dimecres, 8 de juny de 2016

Frainos: filem més prim

Buscant informació sobre els primers senyors feudals coneguts d'Alcoleja, Francesc Martí i Perot Fenollar (a cavall entre finals del segle XV i principis del XVI), he arribat a la sempre interessant web de "Raíces del Reino de Valencia" on, després d'una recerca més específica, he localitzat la següent informació que, per a mi, és prou indicativa de la ubicació de la desapareguda "vila" de Frainos:




Hi ha dues dades curioses:

1) Alcoleja i Benigallim es presenten sota el nom d'Alcoleja, quan la unió administrativa arribà el 1604, segons els capítols matrimonials de Jeroni Brisuela i Francesca Artés d'Albanell.

D'esta manera es veu que Beniafé i Ares tenen "3 moros" (referint-se a 3 caps de família i, per tant, 3 famílies de musulmans, és a dir, uns 10/12 habitants a cada alqueria), mentres que Alcoleja (i Benigallim), ja posseeix unes 16 famílies (per tant, unes 60 persones).

2) La xifra de Benasau i Franyo (Frainos) es presenta sumada, com la d'Alcoleja i Benigallim.

Açò és un indici que la proximitat entre ambdues alqueries era tal que podria tractar-se d'un cas semblant al d'Alcoleja.

Recordem que Alcoleja era un carrer (l'actual carrer del Rosari, conegut com a Carrer de Dalt al segle XVIII) i Benigallim un altre (el Carrer Baix d'Alcoleja) que, per la seua proximitat, acabarien fusionant-se en un únic poble.

De Frainos sabem, per documents del XIII (veure http://alcolejahistoria.blogspot.com.es/2014/11/frainos-lalqueria-fantasma.html) que estava al terme de Penàguila i que, la seua mesquita, era una de les fites que delimitaven el terme d'Ares.




Seguint la descripció del terme d'Ares, la mencionada mesquita de Frainos ha de trobar-se, per força, entre Ares i Penàguila, dada que indica la seua proximitat amb la Benasau actual.

Per tant, no és sorprenent que al cens del morabatí de 1421 es presenten les dades de Benasau i Frainos de manera conjunta.

Segons gent de Benasau, hi ha una font coneguda com a "Font de Frainos" entre Benasau i el riu major de Penàguila (actualment riu Frainos).

I una altra font que seguim investigant són els molins de Penàguila, doncs un d'ells apareix en aquella època (segle XV) referit amb el nom de "Molí del camí de Frainos" pel que, si el conseguim ubicar, tindrem una pista més de si es refereix al camí que hi ha entre Penàguila i Benasau, on es troba un antic molí.

A la font de Frainos hi ha ceràmica islàmica pel que tot podria encaixar.

Poc a poc anem apropant-nos a la ubicació de l'alqueria "fantasma" de Frainos!

divendres, 27 de maig de 2016

Més morisquets

Acaba de caure a les meues mans la fabulosa tesi doctoral d'en François Martínez (Université Pau-Valéry - Montpellier III), dirigida per L. Cardaillac, la qual va servir de base per a l'amic Ignasi Gironés en el seu magnífic treball vers els morisquets que quedaren a mans de cristians al moment de l'expulsió i els anys posteriors.

Es tracta d'un extensíssim treball de quasi 800 pàgines en el qual es tracta la permanença morisca en Espanya després del 1609 (i eixe, en francés, n'és el títol de la tesi).

Sobtadament, he localitzat en ella 5 casos "nous" de morisquets alcolejans dels qui no tenia constància. Fins el moment, tenia els següents casos:

1) Àngela, d'uns 5 o 6 anys d'edat, qui estava en casa de la vídua Úrsula Lloret, a Dénia. Com a tret característic es va registrar un "senyal damunt la cella dreta i els ulls eixits";

2) Àngela, d'uns 8 anys, a casa d'Antonio Perlas (el menor), a Calp;

3) Felip, de 12 anys, a casa d'Antoni Caix (jurat), a Pedreguer. Tenia "una piga a l'orella esquerra i les dents eixides".

4) Ana, de 7, a casa de Jaime Llorca, de La Vila Joiosa. També tenia una piga a la galta esquerra.

Estos primers casos els havia extret de la llista publicada per Gironés.

Posteriorment, vaig trobar que Violant Nines, de Gandia, tenia (a més d'un morisquet de la Vall de Guadalest) una altra morisqueta d'Alcoleja: "una moza que se llama Marina natural de Alcoleja de mayor hedad pecosa de rostro con un piquete en medio la frente"(https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/5138/1/RHM_02_14.pdf).

Comentant-li la troballa a Gironés, altruistament m'envià algunes noves bases de dades i articles que estava fent sobre eixes llistes de morisquets de Gandia, i trobàrem el següent sobre dita morisqueta:

5) Mariana Molanbi, d'entre 16 i 18 anys, pigosa amb un piquet al mig del front, batejada el 10 de novembre de 1610 per Jeroni Milanés, vicari, estava a casa de Martí Bonig. Foren compares Martí Bonig i Violant Nines i Espí. A la llista de morisquets de 1611 (és a dir, un any després), esta continua en mans de Violant, qui apareix com a vídua per la mort del seu home.

A estos cinc casos de morisquets alcolejans que quedaren en cases cristianes després de 1609, cal afegir ara uns quants més que es trobaven a la tesi doctoral de Martínez i que, pel motiu que fóra, no havien estat inclosos en les bases de dades que estàvem fent servir. Es tracta, per tant, d'augmentar fins el doble el nombre actual de morisquets alcolejans que coneixia pel que, per tant, és una gran troballa per als qui estimem la fatídica històrica dels morisquets.

Cal dir que no s'especifiquen gaires dades, sinó que només s'esmenta el nom, l'edat i la procedència.


6) Josefa Francisca, de 18 anys, a València el 1611.

7) Àngela Vicenta, de 17, a València.

8) Jeroni Albenet, de 10, a València.

9) Marina Violant, amb 21 anys el 1614 (podria ser la morisqueta nº 5?).

I, per últim,

10) Amet Danon, de nom cristià Joan, 30 anys, a casa de Joan Aguirre, a Torrent, el 1621.


Afegiré un plet curiós on està implicat este últim morisquet, Amet Damnon, per la possessió d'un llibre escrit en àrab.

Per últim, com a data curiosa mencionar que es va posar en contacte amb mi una dona francesa qui, fent el seu arbre genealògic, s'havia remuntat fins a una avant-passada seua que tenia per cognom Albines i el 1625 vivia a Ares del Bosch. Potser fóra família de Jeroni Albenet (8) doncs, per censos anteriors, hi ha un matrimoni Albenes el 1591 vivint a Alcoleja i, al cens de 1510, també hi trobem els Albenet.

Almenys les coincidències estan ahí...


dijous, 7 d’abril de 2016

El mosaic de l'església d'Alcoleja durant el segle XX

L'església d'Alcoleja, al llarg del segle XX, va tindre sota els seus bancs un mosaic de llosetes blanques i negres entre les quals destaca una, la central, en què es podia llegir:
"PAVIMENTO CONSTRUÍDO A EXPENSAS DE..."
i una llista de noms de dona (les germanes Català Bataller) que havien heredat dels Marquesos de Malferit la torre del Palau i potser un pessiguet econòmic, del poc que quedava després de la mala gestió de la fortuna dels Malferit, els quals quedaren totalment arruinats a mitjans del segle XX.

Quan les humitats del sòl de l'església eren tan grans que, fins i tot, els bancs s'alçaven alguns centímetres del terra, es decidiren a restaurar-lo, per al que es retiraren primerament els bancs de fusta abans de començar les obres.

Un dia d'aquells vaig pujar amb un bloc de quadrets i un boli negre dels que gastava a l'institut al cor i, des d'allí, vaig reproduir el mosaic del sòl.

Quan alçaren el terra per a canviar-lo per unes llosetes noves, descobriren cossos humans ens els quatre rectangles laterals i l'entrada a una fossa comuna sota la llosa central.

El retor, desafortunadament, pensà que allí no hi hauria res interessant i feu llençar formigó dins la fossa, tapant l'entrada posteriorment, i no paralitzà les obres per realitzar les investigacions arqueològiques que, legal i moralment, caldria haver-se realitzat.

Ara, afortunadament, l'Ajuntament i l'església s'han posat d'acord per a intentar de restaurar el que quede de la fossa comuna, així com per a tractar de buscar alguna possible cripta no descoberta encara.

Este era el mosaic que hi va haver durant dècades a l'església d'Alcoleja, tenint en compte que:

-l'entrada correspon a la part de baix del dibuix;
-l'altar, lògicament quedaria dalt (només vaig dibuixar el primer graó);
-al centre de l'estrela del mig estava la llosa d'entrada a la fossa comuna;
-els quatre rectangles laterals corresponien a enterraments humans.
-es trobà un altre cos just abans dels graons de pujada a l'altar.



dijous, 13 de novembre de 2014

Frainos: l'alqueria fantasma


El riu que baixa de l'Aitana i passa per Alcoleja, Benasau, Penàguila... fins que arriba al Serpis alcoià, es coneix des de fa molts segles com a riu de Frainos. Què en sabem de l'origen d'aquest nom? Ben poc, la veritat.

Però sí hi ha alguna referència que potser algun dia servisca per a ubicar les restes arqueològiques de l'alqueria que li dóna nom doncs, segons els documents, així es deia un antic poblet morisc que, per desgràcia, a dia de hui no s'ha localitzat.

La més antiga és del 1258. En concret, en una carta escrita a Cocentaina i datada en el 21 de maig d'aquest any, es dóna a Ramon de Roset (Raimundo de Roset) quatre jovades de terra "en l'alqueria que es diu Frastina (Frainos), que està en el terme de Benaguila (Penàguila). Reg. 10, fol. 80v. MF: 125

El text complet, en llatí, l'arreplega Burns en el llibre "Diplomatariuem of the Crusader Kingdom of Valencia", Ed. Princeton Legay Library, p. 110.

Després de la conquesta d'Alcoi de l'any 1256, Jaume I va repartir les terres entre els seus soldats cristians que l'havien acompanyat en l'expansió del seu regne.

El nom de Ramon de Roset apareix, l'any 1198, com a deutor de 53 sous a un tal Pere de Tarragona, els néts del qual ho donen tot al monestir de Santes Creus. És difícil saber si aquest Roset és el pare/avi del Ramon que vindrà més tard amb Jaume I però la possibilitat existeix. AHNM, Clero, Pergamins, C. 2767, n. 3. Santes Creus. Monestir de Santa Maria.

El que no hi ha dubte és de la relació posterior amb un Ramon de Roset que apareix com a veí a la vila cristiana de Penàguila, l'any 1294 (Josep Torró: "Llibre de la Cort de Justícial de Cocentaina", Fonts Històriques Valencianes, 2009). En aquesta època es cita també a Bertomeu Roset, també com a veí de Penàguila.

En resum, com a primera referència a la desapareguda alqueria de Frainos, es pot afirmar que aquesta fou donada per Jaume I a Ramon de Roset, d'origen català, el qual acompanyà el rei en la conquesta del regne de València.

La segona (i última) referència a Frainos la trobem el 1269 quan, des de Barcelona, Jaume I adjunta a les 6 jovades de terra concedides prèviament a Pere Vidal al terme d'Ares, també les cases del rafal. Així el fa senyor d'Ares. La concesió de les 6 jovades havia estat feta pel fill il·legítim del rei, Pere Ferrandis (fill de Berenguera Alfons), amb una carta pròpia feta per Ferrandis i que el 1269 en Jaume ratifica i n'amplia (Burns, "Diplomatarum Regni Valentiae Regnante Iacobo I..."

En dit document es descriu el terme d'Ares, el qual estaria delimitat de la següent manera:



1) pel barranc de Camarell (què transita entre Ares i Beniafé);
2) pel riu major de Penàguila;
3) la mesquita que hi ha al terme de la vila de Frainos;
4) pel camí que ve de Guadalest.

Es confirma així l'existència d'una alqueria poblada per musulmans propera a Ares i pertanyent al terme cristià de Penàguila. La seua ubicació, segons les fites mencionades, podria ser a la zona on hui es troba Benasau. Una altra opció pràcticament és impossible.

El camí que ve de Guadalest a Ares és el que arriba de l'Alt de Xarquera travessant el barranc de Camarell. Hui en dia el nom d'eixe carrer és "de la Marina". El riu major de Penàguila és el que hui coneixem com a "riu de Frainos" precisament, i és el que baixa del Barranc del Molí d'Alcoleja i s'enjunta precisament sota Ares amb el rierol que ve del Camarell. Per tant, amb aquestes fites tenim ubicats els extrems sud, est i nord del terme. Per últim, la fita oest cal situar-la al que hui coneixem com a Benasau.

Habitants de Benasau manifesten que la tradició oral ha conservat un topònim conegut com a la Font de Frainos, en la baixada del poble cap al riu. Segons arqueòlegs de la zona, hi ha materials en superfície que permeten d'establir l'existència d'un nucli de població islàmic allí.

Podria ser que la font es dessecara i traslladaren la població uns centenars de metres més amunt? Encara és prompte per a afirmar-ho, però és una possibilitat ben interessant a tenir en compte.

De moment, Frainos (i la seua mesquita) continuarà sent l'alqueria fantasma fins que no apareguen noves informacions...

dijous, 14 de juny de 2012

Neolític a Penàguila

Una notícia interessant. S'han reconstruït dos peces ceràmiques del jaciment de Mas d'Is, a Penàguila.

A esta zon es van localitzar restes de cereals d'uns 6000 anys d'antiguitat, amb el que estaríem davant d'una de les plantacions agrícoles més antigues de tota la península i pràcticament de tota Europa.

No eren els primers pobladors de la zona, però sí van ser els primers ramaders i agricultors. Al Mas d'Is tenien, a més de les vivendes i els cultius, una espècie de santuari de planta circular, el qual estava encerclat per foses, encara en estudi.

Segurament fóra el lloc d'emmagatzematge dels aliments i on també es duria a terme algun tipus de ritual relacionat amb els cicles solars i la deesa de la fertilitat.

L'art pictòric que ens van deixar correspon a l'anomenat Macroesquemàtic, del que tenim mostres als abrics de La Sarga i el Pla de Petracos, entre altres.

Sens dubte, una bona notícia!

http://www.diarioinformacion.com/alcoy/2012/06/14/joyas-neolitico/1264491.html

diumenge, 10 de juny de 2012

1521: Una batalla a Alcoleja

En aquell temps, les diferències de classe entre cristians i musulmans eren ben patents a la vista de tot el món. Els uns, cristians vells, gaudien d’uns privilegis des de feia temps (gràcies al dret de conquesta de Jaume I) i els altres, cristians nous o moriscs, feien vida de súbdits, treballant la terra dels seus amos i pagant els tributs que els pertocava.

Per damunt de tots, l’oligarquia valenciana que atresorava el poder polític i la pràctica totalitat dels grans beneficis del creixement econòmic fruït de l’esplendor de la València del quatre-cents.

El conjunt de gremis de la capital va començar a rebel·lar-se contra les injustícies que patien; d’una banda, es sentien desfavorits front a la noblesa privilegiada econòmica i políticament i, d’altra, també veien com els moriscs estaven exempts de la quantitat de tributs que ells pagaven, ja que no tenien la condició de ciutadans, sinó de súbdits. A més, els baixos preus de la seua mà d’obra i el baix cost de la seua producció artesanal també perjudicava notablement els guanys de la classe mitjana valenciana.

Llavors, dins d’un context sòcio-econòmic complex que s’evitarà explicar per no desviar el text de l’objecte principal, esdevé a la capital i, més tard a la resta del Regne de València, la Guerra de les Germanies.

Com a resum molt concís, es dirà que algunes reivindicacions agermanades foren:
1) Conversió forçosa al cristianisme de tots els mudèjars valencians;
2) Supressió dels privilegis de la noblesa a nivell polític en benefici d’una nova organització popular dels estaments de govern;
3) Canvi del model econòmic, augmentant-ne l’exportació dels productes valencians i disminuint-ne les importacions.

La Guerra de les Germanies passa pel poble d’Alcoleja

Un cronista valencià de renom, Rafael Martí de Viciana (1502-1574) relatà a la “Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno” (1564) els fets de les Germanies a la perfecció. En el “Libro Quarto”, descriu uns enfrontaments esdevinguts als voltants d’Alcoleja i que es transcriuen a continuació:

Después de la rota de Candía[1], quando Vicent Périz marchó para Ondara, el capitán de Orihuela marchó para Orihuela por hazer rostro a don Pero Maça y guardar su tierra[2]. El capitán Bocanegra[3] marchó para Villalonga donde por aquellos lugares bautizó más de III mil agarenos, y pagaron XV sueldos por cada casa para el capitán Vicent Périz, y pusiéronse cruzes de paño colorado en el braço derecho. En estos días Bocanegra topó con Andrés Porta[4] y Berenguer Tonda[5], que levavan más de DC agarenos cabe el río de Gorga, donde travaron muy brava escaramuça. Aquí murieron de ambas partes muchos hombres. Después Bocanegra ajuntó más de mil hombres y marchó contra Guadalest, y en Alcoleja topó con Rodrigo de Beaumont, governador de las tierras de Guadalest, donde huvieron un rencuentro tan reñido que Bocanegra fue desbaratado y perseguido hasta las puertas de Penáguila. Bocanegra se rehizo y bolvió contra don Rodrigo, y en el puerto de Confrides tuvieron otro rencuentro, en el qual Bocanegra mejoró y entró por las tierras de Guadalest, haziendo todos los daños que pudo y se pueden imaginar. Don Rodrigo no se olvidó mucho, que luego acudió a los lugares de la Val de Guadalest, donde halló a Bocanegra, y en Ondarella travaron pelea de las más ensangrentadas que fueron en aquel tiempo, en que murieron hombres sin número de ambas partes. Bocanegra, después que recogió de los enemigos, bolvió a Penáguila. Otro día marchó para Sexona...

El tret principal que es vol destacar d’aquest text és l’existència d’una comunicació viària entre Penàguila, Alcoleja i la Vall de Guadalest. S’observarà com les tropes del capità Bocanegra es dirigeixen cap a Guadalest i, de camí, es trobaran a Alcoleja amb les tropes de Beaumont, què venien de Guadalest. Per tant, es pot deduir que Alcoleja era un punt intermedi en el camí de Penàguila a Guadalest.

Bocanegra recula pel camí que ha vingut i arriba a les portes de Penàguila. Quan el text menciona les “portes de Penàguila” s’ha d’interpretar les paraules en sentit literal, ja que les muralles (de les quals queden alguns fragments) estaven ben operatives en aquella època i segurament tancades en una guerra com la de les Germanies.

Cal destacar que Penàguila lluità a favor de les Germanies principalment, aportant soldats a la columna encapçalada per Xàtiva què, després d’una concentració a Alcoi amb rebels d’Ontinyent, Albaida, Cocentaina i altres pobles, marxà cap a Oriola a lluitar contra la monarquia. Per tant és de remarcar que Andreu Porta i Berenguer de la Tonda, ciutadans importants de Penàguila, es desmarcaren de la Germania i seguiren sent fidels al monarca que els aportava els privilegis i, enduent-se els musulmans cap a la vila cristiana de Gorga, pretenien evitar els batejos forçosos als que estava sometent-los Bocanegra. El propòsit és ben clar: si els musulmans es convertien en cristians, deixarien de rendir tributs econòmics als senyors feudals que els explotaven sense escrúpols i la noblesa perdria la seua principal font d’ingressos.

La xifra de sis-cents musulmans és exagerada, però indica que Porta i de la Tonda haurien arreplegat tots els moriscs de les alqueries de Penàguila, entre elles Alcoleja i Beniafé (que aportaven poc menys d’un centenar de persones a la columna) i se’ls portaven cap a la vila de Gorga abans que aplegués Bocanegra. La suma real d’habitants musulmans de Penàguila era d’unes dos-centes persones (sumant Benasau, Ares, Beniafé i Alcoleja).

Dades del cens de 1510 ordenades per les Corts de Montsó

Així, amb el nostre poble totalment despoblat i amb els seus habitants en algun punt entre Gorga i Penàguila, Bocanegra es trobà a l’arribar a Alcoleja al governador de Guadalest, el qual venia a impedir que l’agermanat arribara a les seues terres i convertís els seus súbdits musulmans.

És de les poques batalles que segurament hagen vist les nostres cases i carrers (segurament l’única), ja que aquesta zona de l’Aitana no ha conegut guerres ni enfrontaments de renom que hagen transcendit.

Per a finalitzar, es vol recalcar la importància d’aquest text per a conèixer com era el principal camí de comunicació entre El Comtat i la costa, ja que és ben difícil trobar documentació referent a estes vies antigues de pas entre valls i el temps ha esborrat bona part d’estos camins.

Vista aèria d’Alcoleja i Beniafé, on es veu perfectament la baixada al riu Frainos pel carrer Baix

Així, tenim confirmació que l’antiga via morisca anava de Penàguila a Alcoleja per la senda que hi ha un poc més amunt de la carretera actual, eixint a l’era de la Caseta Ibànyez; d’ací seguiria fins a Alcoleja i, pel carrer Baix, travessaria el riu Frainos pel pont del camí de Beniafé, desviant-se a mà esquerra abans d’arribar a dita pedania; caldria estudiar exactament el pas a Ares del Bosch, però hi ha un pont a uns centenars de metres d’Ares, pujant al barranc de Camarell, que segurament fóra dita comunicació entre les dos vessants del riu; finalment el text menciona el port de Confrides com a prolongació de dit camí per a arribar fins a Guadalest i, per tant, els pobles de la Marina.

Pont del barranc de Camarell

Un fragment literari com aquest cal tindre’l ben en compte a l’hora de conèixer millor les comunicacions a l’època morisca, completant-ne l’estudi amb altres textos coetanis i anteriors que contribuiran a fixar més acuradament les traçades dels vells camins.

Alcoleja des d’Ares del Bosch


Daniel Iborra

[1] La derrota de Gandia fou una sonada victòria agermanada. Cal dir que Martí de Viciana lluità contra els agermanats i a favor de la monarquia, per això parla de “derrota”.

[2] Oriola patia una batalla particular amb Cartagena per la recent fundació de l’Obispat d’Oriola. Després del posicionament agermanat de la majoria dels oriolans, es produí un saqueig brutal de la ciutat per part dels nobles i militars que havien defès la causa monàrquica durant les Germanies.

[3] Capità que lluitava a favor de les Germanies.

[4] Ciutadà de renom a Penàguila. La família Porta ocupà durant eixe segle diversos càrrecs importants del poble, inclosa la batllia general, sempre afins a la monarquia.

[5] Altra família acabdalada de Penàguila. Havien sigut arrendataris del poble de Benilloba.

divendres, 16 de març de 2012

Els símbols a les pintures rupestres


Què significaven les pintures rupestres i per a què les pintaven? Existeix algun patró similar entre coves i abrics distants?

Pel que sembla haver descobert un grup d'arqueòl·legs de França, la resposta seria afirmativa.

Analitzant i catal·logant el conjunt de símbols d'una gran extensió, han descobert que les imatges són sempre les mateixes i que, en alguns casos, hi ha una espècie de "ritme" d'utilització.

Estos símbols són els grans oblidats de la pintura rupestre, front a les magnífiques escenes de caçadors, animals i demés que ens fan oblidar-nos d'estos motius geomètrics. Però: què serien dits símbols? És casualitat que sempre es repetisquen els 26 dibuixos de la imatge?

Evidentment, no estem parlant d'un alfabet (este s'inventà fa 8000 anys i estos símbols són 20000 anys més vells!) però segurament foren formes de comunicació per a recordar travesseres de muntanyes, camins que la vegetació pot haver tapat, la ubicació d'alguna cova...

Les pintures d'Alcoleja, a més d'escenes de caça, també presenten simbologia esquemàtica.


Per exemple, a alguns abrics d'Aitana hi apareixen símbols en forma de "raspa" coneguts com a ramiformes.

En ocasions se'ls ha interpretat com al símbol d'un riu i els seus afluents. Sovint, a les nostres comarques, els ramiformes tenen més ratlles a un costat que a l'altre.

És difícil aventurar-se a desxifrar el seu significat, però està clar que l'art Esquemàtic encara té molt per ensenyar-nos.