dimecres, 17 de novembre de 2010

Tornada de la Sarga

Algunes de les coses interessants que la gent descobreix en les jornades de portes obertes de la Sarga (de Març a Novembre, un cap de setmana al mes), és que allí hi havia un santuari, on la gent es reunia una vegada a l'any per a fer una gran festa, intercanvis comercials i com a ritual cultural característic de la població de la zona.

S'han descobert noves pintures d'un gran valor, en les quals es veuen uns xiquets escoltant les narracions d'una persona adulta, i la recollida dels fruits d'un arbre, entre d'altres.

Ací penge les pintures més significatives:


Aquesta pintura és pràcticament igual a una de les que tenim a Alcoleja,
pel que és quasi segur que va ser la mateixa persona qui la va pintar.
Què representa? No ho sabem, però sembla un riu i els seus afluents,
o una branca principal de la qual ixen altres més menudes,
amb qualsevol significació possible.
Pertany a l'art Esquemàtic, l'últim dels que van haver.





Esta escena de recollida de bellotes d'una carrasca és ben bonica
perquè es veuen, fins i tot, les vares de fusta per a colpejar l'arbre.
Pertany a l'art Llevantí, un poc anterior a l'Esquemàtic.



De l'art Macroesquemàtic (el més antic) també hi ha mostres,
com aquest possible xaman amb unes banyes de bou, què representa
la part masculina de la fecunditat.

Per últim, l'escena que més m'ha agradat, en la qual hi ha dos xiquets
escoltant la lliçó que un adult els està donant. Es noten les dues plomes
al cap que identifiquen a tota la població de la zona.

En definitiva, és una bona oportunitat de contemplar l'art rupestre de la zona, amb l'explicació d'experts que us podran respondre qualsevol de les preguntes que li pugueu fer.

Sempre s'ha d'aprofitar per a demanar més protecció per a aquest art immensament fràgil, i un condicionament d'estes pintures, Patrimoni de la Humanitat, per a que les generacions futures en puguen gaudir com nosaltres.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Portes obertes a La Sarga

La serrania d'Alcoi és rica en patrimoni històric, com va declarar la UNESCO, catalogant l'art rupestre de la zona com a Patrimoni de la Humanitat. Algunes d'estes antiquíssimes pintures les tenim a Alcoleja però, com estan desprotegides, no indicarem la ubicació.


Tota la zona de l'Aitana és rica en este tipus de jaciments (Penàguila, Confrides, Ares...) però l'entorn de la Sarga, per la seua importància i singularitat, mereix una especial menció diferenciada.


Sabem que la zona on es troben les pintures de la Sarga és propera a valls on els primers agricultors de la Història de la península ibèrica es decidiren a intentar el fet de plantar llavors per a després recollir aliments. La població indígena, des de feia mil·lenis, s'havia dedicat a la caça i recol·lecció d'allò que la natura els oferia en el seu entorn però, de colp i volta, una nova forma de vida apareixia entre nosaltres i la cultura canviava: es passava del Paleolític al Neolític, i els canvis seguirien apareixent amb l'arribada dels metalls (coure, bronze, ferro...).


Totes estes transformacions culturals es reflexaren en l'art rupestre dels nostres antecessors. Per això a la zona tenim art macro-esquemàtic (relacionat amb els primers agricultors), art llevantí (propi de caçadors/recol·lectors) i art esquemàtic.


La Sarga és un conjunt patrimonial especial perquè en els seus abrics conserva els tres tipus de pintures. Pense que tots tenim una bona oportunitat de conéixer l'art rupestre alacantí en les properes (i últimes) jornades de portes obertes que ens permetran d'admirar este jaciment des de ben prop.

La visita és gratuïta i es faciliten places d'autocar (prèvia reserva) des d'Alcoi.

Cal aprofitar l'oportunitat!


dijous, 30 de setembre de 2010

La "foto" de Juan Bardaxí


Perduda entre tants i tants arxius com tinc al disc dur de l'ordinador, he trobat esta imatge de l'embarcament dels moriscos al port d'Alacant, pintada per Pere Oromig sobre el 1612. El cas és que, recorde haver llegit (i per això vaig guardar la imatge) que, el pintor, havia representat, crec que al costat de Baltasar Mercader (avantpassat dels marquesos de Malferit), a un tal Juan Bardaxí.

La imatge és significativa per molts aspectes: perquè podem veure com era Alacant fa quatre segles, perquè apareixen dos personatges relacionats amb la història d'Alcoleja (almenys un, segur) i perquè ens ajuda a imaginar-nos com serien les últimes hores a la península dels veïns d'Alcoleja i altres pobles, que anaren a embarcar-se a Alacant, Dénia i altres ports, per a ser expulsats definitivament.

Esta imatge va formar part d'una exposició sobre l'expulsió dels moriscos que realitzà la fundació Bancaixa l'any passat. Hi ha més quadres, tots de molt interés, on es descriu com fou l'expulsió dels moriscos, tant alguna de les batalles com els embarcaments.

Per cert, aprofite per a informar a qui interesse que s'ha localitzat una nova morisqueta d'Alcoleja en uns papers de Gandia. Amb esta, ja estan documentats cinc casos de xiquets moriscos que foren malvenuts o segrestats per cristians.

Per últim, deixe l'enllaç de l'article de Pere Maria Orts i Bosch, en el qual menciona l'errada que es menciona en el post sobre Juan Bardaxí. També l'acabe de trobar...

www.benidorm.org/Ficheros/apuntesHISTORICOS.pdf?id=1423

dimecres, 15 de setembre de 2010

La foto de Capa

Rescate aquest article que fa temps vaig penjar a alcoleja.org, perquè pense que pot quedar bé integrat al bloc d'història. Les conclusions de cadascú són lliures, ja que la ciència no ha pogut determinar al 100% que la història siga certa o no, però jo m'anime a creure que sí... Vosaltres què en penseu: una de les fotos més famoses de la Història està relacionada amb el nostre xicotet poble, Alcoleja? O nomès és una creença?




Esta fotografia que Robert Capa titolà "Falling Soldier" ("Soldat abatut"), feta el 5 de Setembre del 1936, potser siga la més famosa de tot el segle XX.

Federico Borrell Garcia (el milicià de la foto) era un jove anarquista nascut el 3 de Gener del 1912, en el carrer Sant Miquel de Benilloba.

Son pare, Vicent Borrell Casanova, morí 5 anys després, així que sa mare (Maria Garcia Ripoll) i els dos fills es traslladaren a Alcoi per a buscar-se la vida.

Federico acabà treballant dins el món de la indústria tèxtil, fet que propiciarà la seua afiliació a les "Juventudes Libertarias" l'any 1932 aproximadament.

Ell i altres membres de la Federació Anarquista Ibèrica foren detesos en Octubre del 34 per atemptar contra un transformador elèctric.

Però Federico Borrell, de malnom Taïno, no només es dedicava a lluitar contra el sistema, sinó que era dels pocs obrers de l'època que sabia llegir i escriure i estimava la música, segons el testimoni del seu germà Evaristo, qui sobreviví a la guerra i morí el 1996.


També participà en l'assalt al quartell d'infanteria d'Alcoi, una setmana abans de partir cap a la guerra, furtant llavors les cartutxeres que es poden veure a la fotografia, i que cap soldat solia dur.


Amdós germans s'allistaren en el bàndol republicà dins la columna d'Alcoi, la qual partí el 7 d'Agost del 1936.

Foren cap al front de Còrdova i finalment, en la batalla del Cerro Muriano, Taïno fou abatut per dos trets del bàndol nacional què acabaren instantàniament amb la seua vida.

El fotògraf Robert Capa es trobava a la seua vora i captà el moment fatídic en una de les fotografies més conegudes de la Història.

A Alcoi seguiria esperant-lo inútilment la seua companya, Marina, a la que Taïno li havia promés matrimoni en tornar de la guerra.

La història d'este jove originari de Benilloba fou rescatada de l'oblit per Mario Brotons (el pare d'Orestes), amic dels dos germans i combatent en la mateixa batalla del Cerro Muriano (i el primer en adonar-se que les cartutxeres de la imatge de Capa corresponien a les d'un alcoià), però no tots pensen que aquest siga en realitat Taïno, ja que hi ha qui pensa que la imatge és un posat, o que Taïno morí darrere d'un arbre, etc.

El fet més significatiu a favor de la veracitat de la història és que a l'Arxiu de Salamanca, al registre de morts d'aquell dia al Cerro Muriano, només n'apareix un nom: el de Federico Borrell Garcia.


Doncs bé, Taïno, el jove milicià de la foto, era nét d'una dona nascuda a Alcoleja: Camila Casanova Picó. Esta dona, casada amb Joan Borrell Matarredona, de Penàguila, anà a viure a Benilloba i no sabem si quedaren familiars al nostre poble.

Seria interessant saber si algú recorda una avantpassada amb el nom de Camila (ha de ser algú molt major, tenint en compte que Taïno, el nét de Camila, nasqué el 1912) i vore si podem localitzar la seua família.

Casanoves i Picós n'hi ha molts a Alcoleja, però: algú podria dir-nos alguna cosa més sobre Camila Casanova Picó, la iaia de Federico Borrell, Taïno?

Font principal consultada (Articles de premsa i moltes més dades al respecte):

http://www.photographers.it/articoli/miliciano.htm


diumenge, 22 d’agost de 2010

Juan Bardaxí: noble o impostor?


El text aparegut a la imatge, pertanyent al llibre "Trobes de Mossén Jaume Febrer", és un curiòs cas de falsificació literària, però que no deixa de tindre el seu valor.

Dit llibre, del qual el text és un fragment ben xicotet, narra el que un cavaller valencià, convalescent de les seues ferides, explica a l'infant Pere (fill de Jaume I), quan el príncep veu per les parets una sèrie d'escuts; pregunta de qui són i el cavaller, Jaume Febrer, respon que són les armes heràldiques dels nobles que acudiren a la conquesta de València. L'infant Pere demanarà al cavaller que redacte una explicació per a cada escut, parlant de la família i els fets que condicionaven la seua noblesa, i així comencen dites "Trobes de Mossèn Jaume Febrer".

Però, si bé el rei Jaume conquerí València el 9 d'octubre del 1238, els experts han demostrat que el llibre del qual parlem va ser redactat, com a mínim, al 1650. Les expressions gramaticals, els tecnicismes i fins i tot la mètrica, apunten clarament que estem davant d'una falsificació literària.

Jaume Febrer, per tant, és fruït de la imaginació d'algun escriptor del segle XVII, molt possiblement Onofre Esquerdo i Sapena (1635 - 1699), qui fou cronista, genealogista i heraldista de la ciutat de València més de quatre segles després que Jaume I la conquerira.

Per tant: podem creure en les paraules que hi trobem al text? ¿Existí un cavaller de nom Juan Bardaxí, a qui Jaume I premià amb els pobles d'Alcoleja i Beniafé, a més d'altres llocs a Planes de la Baronia i dins la ciutat de València?

Sabem pel Llibre del Repartiment que Jaume I donà l'alqueria d'Alcoleja a Pere Ramon, el fill del cavaller Domènec de Càmera, aragonesos que havien acompanyat les seues tropes durant la conquesta del Regne de València.

Pel que fa a Beniafé, no és fins el segle XVI quan trobem notícies d'un senyor feudal, Miquel Salvador (el baró d'Antella), qui comprarà la gestió de les rendes dels moriscos que allí vivien.

Aleshores, hem de buscar a un altre lloc l'explicació de qui fou Juan Bardaxí i si realment arribà a posseir la jurisdicció senyorial sobre Alcoleja i Beniafé.

Casualment, en uns documents de l'arxiu parroquial de Penàguila, trobem l'arribada d'un retor de la ciutat de València, de nom Juan Bardaxí, qui es dedicarà a predicar i convertir moriscos durant la segona meitat del segle XVI.

Sabem que en dita època Beniafé pertanyia a Miquel Salvador i Alcoleja, primerament a Miquel Fenollar i, a partir de 1576, a Joan de Brisuela.

¿S'ha de suposar que Onofre Esquerdo, quan redactà les "Trobes de Mossèn Jaume Febrer" (aproximadament un segle després que Juan Bardaxí predicara a la zona) adaptà la figura d'un retor real per a convertir-lo en un hipotètic noble valencià d'antic llinatge?

No es pot afirmar amb rotunditat, però és ben clar que aquells eren temps on la religió i les distintes formes de poder anaven de la mà, i els beneficis entre governants i eclesiàstics eren freqüents.

Es podria tractar d'un afavoriment per part de l'escriptor cap a la família Bardaxí, aportant-los més alcúrnia de la que en veritat posseïen.

Per tant, tot i que alguns il·lustres erudits com Pere Maria Orts i Bosch hagen publicat en alguna ocasió que "Juan Bardaxí fixà la seua residència a Alcoleja després de la Reconquesta", no podem donar cap tipus de credibilitat a esta afirmació.

Quasi amb total seguretat, el que ens trobem en les Trobes de Jaume Febrer, no és més que una idealització del cronista Onofre Esquerdo, vers la figura d'un eclesiàstic valencià que s'encarregà de la parròquia de Penàguila i els pobles colindants durant la segona meitat del segle XVI, i que l'únic poder que va exercir sobre els pobles d'Alcoleja i Beniafé fou el d'obligar a convertir-se al cristianisme a tots els moriscos de la zona que encara no ho havien fet.

Amb tot, no deixa de ser un fet curiòs que m'ha fet pegar-li voltes al cap durant una bona temporadeta.


dissabte, 5 de juny de 2010

Alcolea de Cinca


Una de les formes d'estudiar la toponímia respon a la comparació entre pobles amb noms similars. D'esta manera, es tractarà d'anar aportant informació històrica sobre els origens de dites poblacions, per a tractar de determinar si, com creu Coromines, responen a castellets o enfortiments (aràbigs o anteriors), o pel contrari ens trobem davant d'altres tipus de traduccions.



ALCOLEA DE CINCA (Alcoleya de Zinca en Aragonés, apareix documentat com a Alcholeya en documents del segle XI en endavant):



Esta població aragonesa ha estat poblada desde temps immemorials per les cultures diferents que han anat poblant la Península Ibèrica al llarg del temps. De fet, conserva un dels jaciments arqueològiques més impressionants de la zona, La Codera, on vestigis de l'època del Bronze, del Ferro i Ibèrica, mostren una població molt poderosa per a aquells temps, ja que s'hi veuen grans recimptes amb muralles, vàries necròpolis i torres defensives. Tot açò per a una població d'entre tres-cents i cinc-cents habitants (plana web: lacodera.net).



El turó de la següent imatge (totes les fotos i infografies són de la plana mencionada) és on es troba el poblat del Bronze, el qual encara no està molt excavat però se'ns mostra com a una atalaia defensiva de primer ordre, ja que l'altura i les vistes proporcionen una gran prevenció defensiva.

















A les faldes de dit pujol, trobem els establiments del Ferro i ibers. En les següents infografies podrem veure la reconstrucció de la muralla i el poblat del Ferro, gràcies a les possibilitats que dóna la informàtica.















Com es veu, l'enfortiment és important i, per tant, l'opció toponímica que afirma (segons els lingüistes) que Alcolea de Cinca prové d'un antic “castell” que apareix moltes vegades citat en la documentació històrica, sembla la més coherent.


Tanmateix, també es presenten terres d'al·luvió per al conreu vora les cases, però esta opció (que no ha defés cap toponimista per al cas que ens ocupa) no pareix lògica tenint en compte les restes arqueològiques mencionades, ja que estes demostren que el poblament és anterior als àrabs i, per tant, el nom ho ha de ser també.



Per últim, cal observar també una curiositat respecte als noms del poble i el jaciment: La Codera i Alcolea. Recordem que el nostre article determinat "la", per als àrabs és "al", per tant l'evolució entre una i altra llengua sembla més que probable: La Codera > Alcodera > Alcolea. Tot açò suposant (com tot el que a toponímia pre-romana es refereix) que el nom "La Codera" es conserva semblant a com era fa més de dos mil anys i que l'àrab feia servir una forma semblant al mot per a designar enfortiment (al-qulaia), interpretant-se La Codera per Alcolea. Es reconeix ací que este punt de vist és purament especulatiu i que no respon a cap estudi científic de vertaders toponimistes, però almenys la similitud està ahí, i podria tractar-se d'una evolució lingüística entre ambdós topònims.

dilluns, 24 de maig de 2010

Alcoleja prové de la paraula àrab "algoleja"?

Quan els toponimistes s'han plantejat traduir el nom del nostre poble, sempre ho han fet (majoritàriament) des de dos punts de vista totalment arabistes, centrant-se en les següents traduccions: "el castellet" i "l'algoleja".

La primera opció hui per hui em sembla totalment descartable, ja que el nom "Alcholeya", documentat a meitats del segle XIII en el Llibre del Repartiment, és anterior a la construcció de la torre i, per tant, és impossible que dit "castellet" donara nom a tot un poble.

Respecte a la segona traducció, intentarem obrir una via d'estudi per a acceptar-la o descartar-la seguint un criteri comparatiu; la idea és buscar totes les algoleges (o el màxim possible) del País Valencià i comparar-les amb Alcoleja, per a veure si eixa traducció és o no fiable per al nostre topònim. En principi sembla (o semblava) ser que sí, però...

Comencem pel principi: què és una algoleja?

Es tracta d'un sector de terra d'al·luvió que s'ha acumulat vora un riu, generalment en un meandre, i que els àrabs empraven per a cultivar.

Observem algunes algoleges d'arreu del País:

- Platja de l'Algoleja, Calp.


Com es veu dalt a l'esquerra, hi ha una rambla que arribava fins el mar (la línia verda) i que, per tant, depositava terra segurament als seus voltants, com passa generalment a les desembocadures dels rius.

És encara zona de cultius abans d'arribar a la platja però el topònim hui en dia s'aplica a una zona de la costa.

És ben segur que l'algoleja faria referència, en temps dels musulmans, als cultius vora el riu fets sobre terra portada pel mateix.







- Algoleja d'Albalat.


Esta partida és la immediatament superior al meandre de la fotografia, i no cal més explicacions.

A destacar que els cultius són de regadiu, igual que en el cas de Calp.






- Algoleja de Sumacàrcer.




Claríssimament, cultius de regadiu vora un riu.

Remarquem ara que en els tres casos vistos fins el moment, els rius baixen amb calma, cosa que possibilita que es dipositen els sediments. És evident que cal una aigua tranquil·la per a que l'arena fina puga crear un bancal útil per al cultiu.















- Algoleja d'Alfauir.



Baix a l'esquerra hi ha una bassa. Doncs, a partir d'ahí cap a dalt, vora riu, tenim la partida de l'Algoleja d'Alfauir.

De nou, terres per al cultiu de regadiu, d'aigües tranquiles i sediments fluvials.















-Algoleja d'Algemesí.




Vora este meandre preciós, trobem una altra algoleja amb les mateixes característiques que les anteriors.















-L'Algoleja, Vallès (Xàtiva).



Una algoleja més amb els mateixos trets que totes altres.

















-Algoleja de Petrer.



En una zona totalment urbanitzada, trobem l'algoleja de Petrer al final de la Rambla de Puça.

La rambla passa sota el pont de l'autovia i, per eixa zona es troba l'algoleja.

Tot i tractar-se d'una rambla o barranc, com al cas de Calp, el desnivell no és gran i les aigües, que ja fa temps que han deixat el seu naixement, baixen tranquil·les i, per tant, possibiliten els sediments de terra d'al·luvió.





-Algoleja de l'Alcúdia de Crespins.


A Catalunya també s'han conservat partides amb este nom. De fet, més al nord també se'n documenten, fins i tot al País Basc, la qual cosa ens confirma que era una paraula a l'ús en aquella època en què els musulmans habitaven una gran part de la Península Ibèrica.

Miraculosament conservada, trobem l'algoleja entre les cases de l'esquerra i el riu. Terres de regadiu i aigües tranquil·les, com sempre, ens reafirmen en els trets característics de la definició de la paraula aràbiga.










-Algoleja de la Nucia.



Este és l'últim cas que observarem abans de passar a analitzar la imatge d'Alcoleja.

Cap diferència respecte a les anteriors: terres de cultiu vora el riu, fins ara sempre de regadiu.















-"L'algoleja" d'Alcoleja.



Si la paraula Alcoleja prové del mot que molts toponimistes han defès (algoleja), evidentment al poble hi deuria haver una algoleja.

Mirant la imatge, trobem que el riu Frainos fa un meandre al pas pel poble, cosa que podria provocar la sedimentació d'arena fluvial, però:

¿És possible dit dipositament de terres en un riu que baixa amb un desnivell considerable i que pràcticament acaba de nàixer, tan sols uns quilòmetres abans?

Estem davant d'una algoleja típica com la dels casos anteriors?

Dita idea quedaria confirmada si es trobara, vora riu, algun tros de terra d'al·luvió cultivable per al cultiu de regadiu.

En el cas d'Alcoleja, però, pareix que açò no és EN ABSOLUT així.

Primerament, no hi ha terres d'arena fina que hagen sigut portades pel riu. Ben al contrari, el Frainos passa pel seu barranc (prou profund respecte als bancals) a una velocitat que no permet dita sedimentació i que, per tant, no podria donar mai lloc a la generació d'una algoleja.

D'una altra banda, el tipus de cultiu en Alcoleja és el de secà. Analitzant el llibre del Repartiment (segle XIII) i altres documents posteriors sobre l'agricultura al nostre poble, podem veure que en aquella època passava el mateix: total absència del regadiu, en favor del cultiu de secà. Tots els casos són en pla, amb rius que discorren lentament, però Alcoleja és un dels pobles amb més altitud del País Valencià

Un altre punt en discordància amb les altres algoleges és que, en tots els casos anteriorment presentats, MAI el nom "algoleja" ha esdevingut el nom del poble. És com si les paraules molí o sèquia, hagueren evolucionat per a donar el nom del poble on es trobaven (el contingut no pot donar nom al continent).

Per als musulmans, la paraula "algoleja" deuria ser tan usual que nomenar amb ella a un poble els semblaria absurd, seria completament il·lògic. Els casos de pobles que es diuen Alcoleja, Alcoletge, Alcolea, etc, sobre els que ja escriuré més endavant, estan tots relacionats (en els casos que porte observats) amb algun enfortiment o castell; és a dir, que vindrien a ser, traduïts, "el castellet" (cosa impossible en el nostre poble ja que la torre és molt posterior al nom).

No es tracta ací de criticar la tasca dels toponimistes, els quals tant han fet pel bé de la nostra cultura i la nostra llengua. Més bé al contrari, es pretèn aportar una ajuda des de l'observació i la curiositat per a facilitar futurs estudis, més complets, que ens donen una resposta fiable a la pregunta de què significa la paraula Alcoleja.

En la meua opinió, els toponimistes van aplicar les traduccions d'altres pobles que coneixien per a donar-li sentit al nom del nostre poble però, evidentment, no van fer un estudi de camp ni històric i, per tant, possiblement les seues traduccions no eren fiables.

Per tant:
-Si Alcoleja no pot ser "el castellet", perquè no hi havia torre fins el segle XIV com a mínim,
-ni tampoc sembla ser una "algoleja", ja que no s'assembla en quasi res a les algoleges de la resta del territori,

què significa la paraula Alcoleja?

El reputat Coromines (qui, recordem, traduí Alcoleja com a “el castellet”), afirma que per exemple a Cerdenya, on es parlà èuscar fins el segle VI, les localitats que acaben en -eja serien una evolució del basc "hegi", que significa "vessant de muntanya".


Però: per què pensar que l'èuscar tinga a veure alguna cosa amb el nostre poble i la llengua que els ibers, habitants de la Contestània, parlaven a la nostra terra?


Estrabó, en el segle I aC (quan encara es parlava l'iber), ja afirmava que els ibers i els aquitans parlaven llengües similars (l'idioma aquità és considerat l'èuscar arcaïc). El sistema vocàlic, morfològic, sintàctic i lèxic apunten clares coincidències que demostren la seua relació (Caro Baroja, Rodríguez Ramos, Ballester...).


Recentment, un estudi sobre el llenguatge antic a Elx, ens ha donat la sorpresa que fins fa poc temps alguns ilicitans empraven la paraula “ta” per a designar a son pare. La similitud amb l'aita de l'èuscar, almenys, ens demostra que potser l'iber i l'èuscar s'assemblaren prou més del que pensem.


Bernat Mira i Tormo es llençà a traduir Alcoleja seguint una sil·labització que permetia la traducció per “Les cases de l'alt” (veure http://alcolejahistoria.blogspot.com/2009/05/la-casa-o-les-cases-de-lalt.html)


El mètode empleat (purament especulatiu) no dóna molta seguretat per a afirmar que la traducció siga correcta.


Tot i això, els jaciments arqueològics de la zona del voltant d'Alcoleja demostren que, en època molt anterior als ibers, ja hi havia poblaments a la zona, per tant és ben segur que alguns dels nostres topònims provinguen de la llengua que llavors es parlava.



CONCLUSIÓ


Si bé és difícil afirmar quina de les tres opcions té més possibilitats de ser la correcta, qui açò subscriu descarta la primera (“el castellet”) amb rotunditat, fins que alguna resta arqueològica o algun document demostren l'existència d'una torre defensiva en l'origen del poblament musulmà.


Pel que fa a la segona opció (“l'algoleja”), si bé sembla la més probable de les traduccions a partir de l'àrab, no acaba de ser del tot perfecta, ja que una algoleja, com s'ha dit, no pot servir per a nomenar un conjunt de cases, ja que el contingut i el continent són coses ben diferenciades. La comparació geogràfica amb les altres algoleges valencianas sembla mostrar importants diferències respecte al meandre del riu a Alcoleja. Caldria saber si els musulmans de l'edat mitjana serien capaços d'anomenar algoleja també a la terra de secà vora un riu amb salts continus però que sí presenta un meandre.


Per tant, per a mi l'opció hui per hui més creïble és que el topònim és anterior. No deixa de ser curiós que els àrabs que ací vingueren batejaren els seus pobles amb el prefix Beni- (Benilloba, Ben(i)asau, Beniafé, Benifallim, Benigallim, Beniàguila (Penàguila)... i, només en el nostre cas, aplicaren un topònim en Al-.

En la meua opinió, Alcoleja ha de ser anterior i deu fer referència als antics poblaments de la zona (recordem que tenim algun poblat neolític, pintures rupestres, camins antiquíssims...) o a algun nom referent a la muntanya que tenim al costat, l'Aitana.


Seguirem parlant sobre el topònim, però de moment esperem haver aportat una miqueta de llum sobre el tema.

dijous, 29 d’abril de 2010

Possible asentament del Neolític a la zona de El Salt



Estudis recents de la Universitat d'Alacant, a mans de l'expert Mauro Hernández i altres, mostren nous descobriments al voltant de les manifestacions neolítiques al voltant de la serra d'Aitana.


Les pintures rupestres, presents a totes les vessants de la muntanya, a més de les restes de ceràmica treballada i la troballa de diversos utensilis per a la caça, confirmen que aquesta era una zona, com a mínim, transitada pels humans d'aquella època tan llunyana.


A la zona del Salt, es creu que es trobava un refugi per als ramaders o caçadors que es sap travessaven l'Aitana buscant aliment per a les ovelles o possibles preses animals. El lloc és estratègic i, si bé no sembla tractar-se d'un assentament important, sí pareix descobrir-se les restes d'un xicotet habitatge i un mur de contenció per al ramat. Podríem trobar-nos davant un bancal-borda dels que parlen alguns autors de la Universitat, com Román del Cerro (tot i no estar catal·logat al seu estudi).




En la imatge de l'esquerra podreu apreciar un muret de contenció què, evidentment, no és un bancal perquè supera el nivell del terra i es troba aïllat i, molt probablement, tinguera la funció d'evitar la caiguda dels animals pel pedregal que comença a continuació (d'un desnivell considerable).

Per dit desnivell es pot accedir "fàcilment" als abrics amb pintures rupestres del barranc del Salt i, a més, es visualitza la zona on es troba el segon dels poblaments neolítics de la zona (el del Morro del Carrascar).



Per totes estes raons, sembla que ens trobem davant d'un xicotet assentament possiblement del bronze, com proposa Molina, o anterior (bé, parlant amb sinceritat, no sé si realment la imatge mostra un dels dos poblats de l'Aitana, però tot indica que així és. Faltaria la confirmació dels experts en la matèria!).

A favor d'esta opinió, tindríem els següents indicis:

-ceràmica en superfície,

-sílex treballat en una zona propera,

-contacte visual amb un altre poblat i amb les atalaies de Penàguila i la Serreta,

-existència d'abrics amb pintures esquemàtiques i llevantines a pocs centenars de metres,

-un topònim proper, Piscul, ens mostra clarament l'origen prellatí dels assentaments a la zona, i a més del mur de possible contenció de la ramaderia,

-apareixen murs construïts en època antiga, similars als de les cabanes circulars del Neolític (Illa dels Banyets de El Campello, per exemple).


En la següent imatge es pot veure com als voltants també s'aprecia intervenció de la mà humana. Caldria que els coneixedors de la matèria treballaren per a estudiar i protegir dites manifestacions humanes tan antigues, abans que els caçadors, desconeixedors d'allò que puguen tindre al davant, el turisme o els expoliadors desfacen allò que el temps no ha pogut fer malbé.