dimarts, 25 d’agost de 2020

Joan de Brizuela pare, mercader

 Després de la treva de Niza, signada el 1538, es reactiven les hostilitats entre Espanya i França l'any 1542. En este context es redacten les actes rebudes en la ciutat de València "sobre la aprehenció e secrest dels bens dels francesos e subdits del Rey de França".

Entre el 2 i 21 de setembre d'eixe any desfilen davant el cavaller Joan Luys Marrades i el doctor del Real Consell Francesch Ros, una sèrie de mercaders principalment d'origen italià, saboià i autòcton.

Entre ells es troba un tal Joan de Brizuela, el qual suposem que es tracta del pare del qui esdevendria senyor feudal d'Alcoleja. A l'ombra d'este comerciant creixeran les rendes de la família i aconseguiran situar un membre de la família en l'administració, començant així la nissaga senyorial que més endavant heretarien els Malferit.

Joan de Brizuela pare (segurament es valencianitzà el nom), sembla que nasqué a Burgos. Probablement, a la localitat de Puentedey on, a la vora, hi ha un poblet que es diu Brizuela.

En totes les referències que hem trobat apareix mencionat com a mercader. En el plet que mencionem, dels 23 declarants només 6 reconeixen tindre alguna relació amb mercaderies franceses, no així el nostre mencionat Brizuela.

Més informació a la tesi doctoral de María Teresa Pérez Villalba, "Franceses en Valencia durante el siglo XVI" (Universitat de València, 2017).

Joan de Brisuela i sant Vicent Ferrer

Entre els documents d'accés lliure que es troben a la web valencia.es es troben un parell de mencions a Joan de Brisuela, senyor d'Alcoleja, Beniafé i Benigallim des del 1576 fins que morí, l'any 1620, on es veu que era l'administrador dels comptes per a la festa de sant Vicent Ferrer a la capital del regne entre, almenys, els anys 1585 i 1588.

No és casualitat, per tant, que el poble d'Alcoleja, l'església del qual es va edificar en temps del senyoriu de'n Brisuela, també tinga la mateixa advocació.

La primera menció a un rector de l'església a Alcoleja que hem trobat és del 1600 pel que, per tant, proposem que l'advocació de sant Vicent Ferrer com a patró del poble va ser promocionada per Joan de Brisuela, en temps encara de moriscos què, com sabem, serien expulsats l'any 1609.





dimecres, 3 d’abril de 2019

El paisatge de terrasses de La Marina




Recentment, al grup de l'associació d'Amics per Alcoleja, es va parlar de fer un catàl·leg de totes aquelles construccions de pedra seca que posseïm al terme.

Però: sabem l'origen d'estes construccions? Quina és l'època de construcció dels abancalaments?

Pablo Giménez, natural de Sella i professor en la facultat de Geografia en la Universitat d'Alacant, ha realitzat un excel·lent estudi de les terrasses i altres construccions de pedra seca a les comarques de La Marina.

La nostra meitat septentrional de l'Aitana comparteix dites edificacions i podem intuir que les característiques d'ambdues zones són ben similars.

Per tant, us recomane la lectura d'este magnífic treball per a conéixer millor les nostres construccions de pedra seca i parar atenció a què caldria fer per conservar-les, ja que es tracta d'un patrimoni riquíssim que els nostres avantpassats ens llegaren.

Cliqueu al següent enllaç i, una vegada dins, on posa: "download full text-PDF" (us recomane fer-ho amb l'ordinador, perquè ocupa més de 80 mb).

https://www.researchgate.net/publication/331013821_El_paisaje_de_terrazas_de_La_Marina_valenciana

Nota: la imatge és del mateix autor i està extreta del seu article.

dilluns, 12 de novembre de 2018

Maria del Seguró, una espiritista d'Alcoleja


            La història de Maria del Seguró apareix explicada en diverses fonts literàries. La versió més completa l’hem trobada a un recull d’anècdotes valencianes de l’autor Martí Gadea[1]. Curiosament, la persona que descriu s’assembla molt a Rosario, personatge de la novel·la “La idea de l’emigrant” d’Enric Valor[2]. A més, la cronologia dels fets que es descriuen a l’obra és coincident: principis del segle XIX. Així mateix, en la versió del conte de Fèlix Arques que arreplegà Seijo Alonso[3], també es veu una dona d’idèntiques característiques. Hem pogut trobar documentació del segle XVIII on apareix un alcolejà de nom Fèlix Arques[4]. Unificant el que tenen en comú les tres versions, hem intentat clarificar com fou aquell personatge.




            Maria del Seguró hauria nascut al mas del mateix nom, hui al terme de Sella, i es va desplaçar a viure a Alacant amb el seu marit. Tingueren un fill i exerciren les suposades arts de l’espiritisme i la curanderia a la capital. Quan Maria enviudà, cap a la cinquantena d’anys, tornà a Alcoleja per a establir-se amb el seu fill.
            Vivien en una casa pobra, amb dues portes, una de les quals, en el patiet de darrere, donava al camp. De tan xicoteta com era la casa, el fill dormia al galliner. Tot i això, era molt vanitós i caminava pel carrer amb aires de grandesa. Per això, algun veí del poble li va dedicar una cançó, la qual arreplega Seijo en la seua història:

I tenia un galliner, el postín que es va donar,
per la nit arriba a casa, no troba res que sopar.
Se’n va per a dalt, se’n va per avall,
li diu a Joaquín: -Trau-me de sopar!

            Joaquín era l’amo del Casino, i allí es passava el xic la major part del temps gastant-se els diners que sa mare guanyava estafant el crèdul veïnat. A més, es dedicava a jugar al Monte per les nits i, com les partides eren il·legals, ho feien d’amagat a alguna casa del poble. Per això a Maria se la podia vore passejant de nit pels carrers d’Alcoleja, intentant descobrir on s’amagava el fill.
            La dona vestia una falda fosca amb molta volada que li arribava fins els peus, la qual tenia una obertura a un costat, per on clavava la mà i treia una bosseta amb un rosari, els diners, les claus i les herbes que haguera pogut collir. Baix la falda, a més del faldellí i el brial, portava uns pantalons llargs, nugats amb cintes però oberts. A vegades, per a no ser reconeguda mentre buscava el fill per les nits, es posava la falda pel cap, fet que augmentava la seua fama de bruixa, de mumerota.
A l’any d’arribar d’Alacant i establir-se al poble era famosa en el terme entre la gent illetrada, a qui curava, segons les paraules d’Enric Valor, amb micapans, emplastres, herbes bullides i estranyes pràctiques espiritistes. Ella es quedava morta, en estat catalèptic, almenys aparent, i parlava amb una veu infrahumana, com si ho fes en somnis, que semblava venir de lluny
            De bon matí anava a l’església a oir missa i combregar. Llavors, mentre resava i entrava en estat de suposat èxtasi, la gent la punxava amb agulles a les mans i els braços per a comprovar que no sentia res ni es queixava. Manifestava que era capaç de levitar, o que se li apareixien les animetes del Purgatori dient-li si els faltava alguna missa. Segons deia, era capaç d’escoltar missatges de Déu i curava miraculosament malalties gràcies als seus poders sobrenaturals. També aconsellava en temes d’amor basant-se en les formes dels núvols, la llum de la lluna i altres aspectes de la natura, basant-se estrictament en la superstició.
            A poc a poc, la fama de Maria del Seguró anà estenent-se, així que la passejaren de poble en poble per la comarca, demostrant a la gent les seues suposades virtuts. Fins i tot el seu confessor, un fraret de Penàguila, senzill i bona persona, caigué en l’engany de la dona.
            Tal fou l’escàndol entre els estaments religiosos que el bisbe va haver de prendre mesures, desterrant el religiós i privant-lo de llicència per a exercir i prohibint-li a ella l’assistència als sagraments.
            Un poc més tard succeïren els fets de la història de Fèlix Arques. Com tots coneixem, a mitjans del segle XIX, soterraren viu a un home a la cripta d’Alcoleja. Quan despertà, escoltà els cavalls del moliner com paraven a l’abeurador de la plaça (el qual tenia sobre el seu cap) i començà a cridar el nom de l’amo perquè el traguera d’allí:
-Fèlix Arques! Fèlix Arques! Vine i trau-me!
Segons el que escriví Seijo[5], els veïns del poble acusaren esta dona d’haver encantat l’home de la cripta perquè així tots pensaren que estava mort. Tot i negar-ho, Maria seria apartada definitivament de la vida del poble i, condemnada a la més absoluta soledat, acabaria morint als pocs mesos de tristesa i melangia. El fill, sense diners i amb la mala fama que tenia, fugí del poble per buscar fortuna a altres llocs on no el conegueren. Alguns dies abans de la mort de Maria del Seguró, va haver gent que jurava haver-la vist passar, tapada de dalt a baix com un fantasma, per la costera que puja al cementeri. Aneu alerta no us la trobeu alguna nit per aquell racó...


Daniel Iborra i Pellín




[1] GADEA, J. M.: “Tipos, modismes y coses rares y curioses de la tèrra del Gè”. Imp. Antonio López, 1908.
[2] VALOR, E.: “La idea de l’emigrant”. Tàndem, 1998.
[3] SEIJO ALONSO, F. G.: “Los fantasmas de Alicante, Valencia y Castellón (bubotas, follets, bruixes…)”. Ediciones Seijó, 1979.
[4] En la imatge adjunta es pot veure un document notarial de 1737 on apareix un alcolejà de nom Fèlix Arques
[5] Es pot llegir una transcripció ací: http://alcoleja.blogspot.com/2008/06/conte-la-dona-dalcoleja.html. Per a veure la versió que tradicionalment s’explica de pares a fills, llegiu el conte “Fèlix Arques!” dins el llibre “Al cor de l’Aitana” de Leandre Iborra. Marfil, 2001.

dimecres, 8 de juny de 2016

Frainos: filem més prim

Buscant informació sobre els primers senyors feudals coneguts d'Alcoleja, Francesc Martí i Perot Fenollar (a cavall entre finals del segle XV i principis del XVI), he arribat a la sempre interessant web de "Raíces del Reino de Valencia" on, després d'una recerca més específica, he localitzat la següent informació que, per a mi, és prou indicativa de la ubicació de la desapareguda "vila" de Frainos:




Hi ha dues dades curioses:

1) Alcoleja i Benigallim es presenten sota el nom d'Alcoleja, quan la unió administrativa arribà el 1604, segons els capítols matrimonials de Jeroni Brisuela i Francesca Artés d'Albanell.

D'esta manera es veu que Beniafé i Ares tenen "3 moros" (referint-se a 3 caps de família i, per tant, 3 famílies de musulmans, és a dir, uns 10/12 habitants a cada alqueria), mentres que Alcoleja (i Benigallim), ja posseeix unes 16 famílies (per tant, unes 60 persones).

2) La xifra de Benasau i Franyo (Frainos) es presenta sumada, com la d'Alcoleja i Benigallim.

Açò és un indici que la proximitat entre ambdues alqueries era tal que podria tractar-se d'un cas semblant al d'Alcoleja.

Recordem que Alcoleja era un carrer (l'actual carrer del Rosari, conegut com a Carrer de Dalt al segle XVIII) i Benigallim un altre (el Carrer Baix d'Alcoleja) que, per la seua proximitat, acabarien fusionant-se en un únic poble.

De Frainos sabem, per documents del XIII (veure http://alcolejahistoria.blogspot.com.es/2014/11/frainos-lalqueria-fantasma.html) que estava al terme de Penàguila i que, la seua mesquita, era una de les fites que delimitaven el terme d'Ares.




Seguint la descripció del terme d'Ares, la mencionada mesquita de Frainos ha de trobar-se, per força, entre Ares i Penàguila, dada que indica la seua proximitat amb la Benasau actual.

Per tant, no és sorprenent que al cens del morabatí de 1421 es presenten les dades de Benasau i Frainos de manera conjunta.

Segons gent de Benasau, hi ha una font coneguda com a "Font de Frainos" entre Benasau i el riu major de Penàguila (actualment riu Frainos).

I una altra font que seguim investigant són els molins de Penàguila, doncs un d'ells apareix en aquella època (segle XV) referit amb el nom de "Molí del camí de Frainos" pel que, si el conseguim ubicar, tindrem una pista més de si es refereix al camí que hi ha entre Penàguila i Benasau, on es troba un antic molí.

A la font de Frainos hi ha ceràmica islàmica pel que tot podria encaixar.

Poc a poc anem apropant-nos a la ubicació de l'alqueria "fantasma" de Frainos!

divendres, 27 de maig de 2016

Més morisquets

Acaba de caure a les meues mans la fabulosa tesi doctoral d'en François Martínez (Université Pau-Valéry - Montpellier III), dirigida per L. Cardaillac, la qual va servir de base per a l'amic Ignasi Gironés en el seu magnífic treball vers els morisquets que quedaren a mans de cristians al moment de l'expulsió i els anys posteriors.

Es tracta d'un extensíssim treball de quasi 800 pàgines en el qual es tracta la permanença morisca en Espanya després del 1609 (i eixe, en francés, n'és el títol de la tesi).

Sobtadament, he localitzat en ella 5 casos "nous" de morisquets alcolejans dels qui no tenia constància. Fins el moment, tenia els següents casos:

1) Àngela, d'uns 5 o 6 anys d'edat, qui estava en casa de la vídua Úrsula Lloret, a Dénia. Com a tret característic es va registrar un "senyal damunt la cella dreta i els ulls eixits";

2) Àngela, d'uns 8 anys, a casa d'Antonio Perlas (el menor), a Calp;

3) Felip, de 12 anys, a casa d'Antoni Caix (jurat), a Pedreguer. Tenia "una piga a l'orella esquerra i les dents eixides".

4) Ana, de 7, a casa de Jaime Llorca, de La Vila Joiosa. També tenia una piga a la galta esquerra.

Estos primers casos els havia extret de la llista publicada per Gironés.

Posteriorment, vaig trobar que Violant Nines, de Gandia, tenia (a més d'un morisquet de la Vall de Guadalest) una altra morisqueta d'Alcoleja: "una moza que se llama Marina natural de Alcoleja de mayor hedad pecosa de rostro con un piquete en medio la frente"(https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/5138/1/RHM_02_14.pdf).

Comentant-li la troballa a Gironés, altruistament m'envià algunes noves bases de dades i articles que estava fent sobre eixes llistes de morisquets de Gandia, i trobàrem el següent sobre dita morisqueta:

5) Mariana Molanbi, d'entre 16 i 18 anys, pigosa amb un piquet al mig del front, batejada el 10 de novembre de 1610 per Jeroni Milanés, vicari, estava a casa de Martí Bonig. Foren compares Martí Bonig i Violant Nines i Espí. A la llista de morisquets de 1611 (és a dir, un any després), esta continua en mans de Violant, qui apareix com a vídua per la mort del seu home.

A estos cinc casos de morisquets alcolejans que quedaren en cases cristianes després de 1609, cal afegir ara uns quants més que es trobaven a la tesi doctoral de Martínez i que, pel motiu que fóra, no havien estat inclosos en les bases de dades que estàvem fent servir. Es tracta, per tant, d'augmentar fins el doble el nombre actual de morisquets alcolejans que coneixia pel que, per tant, és una gran troballa per als qui estimem la fatídica històrica dels morisquets.

Cal dir que no s'especifiquen gaires dades, sinó que només s'esmenta el nom, l'edat i la procedència.


6) Josefa Francisca, de 18 anys, a València el 1611.

7) Àngela Vicenta, de 17, a València.

8) Jeroni Albenet, de 10, a València.

9) Marina Violant, amb 21 anys el 1614 (podria ser la morisqueta nº 5?).

I, per últim,

10) Amet Danon, de nom cristià Joan, 30 anys, a casa de Joan Aguirre, a Torrent, el 1621.


Afegiré un plet curiós on està implicat este últim morisquet, Amet Damnon, per la possessió d'un llibre escrit en àrab.

Per últim, com a data curiosa mencionar que es va posar en contacte amb mi una dona francesa qui, fent el seu arbre genealògic, s'havia remuntat fins a una avant-passada seua que tenia per cognom Albines i el 1625 vivia a Ares del Bosch. Potser fóra família de Jeroni Albenet (8) doncs, per censos anteriors, hi ha un matrimoni Albenes el 1591 vivint a Alcoleja i, al cens de 1510, també hi trobem els Albenet.

Almenys les coincidències estan ahí...


dijous, 7 d’abril de 2016

El mosaic de l'església d'Alcoleja durant el segle XX

L'església d'Alcoleja, al llarg del segle XX, va tindre sota els seus bancs un mosaic de llosetes blanques i negres entre les quals destaca una, la central, en què es podia llegir:
"PAVIMENTO CONSTRUÍDO A EXPENSAS DE..."
i una llista de noms de dona (les germanes Català Bataller) que havien heredat dels Marquesos de Malferit la torre del Palau i potser un pessiguet econòmic, del poc que quedava després de la mala gestió de la fortuna dels Malferit, els quals quedaren totalment arruinats a mitjans del segle XX.

Quan les humitats del sòl de l'església eren tan grans que, fins i tot, els bancs s'alçaven alguns centímetres del terra, es decidiren a restaurar-lo, per al que es retiraren primerament els bancs de fusta abans de començar les obres.

Un dia d'aquells vaig pujar amb un bloc de quadrets i un boli negre dels que gastava a l'institut al cor i, des d'allí, vaig reproduir el mosaic del sòl.

Quan alçaren el terra per a canviar-lo per unes llosetes noves, descobriren cossos humans ens els quatre rectangles laterals i l'entrada a una fossa comuna sota la llosa central.

El retor, desafortunadament, pensà que allí no hi hauria res interessant i feu llençar formigó dins la fossa, tapant l'entrada posteriorment, i no paralitzà les obres per realitzar les investigacions arqueològiques que, legal i moralment, caldria haver-se realitzat.

Ara, afortunadament, l'Ajuntament i l'església s'han posat d'acord per a intentar de restaurar el que quede de la fossa comuna, així com per a tractar de buscar alguna possible cripta no descoberta encara.

Este era el mosaic que hi va haver durant dècades a l'església d'Alcoleja, tenint en compte que:

-l'entrada correspon a la part de baix del dibuix;
-l'altar, lògicament quedaria dalt (només vaig dibuixar el primer graó);
-al centre de l'estrela del mig estava la llosa d'entrada a la fossa comuna;
-els quatre rectangles laterals corresponien a enterraments humans.
-es trobà un altre cos just abans dels graons de pujada a l'altar.