les seues rendes, servia per a sufragar les despeses “dels ornaments de la Verge i la seua capella”. Dit pagament havia de fer-se en “la Verge d’Agost”, és a dir, el dia 15 d’eixe mes. Per tant, és evident que a principis del segle XVIII (com a mínim) ja hi havia una capella amb la imatge de la Mare de Déu a l’església d’Alcoleja. 

La ubicació de la primera capella de la Verge documentada no deuria ser idèntica a l’actual, ja que l’església era de xicotetes proporcions (només el que ara és la capella de la Mare de Déu) i, en l’altar major, estaria Sant Vicent Ferrer, principal patró del poble, quedant la Verge en alguna capella secundària.

La inscripció “Año 1788” que es pot llegir a la paret de l’església, fa referència a la data en què s’acaba l’ampliació del recinte. D’esta època seria el trasllat del Sant Vicent a l’altar actual i la ubicació en la capella lateral de la Verge dels Desemparats. En l’arc de pas a dita capella, en la part interior, es pot llegir una inscripció que resa “Ave Maria”, fet que referma que la ubicació de la Mare de Déu en eixe espai és de quan s’edifica l’ampliació, en la segona meitat del segle XVIII, doncs allí hauria estat la porta d’accés al primer recinte eclesiàstic i la inscripció, per tant, seria feta al voltant de 1788. El fet que hi haja un finestró tapiat dalt de l’arc referma clarament esta hipòtesi.

Curiosament, ha aparegut un altre “Ave Maria” a una casa de Beniafé amb una datació pràcticament idèntica a l’ampliació de l’església d’Alcoleja. En la reforma duta a terme a principis del 2019 en la casa que hi ha enfront de l’ermita de Beniafé (a l’altra banda de la plaça), s’ha descobert un arc de pas on hi ha també una inscripció en mal estat de conservació (i, per tant, caldria restaurar pel seu valor històric) què, a falta d’un estudi rigoròs, sembla ser un gravat de to ocre fet per incisió sobre un fons de color obscur, on es llig: “Av... Maria, 1781”, junt a una mitja lluna. La inscripció estava tapada per una capa de calç, fet que ha contribuït a la seua conservació.

Imatge 1: “Ave Maria” de Beniafé, de 1781, tractada per ordinador per a facilitar-ne la lectura. Fotografia original de Jordi Satorre.

 

Atenent a que la casa conserva encara murs de tapial morisc (i per tant té una gran antiguitat), sembla evident que la inscripció el que data és la reforma de dita vivenda. Només un any més tard s’inaugura l’ermita de Beniafé (1782) i, pocs anys després, s’amplia l’església d’Alcoleja (1788). Tenim, per tant, tres mostres quasi simultànies de culte a la Mare de Déu. Podrien haver sigut fets per les mateixes mans l’Ave Maria d’Alcoleja i el de Beniafé? Van viure en la casa de Beniafé els obrers que van edificar l’ermita o l’ampliació de l’església? Potser no ho sabrem mai, però les coincidències temporals ens fan plantejar esta bonica hipòtesi, què no deixa de ser una mera especulació.

Pel que respecta al símbol de la mitja lluna, no és atribuïble als antics habitants moriscos de Beniafé, tot i que la casa on ha aparegut siga d’origen clarament musulmà (com a mínim del segle XVI) i haja aparegut fa poques setmanes, incrustada a la paret, una clau morisca metàl·lica. L’estat ruïnós d’esta casa i la vivenda annexa és un perill per a la conservació de dites troballes tan antigues, pel que caldria promoure una protecció de dits elements, la qual està totalment justificada pel valor històric del conjunt. Tot i això, la mitja lluna cal entendre-la com un atribut més de la simbologia mariana de la península i no com a vestigi dels anteriors pobladors moriscos.

La imatge de la Maredeuta que es va col·locar a l’altar l’any 1782 ha perviscut fins l’actualitat i és d’un valor patrimonial enorme, doncs és una de les 3 úniques imatges originals valencianes de la Mare de Déu dels Desemparats que no van ser cremades durant la Guerra Civil[2].

Es tracta d’una talla xicoteta realitzada imitant els gravats més antics de la Geperudeta valenciana. La seua datació segons els experts seria de finals del segle XVII o principis del XVIII i, per les seues dimensions (només 60 cm), sembla que s’hauria fet per al culte privat. La seua antiguitat, per tant, podria ser d’uns tres-cents cinquanta anys. Miraculosament, tal com es descriurà posteriorment, la imatge se salvà gràcies a la intervenció d’una família del poble, què custodià i protegí la Maredeueta.

 

SEGLE XIX

Les campanes també són un reflex del culte d’un poble. De finals del segle XIX són les dos campanes que hi ha al poble dedicades a la mateixa patrona: la campaneta de Beniafé, del 1881, i la segona més gran del campanar d’Alcoleja, feta el 1886. Les dos van ser foses per Jaume Roses, un campaner d’Atzeneta d’Albaida[3]. Com a curiositat, cal dir que aquelles campanes se solien realitzar als peus de les esglésies, per a no haver de traslladar-les després, i els veïns participaven d’aquell acte llançant alguna monedeta o objecte metàl·lic per a que es fonera a la campana. De segur que els nostres veïns també van participar de dita pràctica al voltant del fornet que s’hauria instal·lat per a l’acte de la fosa de la campana.

 

SEGLE XX

A principis d’agost del 1936, començada la Guerra Civil, un grup de milicians realitzà una foguera a la plaça d’Alcoleja on es cremaren les imatges de l’església, perdent-se així per a sempre les figures originals del Sant Vicent i la Mare de Déu, entre altres. En aquell moment, un veí de Beniafé, José María Bernabeu Ivorra (pare de la nostra estimada Tia Vicentica), tement que passara el mateix amb la imatge de Beniafé, tragué la Verge i l’amagà en sa casa, en la mateixa plaça. Tement que registraren la vivenda i la trobaren, la introduí dins un caixonet i la portà en secret a una séquia. Als tres dies, per por a les inclemències del temps, tornà per recuperar-la i se la va endur a sa casa de nou, obrant una falsa paret on estigué per un temps. Però, després de 3 o 4 registres infructuosos a la casa i, atemorit per les possibles represàlies, finalment la imatge fou portada a la casa que es coneix com a El Xalet, junt a la piscina. Per a dur-la sense ser vistos, José María demanà a un familiar que s’avançara uns metres i l’avisara, fent com si tosira, si venia algú pel camí. La imatge anava dins un sac sobre el muscle i, afortunadament, va arribar sense problemes al Xalet. Allí s’amagà entre les escombreries del soterrani fins que va acabar la guerra.

Cal agrair públicament la família Bernabéu Ivorra el fet d’haver conservat per a tot el poble la Maredeueta de Beniafé doncs, independentment de les creences de cadascú, a dia de hui es tracta d’una de les verges més antigues del País Valencià. Com s’ha dit adés, només hi ha dos imatges més de la Geperudeta que són completament originals.

Imatge 2: Alcoleja engalanada per a rebre la Geperudeta de València. Al cartell es pot llegir: “Reina de los cielos, haznos de tu amparo dignos”[4].

En un article sobre el culte a la Mare de Déu a Alcoleja no es pot deixar de mencionar la visita de la de Verge dels Desemparats de València l’any 1956. Els festejos foren del divendres 7 al dilluns 10 de setembre i el poble, engalanat per a l’ocasió, celebrà danses tradicionals, concerts, balls de nanos i gegants, cucanyes, soltament de globus i, com no, multitud d’actes religiosos dedicats a la Mare de Déu, entre ells, misses cantades i el cant de l’Aurora. Es realitzà una entrega simbòlica de la vara de manament a la Verge dels Desemparats d’Alcoleja, quedant així nomenada com a Alcaldessa Honorària del poble. Només hi ha 15 pobles al País Valencià on dita imatge és considerada “alcaldessa honorària i perpètua”, sent Alcoleja un dels primers de tota la Comunitat Valenciana a fer-ho.

 

Imatge 3: La banda de música i els veïns d’Alcoleja donen la benvinguda a la Verge dels Desemparats de València[5]. Setembre de 1956.

            No era un fet habitual que la Patrona de tots els valencians visitara un poble tan xicotet. Així que, qui va aconseguir que açò fóra possible? L’artífex de les gestions fou un home de València, de nom Pedro Reguillo Briones, qui tenia relació amb alguns alcolejans. Fruït d’estes amistats començaren les tramitacions que fructificaren l’any 1956.

Uns anys més tard s’instal·là en la Plaça la imatge de manises de la Mare de Déu, que porta escrit el següent text: “Caminante, cuando pases por aquí, sea de noche, sea de día, rezarás con fervor una oración a María”. Una mostra més del fervor per la Verge als carrers d’Alcoleja.

 

SEGLE XXI

Per tal de protegir la figura original de la Geperudeta, el 1966 es fabricà una rèplica destinada a les visites a altres barris de València i els distints municipis de la Comunitat, a la qual es coneix amb el nom de la Peregrina. El passat any 2018, amb motiu del quart centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer, l’Ajuntament d’Alcoleja va realitzar les gestions per a rebre la visita de dita figura i, l’últim cap de setmana de juliol, la Peregrina va visitar el nostre poble. Per tant, Alcoleja és un dels pocs pobles que ha rebut la visita de la Geperudeta original i de la Peregrina.

            Durant esta celebració s’instal·là en la Plaça una escultura realitzada per l’artista francés Frédéric Berthelot, carregada de simbolisme. D’una banda, la base està feta amb un motle del tronc de l’arbre que hi havia a la plaça què, quan caigué l’any 2016, no va ferir cap persona, fet que l’autor destaca com amb un caràcter pràcticament miraculós. El conjunt sencer representa un ciri encés, sent la Verge la flama que sempre il·lumina els fidels.

 

L’empremta del culte a la Mare de Déu dels Desemparats a Alcoleja i Beniafé, com s’ha pogut comprovar, té un origen que pràcticament es remunta als primers pobladors cristians del nostre poble, fa quasi quatre-cents anys. Per tant, independentment de les creences religioses de cadascú, forma part del nostre patrimoni històric i cal que siga tractat amb respecte i protecció, en especial la figura de la Maredeuta de Beniafé, hui per hui una de les més antigues del País Valencià i, per tant, d’un gran valor per a tots nosaltres.

 

Daniel Iborra i Pellín

 

---

[1] Transcripció i contextualització històrica publicada en el Llibre de Festes d’Alcoleja del 2017.

[2] MORAGUES SANTACREU, M.: “Estudio histórico, artístico e iconográfico de Nuestra Señora de los Desamparados Patrona de la Villa de Senija”. València: Universitat Politècnica de València, 2003.

www.riunet.upv.es/handle/1025/13046 (consultada el 31 de maig de 2018)

https://riunet.upv.es/handle/10251/13046

[3]  MARTÍN, F.; ALEPUZ, C. i altres (www.campaners.org, consultada el 28/05/18)

[4] Publicada pel nostre benvolgut Antonio Puyol en: www.alcoleja.blogspot.com/2008/02/alcolechanos-en-la-visita-de-la-imagen.html (consultada el 5 de juliol de 2019)

[5] Publicada per A.Puyol en la web anteriorment citada.

Joan de Brizuela pare, mercader

 Després de la treva de Niza, signada el 1538, es reactiven les hostilitats entre Espanya i França l'any 1542. En este context es redacten les actes rebudes en la ciutat de València "sobre la aprehenció e secrest dels bens dels francesos e subdits del Rey de França".

Entre el 2 i 21 de setembre d'eixe any desfilen davant el cavaller Joan Luys Marrades i el doctor del Real Consell Francesch Ros, una sèrie de mercaders principalment d'origen italià, saboià i autòcton.

Entre ells es troba un tal Joan de Brizuela, el qual suposem que es tracta del pare del qui esdevendria senyor feudal d'Alcoleja. A l'ombra d'este comerciant creixeran les rendes de la família i aconseguiran situar un membre de la família en l'administració, començant així la nissaga senyorial que més endavant heretarien els Malferit.

Joan de Brizuela pare (segurament es valencianitzà el nom), sembla que nasqué a Burgos. Probablement, a la localitat de Puentedey on, a la vora, hi ha un poblet que es diu Brizuela.

En totes les referències que hem trobat apareix mencionat com a mercader. En el plet que mencionem, dels 23 declarants només 6 reconeixen tindre alguna relació amb mercaderies franceses, no així el nostre mencionat Brizuela.

Més informació a la tesi doctoral de María Teresa Pérez Villalba, "Franceses en Valencia durante el siglo XVI" (Universitat de València, 2017).