dimarts, 24 d’agost del 2021

El molí d'Alcoleja

Antonio José Mira m'envià fa uns anys esta informació sobre el molí d'Aitana i la gestió de les seues rendes:

"Entre 1413 y 1474 el enfiteuta del molino fue el cavaller Pere Martí (dado el dilatado periodo de tiempo probablemente se trate de dos personas, padre e hijo), y entre 1475 y 1519 lo fue el donzell Francesc Martí (hijo casi con toda seguridad de Pere Martí). Desde 1520 y hasta 1530 (cuando acaba mi estudio), el enfiteuta del molino fue Perot Fenollar, al que se designa en las fuentes como "Senyor d'Alcoleia".

Este Perot Fenollar adquirió el molino (presumiblemente como parte integrante del señorío de Alcoleia) a Francesc Martí en 1520."



L'arribada dels Fenollar a Alcoleja

 Actualment el cognom de l'alcalde d'Alcoleja, Quico, és Fenollar, però no és el primer amb eixe cognom, sinó que fa més de cinc-cents anys ja hi hagué alguns Fenollar que arribaren a ser els batllets del poble.

Este és un resum de la història del vincle dels Fenollar amb Alcoleja. Tot comença amb una carta de la reina Joana de Nàpols, germana de Ferran el Catòlic, que era familiar de Perot Fenollar...


L'ARRIBADA DELS FENOLLAR A ALCOLEJA

La família Fenollar ja portava unes dècades apoderant-se de la batllia (el càrrec més important) de la vila cristiana de Penàguila. En 1413 fou Joan Fenollar qui rebé l’encàrrec d’administrar el patrimoni real com a batlle, fet que realitzà fins que morí, a principis de 1447.

En morir Joan, el rei designà un notari de València, Pere Capdevila, com a batlle de Penàguila, càrrec que ostentà durant 40 anys (morí entre finals de 1483 i principis de 1484). Els últims anys del seu mandat foren caòtics, possiblement pel seu absentisme i, així i tot, el rei optà per un altre membre de la noblesa valenciana, el donzell Joan Ferràndez de Mesa.

Llavors comencen a moure’s els fils de la gent poderosa de Penàguila (recordem que el primer llibre literari imprés a la península Ibèrica fou obra del penaguilenc Bernat Fenollar l’any 1474) fins que, en juliol de 1488, Ferran el Catòlic nomena Perot Fenollar com a batlle de la vila de Penàguila. Després de mig segle, la batllia tornava a mans d’un penaguilenc. A partir d’ací, seran els Fenollar els qui aniran passant-se el càrrec fins el segle XVI (el 1491 serà batlle el germà de Perot, Lluís; després Ambert, Tomàs i Cristòfol, tots de cognom Fenollar).


Perot Fenollar, abans de 1487 marxà a Nàpols, on estigué al servei de l'ambaixador de Ferran II, i anteriorment mestre racional del regne de València i jueu convers Joan Ram Escrivà de Romaní, per intermediació de la reina Joana d'Aragó. Joan Ram i Bernat Fenollar (tio de Perot) tenien una gran amistat, així que, dos mesos després del nomenament de Perot Fenollar com a batlle de Penàguila (carta del 8 de setembre), la reina Joana d'Aragó redacta una carta a Joan Ram Escrivà, recomanant “un familiar seu, que és batlle de Penàguila”.

El 21 de novembre d’eixe mateix any, Francesc Martí de Xàtiva compra les alqueries morisques d’Alcoleja, Beniafé i Benigallim (per un preu de 28.333 sous), sent notari d’aquell acte el germà de Perot Fenollar, Lluís. 

Pocs dies després, el 5 de desembre, el senyoriu canvia de mans i serà Perot qui es quedarà en el càrrec.

En resum, este és el text original que es pot consultar a l’Arxiu del Regne de València:

 

“5 de desembre de 1488

Estant a Alcoleja en Pere Fenollar, senyor del lloc de Benazaur i procurador del magnífic en Francesc Martí (...), en el porxe que està davant la mesquita d’Alcoleja, donà ordre que els moros s’avistasen allí. Sent avistats per Pere Fenollar, este els digué:

Bons moros, lo magnífic en Francesc Martí, senyor que era vostre i d’aquests llocs (...) des del passat 21 de novembre, ha fet venda a Perot Fenollar, batlle de la vila de Penàguila (...) dels pobles d’Alcoleja, Benigallim i Beniafé. Rendireu tribut a son germà, (el notari) Lluís Fenollar, el seu procurador i ací present (...).

(Els moros) van prémer la mà al dit Lluís Fenollar en senyal de senyoria”.

A continuació apareix la relació d’habitants que prestaren jurament de fidelitat als Fenollar (un d’ells té el cognom Cabrera).


D’esta manera arribà el primer Fenollar a ser senyor feudal dels pobles d’Alcoleja, Benigallim i Beniafé.

Benigallim i Alcoleja eren dos alqueries diferents separades uns centenars de metres. Segons els documents d’establiments de cases, Benigallim podria correspondre a les cases del carrer Baix. Açò és així perquè en els textos posa que les hortes de Benigallim fitaven amb el camí de Benasau i el braçal antic de la séquia major.

Alcoleja, en aquella època, seria llavors només el carrer del Rosari. Es coneixia en aquella època com a carrer de Dalt. Ja estava allí la Ferreria, la tenda i la majoria de comerços importants, almenys al segle XVIII, quan encara estaven les dos alqueries separades.

Pel que fa als Fenollar i Alcoleja, tindrem com a successor de Perot Fenollar a Miquel Fenollar. Este personatge s’enriquí a costa dels moriscos i arribà a ser senyor (per compra feta a la família Olcina) de la baronia de Planes. El jutjaren tant per ser extremadament permissiu amb els moriscos com per la falsificació del document de compra-venda de Planes. Així que fou degollat a la plaça de la Seu de València l’any 1563.

Este fou l’últim Fenollar que regí Alcoleja... fins que arribà Quico!!!!

diumenge, 15 d’agost del 2021

La Verge dels Desemparats d'Alcoleja i Beniafé

 Amb motiu de la commemoració del quart centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer, la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats de València va visitar Alcoleja en juliol del 2018. Amb este article es pretén recopilar les empremtes del seu culte a Alcoleja i Beniafé, des del seu origen fins l’actualitat.

 

SEGLE XVII

            Els primers pobladors cristians d’Alcoleja s’instal·laren en les cases que havien deixat buides els moriscos després de la seua expulsió de l’any 1609. D’esta època (inclós d’abans de l’expulsió), tenim notícies documentals de figures cristianes a l’església d’Alcoleja com un Sant Vicent Ferrer i un Jesucrist però, de moment, no es pot determinar amb els documents estudiats si el culte a la Verge comença amb la primera església, inaugurada el 1576 aprofitant l’estructura de l’antiga mesquita musulmana.

 

SEGLE XVIII

Les primeres notícies del culte a la Mare de Déu a Alcoleja les trobem al 1767, en un document on es menciona el conegut “des de temps immemorials” com a Pinaret de la Verge[1] què, gràcies a les seues rendes, servia per a sufragar les despeses “dels ornaments de la Verge i la seua capella”. Dit pagament havia de fer-se en “la Verge d’Agost”, és a dir, el dia 15 d’eixe mes. Per tant, és evident que a principis del segle XVIII (com a mínim) ja hi havia una capella amb la imatge de la Mare de Déu a l’església d’Alcoleja. 

La ubicació de la primera capella de la Verge documentada no deuria ser idèntica a l’actual, ja que l’església era de xicotetes proporcions (només el que ara és la capella de la Mare de Déu) i, en l’altar major, estaria Sant Vicent Ferrer, principal patró del poble, quedant la Verge en alguna capella secundària.

La inscripció “Año 1788” que es pot llegir a la paret de l’església, fa referència a la data en què s’acaba l’ampliació del recinte. D’esta època seria el trasllat del Sant Vicent a l’altar actual i la ubicació en la capella lateral de la Verge dels Desemparats. En l’arc de pas a dita capella, en la part interior, es pot llegir una inscripció que resa “Ave Maria”, fet que referma que la ubicació de la Mare de Déu en eixe espai és de quan s’edifica l’ampliació, en la segona meitat del segle XVIII, doncs allí hauria estat la porta d’accés al primer recinte eclesiàstic i la inscripció, per tant, seria feta al voltant de 1788. El fet que hi haja un finestró tapiat dalt de l’arc referma clarament esta hipòtesi.

Curiosament, ha aparegut un altre “Ave Maria” a una casa de Beniafé amb una datació pràcticament idèntica a l’ampliació de l’església d’Alcoleja. En la reforma duta a terme a principis del 2019 en la casa que hi ha enfront de l’ermita de Beniafé (a l’altra banda de la plaça), s’ha descobert un arc de pas on hi ha també una inscripció en mal estat de conservació (i, per tant, caldria restaurar pel seu valor històric) què, a falta d’un estudi rigoròs, sembla ser un gravat de to ocre fet per incisió sobre un fons de color obscur, on es llig: “Av... Maria, 1781”, junt a una mitja lluna. La inscripció estava tapada per una capa de calç, fet que ha contribuït a la seua conservació.




Imatge 1: “Ave Maria” de Beniafé, de 1781, tractada per ordinador per a facilitar-ne la lectura. Fotografia original de Jordi Satorre.

 

Atenent a que la casa conserva encara murs de tapial morisc (i per tant té una gran antiguitat), sembla evident que la inscripció el que data és la reforma de dita vivenda. Només un any més tard s’inaugura l’ermita de Beniafé (1782) i, pocs anys després, s’amplia l’església d’Alcoleja (1788). Tenim, per tant, tres mostres quasi simultànies de culte a la Mare de Déu. Podrien haver sigut fets per les mateixes mans l’Ave Maria d’Alcoleja i el de Beniafé? Van viure en la casa de Beniafé els obrers que van edificar l’ermita o l’ampliació de l’església? Potser no ho sabrem mai, però les coincidències temporals ens fan plantejar esta bonica hipòtesi, què no deixa de ser una mera especulació.

Pel que respecta al símbol de la mitja lluna, no és atribuïble als antics habitants moriscos de Beniafé, tot i que la casa on ha aparegut siga d’origen clarament musulmà (com a mínim del segle XVI) i haja aparegut fa poques setmanes, incrustada a la paret, una clau morisca metàl·lica. L’estat ruïnós d’esta casa i la vivenda annexa és un perill per a la conservació de dites troballes tan antigues, pel que caldria promoure una protecció de dits elements, la qual està totalment justificada pel valor històric del conjunt. Tot i això, la mitja lluna cal entendre-la com un atribut més de la simbologia mariana de la península i no com a vestigi dels anteriors pobladors moriscos.

La imatge de la Maredeuta que es va col·locar a l’altar l’any 1782 ha perviscut fins l’actualitat i és d’un valor patrimonial enorme, doncs és una de les 3 úniques imatges originals valencianes de la Mare de Déu dels Desemparats que no van ser cremades durant la Guerra Civil[2].

Es tracta d’una talla xicoteta realitzada imitant els gravats més antics de la Geperudeta valenciana. La seua datació segons els experts seria de finals del segle XVII o principis del XVIII i, per les seues dimensions (només 60 cm), sembla que s’hauria fet per al culte privat. La seua antiguitat, per tant, podria ser d’uns tres-cents cinquanta anys. Miraculosament, tal com es descriurà posteriorment, la imatge se salvà gràcies a la intervenció d’una família del poble, què custodià i protegí la Maredeueta.

 

SEGLE XIX

Les campanes també són un reflex del culte d’un poble. De finals del segle XIX són les dos campanes que hi ha al poble dedicades a la mateixa patrona: la campaneta de Beniafé, del 1881, i la segona més gran del campanar d’Alcoleja, feta el 1886. Les dos van ser foses per Jaume Roses, un campaner d’Atzeneta d’Albaida[3]. Com a curiositat, cal dir que aquelles campanes se solien realitzar als peus de les esglésies, per a no haver de traslladar-les després, i els veïns participaven d’aquell acte llançant alguna monedeta o objecte metàl·lic per a que es fonera a la campana. De segur que els nostres veïns també van participar de dita pràctica al voltant del fornet que s’hauria instal·lat per a l’acte de la fosa de la campana.

 

SEGLE XX

A principis d’agost del 1936, començada la Guerra Civil, un grup de milicians realitzà una foguera a la plaça d’Alcoleja on es cremaren les imatges de l’església, perdent-se així per a sempre les figures originals del Sant Vicent i la Mare de Déu, entre altres. En aquell moment, un veí de Beniafé, José María Bernabeu Ivorra (pare de la nostra estimada Tia Vicentica), tement que passara el mateix amb la imatge de Beniafé, tragué la Verge i l’amagà en sa casa, en la mateixa plaça. Tement que registraren la vivenda i la trobaren, la introduí dins un caixonet i la portà en secret a una séquia. Als tres dies, per por a les inclemències del temps, tornà per recuperar-la i se la va endur a sa casa de nou, obrant una falsa paret on estigué per un temps. Però, després de 3 o 4 registres infructuosos a la casa i, atemorit per les possibles represàlies, finalment la imatge fou portada a la casa que es coneix com a El Xalet, junt a la piscina. Per a dur-la sense ser vistos, José María demanà a un familiar que s’avançara uns metres i l’avisara, fent com si tosira, si venia algú pel camí. La imatge anava dins un sac sobre el muscle i, afortunadament, va arribar sense problemes al Xalet. Allí s’amagà entre les escombreries del soterrani fins que va acabar la guerra.

Cal agrair públicament la família Bernabéu Ivorra el fet d’haver conservat per a tot el poble la Maredeueta de Beniafé doncs, independentment de les creences de cadascú, a dia de hui es tracta d’una de les verges més antigues del País Valencià. Com s’ha dit adés, només hi ha dos imatges més de la Geperudeta que són completament originals.



Imatge 2: Alcoleja engalanada per a rebre la Geperudeta de València. Al cartell es pot llegir: “Reina de los cielos, haznos de tu amparo dignos[4].


En un article sobre el culte a la Mare de Déu a Alcoleja no es pot deixar de mencionar la visita de la de Verge dels Desemparats de València l’any 1956. Els festejos foren del divendres 7 al dilluns 10 de setembre i el poble, engalanat per a l’ocasió, celebrà danses tradicionals, concerts, balls de nanos i gegants, cucanyes, soltament de globus i, com no, multitud d’actes religiosos dedicats a la Mare de Déu, entre ells, misses cantades i el cant de l’Aurora. Es realitzà una entrega simbòlica de la vara de manament a la Verge dels Desemparats d’Alcoleja, quedant així nomenada com a Alcaldessa Honorària del poble. Només hi ha 15 pobles al País Valencià on dita imatge és considerada “alcaldessa honorària i perpètua”, sent Alcoleja un dels primers de tota la Comunitat Valenciana a fer-ho.

 


Imatge 3: La banda de música i els veïns d’Alcoleja donen la benvinguda a la Verge dels Desemparats de València[5]. Setembre de 1956.


            No era un fet habitual que la Patrona de tots els valencians visitara un poble tan xicotet. Així que, qui va aconseguir que açò fóra possible? L’artífex de les gestions fou un home de València, de nom Pedro Reguillo Briones, qui tenia relació amb alguns alcolejans. Fruït d’estes amistats començaren les tramitacions que fructificaren l’any 1956.

Uns anys més tard s’instal·là en la Plaça la imatge de manises de la Mare de Déu, que porta escrit el següent text: “Caminante, cuando pases por aquí, sea de noche, sea de día, rezarás con fervor una oración a María”. Una mostra més del fervor per la Verge als carrers d’Alcoleja.

 

SEGLE XXI

Per tal de protegir la figura original de la Geperudeta, el 1966 es fabricà una rèplica destinada a les visites a altres barris de València i els distints municipis de la Comunitat, a la qual es coneix amb el nom de la Peregrina. El passat any 2018, amb motiu del quart centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer, l’Ajuntament d’Alcoleja va realitzar les gestions per a rebre la visita de dita figura i, l’últim cap de setmana de juliol, la Peregrina va visitar el nostre poble. Per tant, Alcoleja és un dels pocs pobles que ha rebut la visita de la Geperudeta original i de la Peregrina.

            Durant esta celebració s’instal·là en la Plaça una escultura realitzada per l’artista francés Frédéric Berthelot, carregada de simbolisme. D’una banda, la base està feta amb un motle del tronc de l’arbre que hi havia a la plaça què, quan caigué l’any 2016, no va ferir cap persona, fet que l’autor destaca com amb un caràcter pràcticament miraculós. El conjunt sencer representa un ciri encés, sent la Verge la flama que sempre il·lumina els fidels.

 

L’empremta del culte a la Mare de Déu dels Desemparats a Alcoleja i Beniafé, com s’ha pogut comprovar, té un origen que pràcticament es remunta als primers pobladors cristians del nostre poble, fa quasi quatre-cents anys. Per tant, independentment de les creences religioses de cadascú, forma part del nostre patrimoni històric i cal que siga tractat amb respecte i protecció, en especial la figura de la Maredeuta de Beniafé, hui per hui una de les més antigues del País Valencià i, per tant, d’un gran valor per a tots nosaltres.

 

Daniel Iborra i Pellín

 



[1] Transcripció i contextualització històrica publicada en el Llibre de Festes d’Alcoleja del 2017.

[2] MORAGUES SANTACREU, M.: “Estudio histórico, artístico e iconográfico de Nuestra Señora de los Desamparados Patrona de la Villa de Senija”. València: Universitat Politècnica de València, 2003.

www.riunet.upv.es/handle/1025/13046 (consultada el 31 de maig de 2018)

https://riunet.upv.es/handle/10251/13046

[3]  MARTÍN, F.; ALEPUZ, C. i altres (www.campaners.org, consultada el 28/05/18)

[4] Publicada pel nostre benvolgut Antonio Puyol en: www.alcoleja.blogspot.com/2008/02/alcolechanos-en-la-visita-de-la-imagen.html (consultada el 5 de juliol de 2019)

[5] Publicada per A.Puyol en la web anteriorment citada.

dimarts, 25 d’agost del 2020

Joan de Brizuela pare, mercader

 Després de la treva de Niza, signada el 1538, es reactiven les hostilitats entre Espanya i França l'any 1542. En este context es redacten les actes rebudes en la ciutat de València "sobre la aprehenció e secrest dels bens dels francesos e subdits del Rey de França".

Entre el 2 i 21 de setembre d'eixe any desfilen davant el cavaller Joan Luys Marrades i el doctor del Real Consell Francesch Ros, una sèrie de mercaders principalment d'origen italià, saboià i autòcton.

Entre ells es troba un tal Joan de Brizuela, el qual suposem que es tracta del pare del qui esdevendria senyor feudal d'Alcoleja. A l'ombra d'este comerciant creixeran les rendes de la família i aconseguiran situar un membre de la família en l'administració, començant així la nissaga senyorial que més endavant heretarien els Malferit.

Joan de Brizuela pare (segurament es valencianitzà el nom), sembla que nasqué a Burgos. Probablement, a la localitat de Puentedey on, a la vora, hi ha un poblet que es diu Brizuela.

En totes les referències que hem trobat apareix mencionat com a mercader. En el plet que mencionem, dels 23 declarants només 6 reconeixen tindre alguna relació amb mercaderies franceses, no així el nostre mencionat Brizuela.

Més informació a la tesi doctoral de María Teresa Pérez Villalba, "Franceses en Valencia durante el siglo XVI" (Universitat de València, 2017).

Joan de Brisuela i sant Vicent Ferrer

Entre els documents d'accés lliure que es troben a la web valencia.es es troben un parell de mencions a Joan de Brisuela, senyor d'Alcoleja, Beniafé i Benigallim des del 1576 fins que morí, l'any 1620, on es veu que era l'administrador dels comptes per a la festa de sant Vicent Ferrer a la capital del regne entre, almenys, els anys 1585 i 1588.

No és casualitat, per tant, que el poble d'Alcoleja, l'església del qual es va edificar en temps del senyoriu de'n Brisuela, també tinga la mateixa advocació.

La primera menció a un rector de l'església a Alcoleja que hem trobat és del 1600 pel que, per tant, proposem que l'advocació de sant Vicent Ferrer com a patró del poble va ser promocionada per Joan de Brisuela, en temps encara de moriscos què, com sabem, serien expulsats l'any 1609.





dimecres, 3 d’abril del 2019

El paisatge de terrasses de La Marina




Recentment, al grup de l'associació d'Amics per Alcoleja, es va parlar de fer un catàl·leg de totes aquelles construccions de pedra seca que posseïm al terme.

Però: sabem l'origen d'estes construccions? Quina és l'època de construcció dels abancalaments?

Pablo Giménez, natural de Sella i professor en la facultat de Geografia en la Universitat d'Alacant, ha realitzat un excel·lent estudi de les terrasses i altres construccions de pedra seca a les comarques de La Marina.

La nostra meitat septentrional de l'Aitana comparteix dites edificacions i podem intuir que les característiques d'ambdues zones són ben similars.

Per tant, us recomane la lectura d'este magnífic treball per a conéixer millor les nostres construccions de pedra seca i parar atenció a què caldria fer per conservar-les, ja que es tracta d'un patrimoni riquíssim que els nostres avantpassats ens llegaren.

Cliqueu al següent enllaç i, una vegada dins, on posa: "download full text-PDF" (us recomane fer-ho amb l'ordinador, perquè ocupa més de 80 mb).

https://www.researchgate.net/publication/331013821_El_paisaje_de_terrazas_de_La_Marina_valenciana

Nota: la imatge és del mateix autor i està extreta del seu article.

dilluns, 12 de novembre del 2018

Maria del Seguró, una espiritista d'Alcoleja


            La història de Maria del Seguró apareix explicada en diverses fonts literàries. La versió més completa l’hem trobada a un recull d’anècdotes valencianes de l’autor Martí Gadea[1]. Curiosament, la persona que descriu s’assembla molt a Rosario, personatge de la novel·la “La idea de l’emigrant” d’Enric Valor[2]. A més, la cronologia dels fets que es descriuen a l’obra és coincident: principis del segle XIX. Així mateix, en la versió del conte de Fèlix Arques que arreplegà Seijo Alonso[3], també es veu una dona d’idèntiques característiques. Hem pogut trobar documentació del segle XVIII on apareix un alcolejà de nom Fèlix Arques[4]. Unificant el que tenen en comú les tres versions, hem intentat clarificar com fou aquell personatge.




            Maria del Seguró hauria nascut al mas del mateix nom, hui al terme de Sella, i es va desplaçar a viure a Alacant amb el seu marit. Tingueren un fill i exerciren les suposades arts de l’espiritisme i la curanderia a la capital. Quan Maria enviudà, cap a la cinquantena d’anys, tornà a Alcoleja per a establir-se amb el seu fill.
            Vivien en una casa pobra, amb dues portes, una de les quals, en el patiet de darrere, donava al camp. De tan xicoteta com era la casa, el fill dormia al galliner. Tot i això, era molt vanitós i caminava pel carrer amb aires de grandesa. Per això, algun veí del poble li va dedicar una cançó, la qual arreplega Seijo en la seua història:

I tenia un galliner, el postín que es va donar,
per la nit arriba a casa, no troba res que sopar.
Se’n va per a dalt, se’n va per avall,
li diu a Joaquín: -Trau-me de sopar!

            Joaquín era l’amo del Casino, i allí es passava el xic la major part del temps gastant-se els diners que sa mare guanyava estafant el crèdul veïnat. A més, es dedicava a jugar al Monte per les nits i, com les partides eren il·legals, ho feien d’amagat a alguna casa del poble. Per això a Maria se la podia vore passejant de nit pels carrers d’Alcoleja, intentant descobrir on s’amagava el fill.
            La dona vestia una falda fosca amb molta volada que li arribava fins els peus, la qual tenia una obertura a un costat, per on clavava la mà i treia una bosseta amb un rosari, els diners, les claus i les herbes que haguera pogut collir. Baix la falda, a més del faldellí i el brial, portava uns pantalons llargs, nugats amb cintes però oberts. A vegades, per a no ser reconeguda mentre buscava el fill per les nits, es posava la falda pel cap, fet que augmentava la seua fama de bruixa, de mumerota.
A l’any d’arribar d’Alacant i establir-se al poble era famosa en el terme entre la gent illetrada, a qui curava, segons les paraules d’Enric Valor, amb micapans, emplastres, herbes bullides i estranyes pràctiques espiritistes. Ella es quedava morta, en estat catalèptic, almenys aparent, i parlava amb una veu infrahumana, com si ho fes en somnis, que semblava venir de lluny
            De bon matí anava a l’església a oir missa i combregar. Llavors, mentre resava i entrava en estat de suposat èxtasi, la gent la punxava amb agulles a les mans i els braços per a comprovar que no sentia res ni es queixava. Manifestava que era capaç de levitar, o que se li apareixien les animetes del Purgatori dient-li si els faltava alguna missa. Segons deia, era capaç d’escoltar missatges de Déu i curava miraculosament malalties gràcies als seus poders sobrenaturals. També aconsellava en temes d’amor basant-se en les formes dels núvols, la llum de la lluna i altres aspectes de la natura, basant-se estrictament en la superstició.
            A poc a poc, la fama de Maria del Seguró anà estenent-se, així que la passejaren de poble en poble per la comarca, demostrant a la gent les seues suposades virtuts. Fins i tot el seu confessor, un fraret de Penàguila, senzill i bona persona, caigué en l’engany de la dona.
            Tal fou l’escàndol entre els estaments religiosos que el bisbe va haver de prendre mesures, desterrant el religiós i privant-lo de llicència per a exercir i prohibint-li a ella l’assistència als sagraments.
            Un poc més tard succeïren els fets de la història de Fèlix Arques. Com tots coneixem, a mitjans del segle XIX, soterraren viu a un home a la cripta d’Alcoleja. Quan despertà, escoltà els cavalls del moliner com paraven a l’abeurador de la plaça (el qual tenia sobre el seu cap) i començà a cridar el nom de l’amo perquè el traguera d’allí:
-Fèlix Arques! Fèlix Arques! Vine i trau-me!
Segons el que escriví Seijo[5], els veïns del poble acusaren esta dona d’haver encantat l’home de la cripta perquè així tots pensaren que estava mort. Tot i negar-ho, Maria seria apartada definitivament de la vida del poble i, condemnada a la més absoluta soledat, acabaria morint als pocs mesos de tristesa i melangia. El fill, sense diners i amb la mala fama que tenia, fugí del poble per buscar fortuna a altres llocs on no el conegueren. Alguns dies abans de la mort de Maria del Seguró, va haver gent que jurava haver-la vist passar, tapada de dalt a baix com un fantasma, per la costera que puja al cementeri. Aneu alerta no us la trobeu alguna nit per aquell racó...


Daniel Iborra i Pellín




[1] GADEA, J. M.: “Tipos, modismes y coses rares y curioses de la tèrra del Gè”. Imp. Antonio López, 1908.
[2] VALOR, E.: “La idea de l’emigrant”. Tàndem, 1998.
[3] SEIJO ALONSO, F. G.: “Los fantasmas de Alicante, Valencia y Castellón (bubotas, follets, bruixes…)”. Ediciones Seijó, 1979.
[4] En la imatge adjunta es pot veure un document notarial de 1737 on apareix un alcolejà de nom Fèlix Arques
[5] Es pot llegir una transcripció ací: http://alcoleja.blogspot.com/2008/06/conte-la-dona-dalcoleja.html. Per a veure la versió que tradicionalment s’explica de pares a fills, llegiu el conte “Fèlix Arques!” dins el llibre “Al cor de l’Aitana” de Leandre Iborra. Marfil, 2001.