Un poquet més sobre toponímia

A la imatge es veu un fragment de ceràmica ibera, trobada en superfícia (és a dir, sense excavar) a les proximitats del Tossal de Manisses (jaciment proper a Alacant), en el qual apareixen vàries paraules, algunes en llatí i altres en llengua ibera.

L'argumentació de molts per a desmentir qualsevol aproximació de traducció de l'iber a partir de llengües arcaiques era la falta de materials bilingües que permeteren una lectura més acurada de les inscripcions dels nostres avant-passats. Doncs bé, ací tenim un cas aparentment claríssim de la similitud entre l'èuscar i la llengua ibera, que cal remarcar, està corroborat per nombrosos estudiosos i experts en la matèria (els autors del text són M. Llobregat i P. Rosser, però en citen molts que així ho afirmen. Veure l'article ací: http://www.alicante-ayto.es/documentos/cultura/publicaciones/lqnt_1/06.pdf).

El cas és que, a la primera línia en alfabet iber llevantí es llig: ES-NI KIDEI KU.

Pel que fa a la línia llatina, clarament es reconeix: ES AMICU

I, per últim, a la tercera línia, ibera, sembla posar EREKA, o podria ser IREKA.

A les conclusions, Maite Llobregat i Pablo Rosser expressen que les dues primeres línies molt probablement tinguen el mateix significat, primer basant-se en que ambdues comencen igual, amb ES en iber i ES en llatí; d'altra banda, seguint les propostes de traducció de la paraula KIDEI (apareguda com veiem al plom de la Serreta, per exemple, i en multitud de textos ibers), que segons Hoz (citat per Flectcher al 1985) relaciona amb la paraula "company", "similar"; Siles (també 1985) dirà que Bähr (1947) compara KIDEI amb el basc KIDE, que el tradueix per "igual", "coetani", comparació que també accepten Tovar (1987) i Michelena (1961).

Per tant, els autors no deixen de sorprendre's que la paraula KIDEI, en basc, signifique "membre", "company", i just davall d'ella aparega la paraula "AMICU" que, tot i que està incompleta, és evident que fa referència a un mateix significat.



Per últim, el KU del final en iber, habitualment s'ha traduït com a "nosaltres", és a dir, que el text estaria parlant d'algú que és "el nostre amic" o "el nostre company", tant en iber com en llatí.

La pervivència de la llengua ibera en temps de dominació romana és més que evident, ja que segons l'article ambdues comunitats conviviren durant un temps indeterminat, com a mínim el segle II o III dC, com indica l'existència de grafits ibers d'eixa època.

Per tant: és ben segur que molta de la toponímia llavors existent en llengua ibera es conservaria amb el pas del temps, pel que hui, servint-nos de llengües tan properes en temps (però llunyanes geogràficament) com el basc, podríem ser capaços d'aproximar-nos a la seua traducció.

Com pensar que el basc i l'iber de l'època es pareixien?

D'igual manera que, sense ser exactament iguals, el català, el castellà, el portuguès i l'italià (per exemple) tenen un gran percentatge de similituds, ja que són evolucions d'una mateixa llengua, el llatí, que existia fa milers d'anys.

Per què no pensar que el basc i l'iber eren tan similars com ho són hui el català i el gallec? La paleo-lingüística així sembla demostrar-ho i, per tant, cada dia són més els experts que s'acullen a dita teoria.

Cal pensar, també, que la toponímia és descriptiva en origen ("La illa dels banyets", "El bec de l'àguila", etc) i que són les evolucions lingüístiques les que les transformen en noms diferents, més quan són batejades per una nova cultura que s'estableix al lloc (al nostre entorn, romans, visigots, àrabs, aragonesos i castellans, entre d'altres, van contribuir a la deformació dels topònims primaris).

No és curiòs que Estrabó (segle I dC) nomenara el Penyó de Gibraltar amb el nom de CALPE? Com és possible que CALPE i el Calp valencià tinguen el mateix nom? Doncs perquè curiosament ambdós compten amb dues prominents penínsules en forma de muntanya que les identifica i distingeix i que, segons Coromines i altres, el mot iber KAL ("muntanya, penya"), definiria perfectament.

A nivell personal, estic convençut que el topònim "Alcoleja" no és àrab, sinó anterior. Els motius? Que cap de les traduccions proposades fins la data són convincents, ja que unes apunten a que:

a) Alcoleja és "el castellet", igual que Alcalà és "el castell";

b) Alcoleja és "l'algoleja", o acumulació de terres portada per un riu;

La primera opció és errònia, perquè la torre d'Alcoleja és molt posterior a la documentació on apareix el nom per primera vegada (documents del XIII, "Alcholeya", la torre possiblement del XVI).

La segona opció és impossible, ja que les algoleges apareixen únicament a terrenys on els rius baixen sense força i la terra es diposita, mai al naixement d'un riu que baixa amb tanta força com el Frainos.

Per tant, i fins que es trobe l'origen exacte de la paraula Alcoleja, aquestes dues traduccions per a mi són totalment descartables.

Enric Valor, Alcoleja i l'Aitana

Fa cents anys i un dia naixia, a Castalla, un dels escriptors valencians més rellevants de tot el segle XX: Enric Valor i Vives. Ple d'estima per la cultura valenciana, recollí desenes de rondalles populars i creà un imaginari narratiu a partir d'allò que tant bé coneixia i amb el que tant s'identificava. Valor, periodista, lingüista i escriptor comdecorat per totes les universitats valencianes i altres de fora, referent inexcusable per a l'aprenentatge del català en les últimes dècades i en l'actualitat, ens mostra en la seua literatura la geografia i costums de les comarques de la muntanya alacantina. Castalla, però d'igual manera, Alcoi i el Comtat, són espais presents al gros narratiu que arreplegà a les seues històries.
Per tant, només cal rascar una miqueta per a trobar referències al nostre poble, Alcoleja, on ens demostra la seua coneixença i estima per l'Aitana i els seus paisatges. Per exemple, a la rondalla titolada "Anant pels sants olis", ens explica com Bernat i Batiste, respectivament rector i sagristà d'Alcoleja, van fins a Cocentaina i tornen en una mateixa jornada. De camí, es tractaran les seues diferències quant a moralitat doncs curiosament, a l'hora de menjar, el sagristà tenia més cura de les tradicions i la moral que no pas el rector, fet que és el punt de partida d'esta història que comença i acaba a Alcoleja.
Si bé podríem pensar que "Anant pels sants olis" pren com a origen dos personatges que molt probablement existiren en la realitat, a "Els guants de la felicitat" és més difícil pensar que açò fóra possible. Tot i això, la protagonista de la narració, Brunilda, passarà un temps allotjada a la torre d'Alcoleja, on estaria de serventa de dona Frederica, la tia del seu estimat. Abans de la partida del personatge cap al castell de Penella (pel barranc del Pas i les faldes de Serrella), Enric Valor ens deixa esta descripció dels voltants d'Alcoleja i la seua torre:

"la torre d’Alcoleja era a les proximitats d’un vilatge ombrienc que hi havia dins una clotada pintoresca, entre serres altes i de gran bellesa i severitat"; testimoni directe d'algú que coneix la davallada precoç del sol a esquenes del nostre poble, ja que Alcoleja es troba encarada cap a la trencada solar, mirant a Xarquera, i ben prompte a la vesprada el sol se'n va cap a l'oest.
Sabia molt bé Valor per on passar de banda a banda de l'Aitana i, al conte "Don Joan de la Panarra", féu anar en Joan de la costa a Alcoi passant pel port de Tudons, Alcoleja i Penàguila.
En la novel·la "L'ambició d'Aleix" l'autor castellut posarà en els pensaments del protagonista els seus sentiments vers l'Aitana amb les següents paraules, què descriuen el que Aleix veié des del mas de l'Arbre, als peus del cim de la muntanya més alta d'Alacant:

"Hi havia un finestral que mirava endarrere, cap al nord, per damunt les tàpies d'un corral mig atapeït de llenya. Aleix s'hi va acostar, com feia cada dia, atret per la seua inexhaurible fam de paisatge. A dreta, es veia la part de l'alta vall que descendia tancant-se a poc a poc en barrancada, cap al Salt d'Alcoleja visitat el dia abans. Com surant sobre la línia de l'horitzó, blavejaven al lluny moltes altres muntanyes.
Aquell panorama essencialment serrà li submergia l'ànima en una indefinible dolcesa malenconiosa. Ara, més que mai, hi creia descobrir com un fadament, com una mena d'agradós sortilegi. L'adustesa d'aquelles solituds, la grisor de la serra, aquella fressa que ell no oïa de darrere els vidres, però que sabia que el ventijol feia llavors en els roquissars i en les mates estepàries de les garrotxes, els trobava plens d'una ànima misteriosa que hi surava o se'n desprenia. L'adustesa se li tornava carícia; la solitud se li omplia de màgiques veus sense vibració; la grisor tenia per a ell una suavitat delicada de bells matisos. Comprenia que trobava forts motius d'amor, arrels invisibles, que el lligaven a la muntanya com mai no ho havia estat. La bellesa callada i trista d'aquell tros de desert, decididament, des de xic, li emplenava el cor."

Estes paraules, d'una gran força emotiva, reflexen perfectament allò que Enric Valor sentia per l'Aitana i el seu entorn. Sentiments que, com es veurà més endavant, també transcriví a la novel·la "La idea de l'emigrant", fruït de les seues estiuejades a Penàguila i de l'origen del seu llinatge familiar.
La casa del Portalet, l'entrada medieval al poble de Penàguila i que encara es conserva, fou on nasqué el pare d'Enric Valor. Tot i això, la finca principal de la família era el mas de Bítol de Valor. Esta família era un poderòs llinatge d'Alcoi, amb casa al carrer sant Nicolau, la qual anà perdent les cases que els pertanyien al llarg del segle XX, conservant només una finca a Penàguila, la Lloma, on Enric Valor seguiria passant els estius amb la seua família fins a la dècada dels seixanta. Conten els que el conegueren que gaudia enormement de les caminades per la serra i que, en una visita al mas de Bítol de Valor, féu que els fills abraçaren un ginebre que hi ha front el mas, gest que segons Valor havien fet tots els membres de la família des de feia tres-cents anys.
Per tant, cent anys i un dia després que nasquera al mas de Planisses Enric Valor i Vives, és de rebut retre-li un merescut homenatge en record de l'estima que manifestà pel nostre poble i la muntanya de l'Aitana, amb unes paraules tan belles com l'orgull que sent Bernat, protagonista de "La idea de l'emigrant" què vivia al mas de la Til·lera, de sentir-se part d'un paisatge únic i meravellòs:

“Aquell dia, en lloc de seguir el camí dels pous de la neu, el que habitualment l’endinsava per l’alta vall de l’Aitana, volgué veure ben vist el món i l’emprengué frontó d’Aitana amunt (...). Quan dominà aquell altísim turó, només el cim de la carena, a una hora d’allí devers sol ixent, es veia una mica més alt. Ell sentia una espècie d’orgull, perque la seua, l’Aitana, era la serra mare, la que tot ho podia mirar mirant cap avall”.


FONTS PRINCIPALS CONSULTADES:
- Vivències personals i records de Juan Antonio Micó Navarro
http://www.alicantevivo.org/2009/01/penguila-y-enric-valor.html#comment-form
- "Paraula de la terra: escrits seleccionats", d'Enric Valor i altres autors, Universitat de València (1998).

El miracle de Jeroni Simó a Alcoleja

Segons un cronista de l’època, a principis del segle XVII una estampeta del sacerdot valencià Jeroni Simó apagà de sobte un incendi a un pinar d’Alcoleja que les forces humanes no podien controlar. Esta és la història de com el seu culte arribà fins a este poble de l’Aitana i de com, de la mateixa manera, la llegenda de dit miracle desaparegué durant segles.

Jeroni Simó nasqué a València l’any 1578. Tot i ser fill d’uns humils fusters, després de mort es convertirà en un dels personatges més famosos de tot el segle XVII al regne de València. Quedà orfe a l’edat d’onze anys i llavors començà la seua vida eclesiàstica, morint com a sacerdot quan contava trenta-tres. El rei Felip III, l’arxiduc Albert d’Àustria, la noblesa i la societat civil en general, començaren a creure en la santedat del pare Simó arran dels miracles que si li atribuïren poc després de morir. El seu culte arribà fins a Alcoleja i, en concret, el 1614 s’explica un miracle suposadament ocorregut a este poble de El Comtat(1):
“...Cuando se incendió un pinar en Alcoleja, el señor del lugar se encomendó al padre Simó y estando con esto vínole a la memoria que una estampa del venerable siervo de Dios sería remedio eficaz para tanto fuego, pues fuerças humanas no eran bastantes; y así le dio una el cura del lugar para que la pusiese en el pino más cercano al fuego (...) y apenas estuvo la dicha imagen puesta, y plantada en el pino, cuando en el mismo punto se apagó sin quedar una sola centella”.
L’incendi que es menciona (el qual és el més antic actualment documentat a l’Aitana(2)) ha de correspondre per força a l’any 1613. Jeroni Simó mor l’abril de 1612 i el text es publica dos anys després. Per tant, amb un xicotet marge d’error, es pot considerar l’estiu del 1613 com a la data més probable de l’esdeveniment de dit incendi (el mateix any de la seua mort és improbable que el seu culte haguera arribat a Alcoleja i el 1614 ja està publicat el llibre on apareix la notícia). Tenim, llavors, un incendi de grans proporcions a una zona boscosa propera al poble i sabem, també, que “el senyor del poble” col·loca una estampeta del pare Simó per a aturar les flames. Es tracta de’n Joan de Brizuela, qui fou senyor feudal d’Alcoleja des de 1576 (quan el compra) fins el 1622, any en què morí. Els inicis dels cristianisme al poble estan molt relacionats amb la seua figura i les seues devocions.
Fou ell qui, unes dècades abans (encara en temps de moriscs), havia cedit els terrenys propers al palau per a la construcció de l’església. A més, el patronatge de sant Vicent Ferrer és probable que fóra instaurat pel noble valencià, ja que Joan de Brizuela demana al seu testament(3) que, encara que mora a Alcoleja, es porte en secret el seu cos a a l’església de sant Esteve, on segons la tradició allí fou on batejaren a Vicent Ferrer, i la qual no era la seua parròquia. Açò, unit a que en dit testament menciona un crist que envià personalment des de València i que contribueix econòmicament a l’edificació del recimpte eclesiàstic indica que, molt probablement, la primera imatge de sant Vicent Ferrer fóra enviada pel mateix Joan de Brizuela.
Cal remarcar que l’incendi ocorre poc després de l’expulsió dels moriscs (any 1609) i que els alcolejans en aquell moment eren nous habitants vinguts de pobles cristians del voltant (principalment de Penàguila), pel que és lògic que les mostres religioses de Joan de Brizuela foren ben acollides per eixa nova població que encara no tenia una identitat religiosa ferma i uns sants als que aferrar-se. Els inicis del cristianisme a Alcoleja, per tant, estaven fortament lligats a les creences del noble valencià.
La imatge que el rector dóna a Brizuela (i que segons Salcedo, obra el miracle) deuria ser similar a les primeres estampetes que representen el sacerdot i de les que, més tard, el mateix Rubens en faria una còpia a petició de l’Arxiduc d’Àustria.

La imatge més antiga que es conserva del pare Simó, feta a Oriola l’any 1612.(4)

El patronatge de Vicent Ferrer ha perdurat fins els nostres dies però no ha passat el mateix amb la llegenda del pare Simó i el seu suposat miracle. El motiu del seu oblit fou que, en aquell temps, els dominics i altres ordes mendicants pretenien la canonització de diversos frares i, per tant, la popularitat d’un sacerdot secular que no pertanyia a les seues ordes era vist com una amenaça al seu domini de les beatificacions del moment.
Les pressions de dita orde de sant Domènec aconseguiren que, l’any 1619, la Inquisició prohibira el culte al Simó i ordenara la retirada de totes les seues imatges. Les noves canonitzacions (Pasqual Bailón, Tomás de Villanueva...) farien que el simonisme anara desapareixent poc a poc, tot i que el fervor popular no s’apagarà del tot fins el segle XVIII. El mateix Felip III desobeí l’ordre de la Inquisició i mantení la capella a Simó que tenia en l’Alcázar de Toledo i, tot i la reapertura de la causa de beatificació l’any 1645, esta no arribà a prosperar i Jeroni Simó acabà caent en l’oblit general.
Ens trobem per tant davant d’una història curiosa referida a uns fets ocorreguts al poble d’Alcoleja a principis del segle XVII i que les guerres ideològiques entre distintes seccions de l’església valenciana van fer que quedara oblidada durant molts segles. Esperem que no ocórrega el mateix amb la resta de les nostres tradicions doncs són l’empremta que ens queda del pas dels nostres avantpassats pel poble que ara coneixem.


Daniel Iborra i Pellín

1) Domingo Salcedo de Loaysa: “Breve y sumaria relación de la vida e muerte y milagros del venerable Presbítero Mossén fray Hieronimo Simón”; Sogorb (1614), transcrit per Javier Portús a “La estampa religiosa en la España del antiguo régimen”; Fundación Universitaria Española, Madrid (1998).

2) Pablo Giménez, Institut de Geografia de la Universitat d’Alacant (2011).

3) Biblioteca Valenciana, Manuscrit 396-10.

4) Francisco Martínez: “Las exequias y fiestas fúnebres que hizo la santa iglesia de Orihuela, y sus parroquias, a la dichosa muerte del venerable y angélico padre mossén Francisco Simón”; Oriola (1612), citat per Miguel Falomir: “Imágenes de una santidad frustrada: el culto a Francisco Jerónimo Simón, 1612-1619”; Locus Amcenus, Madrid (1998).
Es pot consultar l’article de Falomir, on s’explica a la perfecció tot el procés de popularització i la posterior prohibició del culte al sacerdot a la següent plana: http://ddd.uab.cat/pub/locus/11359722n4p171.pdf