diumenge, 17 d’abril del 2011

Les campanes



Com m'agrada despertar-me amb el so de les campanes repicant a festa en un matí assolejat de finals d'estiu! És una d'eixes sensacions que, com el cant de l'Aurora, et fan tornar any rere any a les festes d'Alcoleja.


Recordeu la imatge del Campaner anant d'una campana a l'altra per a fer-les sonar amb les seues pròpies mans? Crec que és un ofici que s'hauria de recuperar. A Benitaia, fa poquet, en vaig veure un que encara sobrevivia a l'arribada de les noves tecnologies i la veritat és que donava gust. No es podria subvencionar amb diners públics?


De tota manera, el so de les campanes omplint tots els carrers del poble i les terres del voltant, encara que siguen tocades mitjançant l'electricitat, seguix sent una de les coses que més m'agrada de les festes.


També, quan arriba la Pàsqua, el toc de la matraca. Era genial anar pel carrers del poble cantant i despertant a la gent per als distints oficis religiosos que es celebraven eixos dies!


I ja que s'està parlant del patrimoni oral d'Alcoleja, per suposat cal destacar els pregons per a informar a la població de qualsevol fet ("Ha vingut un home que ven peix. A la plaça!"), els quals també s'han modernitzat però encara subsisteixen. Caldria que no es perderen totes estes tradicions i que pervisqueren en el temps! La clau està en que els diners públics reserven una miqueta a promocionar estos oficis antiquíssims i de tant valor cultural.



Per a conéixer tota la informació sobre les nostres campanes d'Alcoleja i Beniafé, es pot consultar el web següent: http://campaners.com/php/campanes1.php?numer=48


Allí ens diu la seua qualitat, l'any de fundició (algunes del segle XIX), trobarem fotos, etc.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Cançoner de l'Aitana


La història del nostre poble està ben emparentada a la de Sella. Simètricament situats respecte l'Aitana, uns a l'ombra i altres al sol, tenim una cultura ben semblant que compartim desde temps immemorials.

L'Aurora d'Alcoleja i la de Sella són ben paregudes, i molt probablement fóra Sella el poble que la cantà primer. Independentment de qui fa més anys que canta esta o altra peça musical, les nostres cançons són quasi les mateixes i per això he pensat interessant penjar este cançoner del poble de Sella.

És un recull fet per Alba Asensi (crec que per a la facultat de Magisteri d'Alacant) i, encara que no presenta les partitures, està molt bé perquè fixa algunes lletres. Jo destacaria els romanços de cego, que al ser tan llargs són molt difícils de recordar.

Algun dia cal que en fem un de les cançons populars d'Alcoleja!

http://en.calameo.com/read/0000308108b861195f6ad

dijous, 10 de març del 2011

Evolució de la demografia a Alcoleja















Hi ha un fet curiòs i innegable que és la recuperació de la natura en els últims temps a la falda nord de l'Aitana.


Curiòs perquè va lligat a la pèrdua gota a gota de la població que viu a la conca del naixement del riu Frainos i, innegable perquè són vàries les espècies que han tornat a establir-se en esta zona: esquirols, senglars, el pi torna a regnar el que fa un segle era un paisatge desèrtic...


Hi ha fotos que acrediten que, a finals del segle XIX (i suposadament abans) l'Aitana nord no tenia absolutament cap arbre, fruït de les tales massives per a l'elaboració del carbó, tan necessari per a la indústria d'Alcoi.
Mon tio Joan (el Pellicer de l'Aitana) ha sigut qui m'ha fet reflexionar sobre aquesta simbiosi inversa entre poblament i natura i espere que aprofite aquesta gràfica, elaborada a partir del recull de censos que he pogut arreplegar al llarg dels anys per als seus estudis històrico-ambientals.


Les dades no són al 100% fiables en tots els casos ja que, en els censos on nomès es citen les cases del poble o els pares de família, he fet el càlcul aproximat multiplicant per 4'5.


Per què 4'5 quan normalment s'aplica la fòrmula (defesa per J. Casey i la majoria d'historiadors) de "nombre de cases x 4"? Doncs perquè en els casos on sí podem veure el nombre de cases i el nombre total d'habitants, és el valor que millor es pot aplicar.


Tenint en compte açò, crec que les gràfiques són útils per a veure aspectes curiosos com, per exemple, la pèrdua de població de Penàguila després de l'expulsió (vila cristiana!) i com es manté la població, més o menys, de les alqueries.


Açò ens confirma que varen ser molts penaguilers els qui van repoblar les cases que havien deixat buides els moriscos i, per això, els cognoms alcolejans són majoritàriament coincidents als dels penaguilers d'abans del segle XVII.



També es veu com la Guerra de Successió fa baixar la població de Penàguila a principis del XVIII i com durant eixe segle el creixement demogràfic d'Alcoleja serà desmesurat. Segons Cavanilles, les fàbriques d'Alcoi foren les culpables d'este fet, ja que estenien la seua bonança fins a les faldes de l'Aitana.


Les dades recollides abarquen des del 1510 fins a l'actualitat. Les barres de la primera gràfica corresponen a Alcoleja i Beniafé (color violeta) i Benasau (color grana). La segona gràfica suma les poblacions d'Ares i Penàguila, ja que fins fa poc temps apareixien juntes als censos.


Espere que algú els trega profit i ens atorgue més reflexions sobre esta evolució demogràfica!

dimecres, 17 de novembre del 2010

Tornada de la Sarga

Algunes de les coses interessants que la gent descobreix en les jornades de portes obertes de la Sarga (de Març a Novembre, un cap de setmana al mes), és que allí hi havia un santuari, on la gent es reunia una vegada a l'any per a fer una gran festa, intercanvis comercials i com a ritual cultural característic de la població de la zona.

S'han descobert noves pintures d'un gran valor, en les quals es veuen uns xiquets escoltant les narracions d'una persona adulta, i la recollida dels fruits d'un arbre, entre d'altres.

Ací penge les pintures més significatives:


Aquesta pintura és pràcticament igual a una de les que tenim a Alcoleja,
pel que és quasi segur que va ser la mateixa persona qui la va pintar.
Què representa? No ho sabem, però sembla un riu i els seus afluents,
o una branca principal de la qual ixen altres més menudes,
amb qualsevol significació possible.
Pertany a l'art Esquemàtic, l'últim dels que van haver.





Esta escena de recollida de bellotes d'una carrasca és ben bonica
perquè es veuen, fins i tot, les vares de fusta per a colpejar l'arbre.
Pertany a l'art Llevantí, un poc anterior a l'Esquemàtic.



De l'art Macroesquemàtic (el més antic) també hi ha mostres,
com aquest possible xaman amb unes banyes de bou, què representa
la part masculina de la fecunditat.

Per últim, l'escena que més m'ha agradat, en la qual hi ha dos xiquets
escoltant la lliçó que un adult els està donant. Es noten les dues plomes
al cap que identifiquen a tota la població de la zona.

En definitiva, és una bona oportunitat de contemplar l'art rupestre de la zona, amb l'explicació d'experts que us podran respondre qualsevol de les preguntes que li pugueu fer.

Sempre s'ha d'aprofitar per a demanar més protecció per a aquest art immensament fràgil, i un condicionament d'estes pintures, Patrimoni de la Humanitat, per a que les generacions futures en puguen gaudir com nosaltres.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Portes obertes a La Sarga

La serrania d'Alcoi és rica en patrimoni històric, com va declarar la UNESCO, catalogant l'art rupestre de la zona com a Patrimoni de la Humanitat. Algunes d'estes antiquíssimes pintures les tenim a Alcoleja però, com estan desprotegides, no indicarem la ubicació.


Tota la zona de l'Aitana és rica en este tipus de jaciments (Penàguila, Confrides, Ares...) però l'entorn de la Sarga, per la seua importància i singularitat, mereix una especial menció diferenciada.


Sabem que la zona on es troben les pintures de la Sarga és propera a valls on els primers agricultors de la Història de la península ibèrica es decidiren a intentar el fet de plantar llavors per a després recollir aliments. La població indígena, des de feia mil·lenis, s'havia dedicat a la caça i recol·lecció d'allò que la natura els oferia en el seu entorn però, de colp i volta, una nova forma de vida apareixia entre nosaltres i la cultura canviava: es passava del Paleolític al Neolític, i els canvis seguirien apareixent amb l'arribada dels metalls (coure, bronze, ferro...).


Totes estes transformacions culturals es reflexaren en l'art rupestre dels nostres antecessors. Per això a la zona tenim art macro-esquemàtic (relacionat amb els primers agricultors), art llevantí (propi de caçadors/recol·lectors) i art esquemàtic.


La Sarga és un conjunt patrimonial especial perquè en els seus abrics conserva els tres tipus de pintures. Pense que tots tenim una bona oportunitat de conéixer l'art rupestre alacantí en les properes (i últimes) jornades de portes obertes que ens permetran d'admirar este jaciment des de ben prop.

La visita és gratuïta i es faciliten places d'autocar (prèvia reserva) des d'Alcoi.

Cal aprofitar l'oportunitat!


dijous, 30 de setembre del 2010

La "foto" de Juan Bardaxí


Perduda entre tants i tants arxius com tinc al disc dur de l'ordinador, he trobat esta imatge de l'embarcament dels moriscos al port d'Alacant, pintada per Pere Oromig sobre el 1612. El cas és que, recorde haver llegit (i per això vaig guardar la imatge) que, el pintor, havia representat, crec que al costat de Baltasar Mercader (avantpassat dels marquesos de Malferit), a un tal Juan Bardaxí.

La imatge és significativa per molts aspectes: perquè podem veure com era Alacant fa quatre segles, perquè apareixen dos personatges relacionats amb la història d'Alcoleja (almenys un, segur) i perquè ens ajuda a imaginar-nos com serien les últimes hores a la península dels veïns d'Alcoleja i altres pobles, que anaren a embarcar-se a Alacant, Dénia i altres ports, per a ser expulsats definitivament.

Esta imatge va formar part d'una exposició sobre l'expulsió dels moriscos que realitzà la fundació Bancaixa l'any passat. Hi ha més quadres, tots de molt interés, on es descriu com fou l'expulsió dels moriscos, tant alguna de les batalles com els embarcaments.

Per cert, aprofite per a informar a qui interesse que s'ha localitzat una nova morisqueta d'Alcoleja en uns papers de Gandia. Amb esta, ja estan documentats cinc casos de xiquets moriscos que foren malvenuts o segrestats per cristians.

Per últim, deixe l'enllaç de l'article de Pere Maria Orts i Bosch, en el qual menciona l'errada que es menciona en el post sobre Juan Bardaxí. També l'acabe de trobar...

www.benidorm.org/Ficheros/apuntesHISTORICOS.pdf?id=1423

dimecres, 15 de setembre del 2010

La foto de Capa

Rescate aquest article que fa temps vaig penjar a alcoleja.org, perquè pense que pot quedar bé integrat al bloc d'història. Les conclusions de cadascú són lliures, ja que la ciència no ha pogut determinar al 100% que la història siga certa o no, però jo m'anime a creure que sí... Vosaltres què en penseu: una de les fotos més famoses de la Història està relacionada amb el nostre xicotet poble, Alcoleja? O nomès és una creença?




Esta fotografia que Robert Capa titolà "Falling Soldier" ("Soldat abatut"), feta el 5 de Setembre del 1936, potser siga la més famosa de tot el segle XX.

Federico Borrell Garcia (el milicià de la foto) era un jove anarquista nascut el 3 de Gener del 1912, en el carrer Sant Miquel de Benilloba.

Son pare, Vicent Borrell Casanova, morí 5 anys després, així que sa mare (Maria Garcia Ripoll) i els dos fills es traslladaren a Alcoi per a buscar-se la vida.

Federico acabà treballant dins el món de la indústria tèxtil, fet que propiciarà la seua afiliació a les "Juventudes Libertarias" l'any 1932 aproximadament.

Ell i altres membres de la Federació Anarquista Ibèrica foren detesos en Octubre del 34 per atemptar contra un transformador elèctric.

Però Federico Borrell, de malnom Taïno, no només es dedicava a lluitar contra el sistema, sinó que era dels pocs obrers de l'època que sabia llegir i escriure i estimava la música, segons el testimoni del seu germà Evaristo, qui sobreviví a la guerra i morí el 1996.


També participà en l'assalt al quartell d'infanteria d'Alcoi, una setmana abans de partir cap a la guerra, furtant llavors les cartutxeres que es poden veure a la fotografia, i que cap soldat solia dur.


Amdós germans s'allistaren en el bàndol republicà dins la columna d'Alcoi, la qual partí el 7 d'Agost del 1936.

Foren cap al front de Còrdova i finalment, en la batalla del Cerro Muriano, Taïno fou abatut per dos trets del bàndol nacional què acabaren instantàniament amb la seua vida.

El fotògraf Robert Capa es trobava a la seua vora i captà el moment fatídic en una de les fotografies més conegudes de la Història.

A Alcoi seguiria esperant-lo inútilment la seua companya, Marina, a la que Taïno li havia promés matrimoni en tornar de la guerra.

La història d'este jove originari de Benilloba fou rescatada de l'oblit per Mario Brotons (el pare d'Orestes), amic dels dos germans i combatent en la mateixa batalla del Cerro Muriano (i el primer en adonar-se que les cartutxeres de la imatge de Capa corresponien a les d'un alcoià), però no tots pensen que aquest siga en realitat Taïno, ja que hi ha qui pensa que la imatge és un posat, o que Taïno morí darrere d'un arbre, etc.

El fet més significatiu a favor de la veracitat de la història és que a l'Arxiu de Salamanca, al registre de morts d'aquell dia al Cerro Muriano, només n'apareix un nom: el de Federico Borrell Garcia.


Doncs bé, Taïno, el jove milicià de la foto, era nét d'una dona nascuda a Alcoleja: Camila Casanova Picó. Esta dona, casada amb Joan Borrell Matarredona, de Penàguila, anà a viure a Benilloba i no sabem si quedaren familiars al nostre poble.

Seria interessant saber si algú recorda una avantpassada amb el nom de Camila (ha de ser algú molt major, tenint en compte que Taïno, el nét de Camila, nasqué el 1912) i vore si podem localitzar la seua família.

Casanoves i Picós n'hi ha molts a Alcoleja, però: algú podria dir-nos alguna cosa més sobre Camila Casanova Picó, la iaia de Federico Borrell, Taïno?

Font principal consultada (Articles de premsa i moltes més dades al respecte):

http://www.photographers.it/articoli/miliciano.htm