EL CARRER MÉS VELL D'ALCOLEJA I ELS SERRA LLORET

    Els historiadors diuen que a finals del segle XI o principis de XII es van construir les primeres cases del poble d'Alcoleja. Però: quines foren eixes primeres cases?

    La meua iaia Maria Otília em deia:

    - M'auelo deia que s'auelo li deia que abans eren Alcoleja i Benigallim, però jo no sé què volia dir!

    I és que poc després de la creació de l'alqueria andalusí d'Alcoleja es fundà un segon nucli urbà que es diria Benigallim. Gràcies a documents antics sabem que els dos primers carrers del poble van ser el carrer del Rosari (el que puja cap al llavador) i el carrer Baix (el que baixa cap a Beniafé). Com saber quin dels dos era Alcoleja i quin Benigallim?

    Doncs segons protocols notarials del segle XVIII sabem que algunes cases de Benigallim fitaven amb "el camí de Benasau" i, també, que al carrer conegut com a Alcoleja estava la ferreria així que, tenint en compte que el camí a Benasau comença al carrer Baix i que la tradició oral ha conservat el nom de la ferreria a la primera casa del carrer de Dalt, el més plausible és que Alcoleja fora el carrer que munta cap al llavador i Benigallim el que baixa a Beniafé. Per tant, les primeres cases d'Alcoleja haurien sigut les del carrer del Rosari. Certament, la tradició oral també ho ha arreplegat així, doncs recorde que algú em digué, sent un xiquet, que les cases més velles del poble eren les del llavador i les del carrer Baix.

    Altra pregunta que cal plantejar-se és per què el nom de Benigallim, si a menys de 20 quilòmetres ja hi havia un altre poble amb un nom pràcticament igual. Podem intuir que Benigallim va ser formada pels habitants expulsats de Benifallim, quan el 1316 el rei Jaume II ordenà el repoblament del poble per famílies cristianes. Prèviament s'havia expulsat els musulmans de Penàguila (any 1276) i d'esta manera es reduïa l'amenaça que els seguidors d'Al·là es feren amb els dos castells d'estes poblacions, properes a Alcoi i Cocentaina. El motiu principal d'esta suposició és que el nom del poble era, amb la nostra grafia, Bina-Halim (Ibn Halim), és a dir, "els fills (o el llinatge) de Halim". Tindria lògica llavors que el nom del clan simplement s'haguera desplaçat a les proximitats d'Alcoleja, sent un topònim referit més a les persones que el conformaven que a l'espai en si mateix. Però, clar està, és només una hipòtesi.

    Segles més tard, Alcoleja i Benigallim serien unificades en una sola localitat, encara que als documents notarials continuarà apareixent el nom de les dos alqueries fins, almenys, el segle XIX.

 

    Però tornem al nom del carrer. Alcoleja es convertí en el carrer de Dalt amb l'arribada dels repobladors cristians al segle XVII. Alguns mapes posteriors referiran també que era el "camí d'Alacant" doncs, passant per la Vila, per allí començava la ruta cap a la capital.

       No sabem des de quan el carrer de Dalt passà a dir-se carrer del Rosari en un clar homenatge al Cant de l'Aurora que se celebra en les celebracions a Sant Vicent Ferrer, a trenc d'alba. Però este tampoc va ser el seu nom definitiu ja que, actualment, el nom oficial és el de Serra Lloret.

 

I ací apareix una nova incògnita: qui va ser Serra Lloret?

 

    Este curiós personatge va nàixer a Alcoleja el 15 de gener de 1859. Li posaren de nom Salvador i vivia en una casa del mateix carrer que després tindria el seu nom. Segons testimonis del poble, la casa era probablement la del número 10, enfront de la que hui té Enrique "el Cartero". Que sapiguem, almenys tenia un altre germà, de nom José.

 

    La família Serra Lloret era modesta, de fet s'ha conservat que Salvador era jornaler. Però, sorprenentment, el trobem documentat com a un constructor de vies de ferrocarril a nivell nacional a principis del segle XX: el 1901 a Aragó, el 1908 a Toledo... I, pel que respecta al seu germà José, este es va convertir en un acabalat "contractista d'obres" que es va construir la fabulosa finca "El Gurugú", una casa de camp al final del passeig de Campoamor d'Alacant, on hi anava la flor i nata de la ciutat. Allí encara existeix el carrer José Serra Lloret en el seu record.

    Però Salvador no es va conformar amb els negocis, sinó que també es va introduir en el món de la política i, al desembre de 1920, es va convertir en senador del congrés dels diputats per Alacant, presentant-se pel partit conservador a la circumscripció de Pego, tot i que no arribaria a prendre possessió del càrrec, ja que emmalaltí i morí el 2 de gener a Madrid. També arribaria a ser nomenat Cavaller de l'Orde d'Isabel la Catòlica.

Salvador Serra Lloret

Llavors, si provenien d'una família de llauradors... Com van prosperar tant els germans Serra Lloret?

 

    La llegenda diu que la família havia comprat el mas i les terres de Vil·la Serra, al port de Tudons. Allí, segons ens ha transmés la tradició oral, haurien trobat una caixa plena de diners i, de sobte, es feren rics, començant així una nova vida i abandonant per sempre els camps.

 

    La realitat ens diu que allí, prop del mas de Vil·la Serra, concretament enfront del corral de Piscul, a cavall entre els segles XIX i XX, es va construir una fàbrica il·legal de falsificació de monedes doncs, pel que sembla, algun veí d'Alcoleja hauria anat a treballar a una seca de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre i se les hauria enginyat per a començar este il·lícit negoci amb altres joves del poble.

    Curiosament, les terres dels Serra Lloret serien venudes a la família Payà d'Ibi, els famosos constructors de joguets els quals també van ser autoritzats a fabricar monedes durant la Guerra Civil, i foren els que compraren Vil·la Serra, la Torreta i les altres terres dels Serra Lloret.

    No són moltes coincidències? Podrien haver-se enriquit els germans Serra Lloret a costa de fabricar monedes il·legals en una caseta amagada a la serra d'Aitana?

   Sembla que un dels joves que va voler eixir-se'n del grup va ser eliminat per un altre membre del grup de falsificadors, pel que este tema ha sigut tabú durant molts anys a Alcoleja però, certament, trobem que dos germans que eren jornalers d'Alcoleja, de sobte es converteixen en persones acabalades, construint-se un d'ells una finca magnífica al recentment estrenat passeig de Campoamor d'Alacant (José) i arribant a ser congressista i un destacat personatge a nivell nacional l'altre (Salvador) i, en les seues terres, hi havia una casa on es fabricava moneda il·legal.

    Podria ser que hagueren participat de la falsificació de monedes duta a terme en les seues terres? És molt probable que així fora, doncs aquestes terres passaren a les mans de la poderosa família Payà, els quals també acabarien sent autoritzats a produir moneda legal i, per tant, disponien de la maquinària necessària per a fer-ho.

Monedes de la seca de la família Payà, del 1937

El cas és que, el fet d'haver arribat a prosperar tant econòmica i socialment, va fer que el carrer del Rosari, abans carrer de Dalt, abans simplement Alcoleja, hui en dia siga conegut com a carrer de Serra Lloret, no sabem si en honor a Salvador o als dos germans de manera genèrica.

 

El que sí que sembla estar prou clar, és que este carrer és el més antic del poble doncs, quasi sense lloc a dubte, ací es construïren les primeres cases dels primers habitants de l'alqueria d'Alcoleja, a finals del segle XI o principis del XII.

 

 

Ací la fitxa de Salvador Serra Lloret a la web del Congrés dels Diputats:

https://www.congreso.es/en/historico-diputados?p_p_id=historicodiputados&p_p_lifecycle=0&p_p_state=normal&p_p_mode=view&_historicodiputados_mvcRenderCommandName=mostrarDetalle&_historicodiputados_nume=51018

Una serenata revolucionària (any 1871)

Imatge generada amb IA.

Era diumenge. Concretament el 3 de setembre de 1871. Després d'anar a missa, un grup d'homes va anar al Casino a fer un aperitiu. A l'hora de dinar, se separaren, quedant per a fer una partideta a primera hora de la vesprada.

 

I la cosa es va complicar. Ara un colpet d'herbero, ara una copeta... I a boqueta nit la festa ja se'ls havia anat de les mans.

 

Feia poc el senyor alcalde havia publicat un bàndol prohibint la música als carrers per por a "alteracions de l'orde públic", doncs eixos dies es produïa la recaptació municipal i provincial d'impostos, i es volia assegurar que el Recaptador actués en calma. Calia, també, cuidar la imatge del poble.

 

Però en eixos temps hi havia gent a qui no els agradava ser manats. De fet, feia ben poc que les revoltes de la població havien aconseguit enderrocar el règim monàrquic d'Isabel II i, totalment immersos en el conegut com a Sexenni Revolucionari, la gent creia que les injustícies podien ser vençudes al carrer.

 

Potser aquell grup d'amics que es divertien al Casino un diumenge de vesprada pensaren que estaria bé demostrar com se les gastaven els liberals d'Alcoleja, així que van anar a casa d'algú, van agafar instruments musicals, mantes per a disfressar-se i, com si foren un grup de cobla en plena serenata, se n'anaren a cantar pels carrers del poble.

 

Van començar a la Plaça, baixaren per la Replaceta, pujaren pel carrer Sant Miquel i, encarant el carrer Sant Joaquim, just al cantó amb el carrer del Trinquet, aparegué el senyor alcalde amb una quadrilla de veïns.

 

El mandatari recordà el bàndol publicat feia uns dies i els exigí que pararen de cantar i compliren el seu mandat.

 

Aquell grup de cantants valents eren Vicente Bardisa i Buades, Salvador Lloret i Català, José Lloret i Gomis, i els germans Blas, Santiago i Vicente Català i Iborra.

 

S'ho estaven passant tant bé que, per suposat, no tenien cap intenció de parar de cantar. Així que, desobeint el senyor alcalde, continuaren la seua volta pel poble amb la seua particular i espontània rondalla.

 

L'alcalde, ben ofés, anà a buscar més veïns per a la seua quadrilla, així com el Fiscal municipal. Els encararen de nou mentre seguien la ronda pel carrer Nou cap al carrer del Rosari i, esta vegada, els amenaçaren amb la presó si no se n'anaven a casa immediatament, ja que serien denunciats al Fiscal municipal.

 

Blas, un dels tres germans Català que formaven la comitiva cantora, va dir algunes paraules ofensives i poc apropiades contra el Fiscal municipal... Sense saber segurament que el tenia davant, ja que este no s'havia pronunciat en cap moment. 

 

Els músics estaven tan animats que van verbalitzar clarament que preferien anar a la presó que tornar-se'n a casa.

 

Així que la serenata continuà fins que els músics es cansaren i, satisfets per la seua revolta musical, se'n tornaren finalment a les seues cases.

 

Al dia següent, al llavador les dones no parlarien d'una altra cosa. Tot el poble comentava la divertida i improvisada comitiva que, amb mantes i instruments musicals, havien desafiat el fiscal i el senyor alcalde.

 

Però qui té el poder, té el poder. Així que foren denunciats i, finalment, condemnats a dos mesos i un dia d'arrestament major en la presó del poble, que en aquella època estava en la Casa Consistorial, enfront de la font de la plaça de l'església. A més, 150 pessetes de multa a cadascú. A Blas, pels insults contra el fiscal, li caurien 2 mesos i 1 dia extra, per tant, 4 mesos i 2 dies d'arrestament.

 

Així i tot, aquella quadrilla de valents s'havien divertit i, realment, no havien fet mal a ningú.

 

De ben segur que els dies d'arrestament se'ls van passar cantant per passar millor el temps!

 

La informació ha sigut extreta a partir de la resolució judicial de la denegació del recurs presentat per alguns dels condemnats, publicada en el llibre "Jurisprudencia criminal", de José María Pantoja, tom IX, de l'any 1874 (pàgina 333).

Daniel Iborra i Pellín, 30 de juny de 2026

 

El pinaret de la Verge a Alcoleja

    Fa molts, molts anys; quan la gent encara explicava rondalles a la voreta de la llar, una dona d’Alcoleja preparava un pobre guisadet perquè la seua filla li’l portara al seu home, que estava treballant en uns bancals que tenien a les faldes de l’Aitana. El menjar no era molt apetitós (unes creïlletes acompanyades per unes poquetes faves, unes bledes i un fesols) però suficient per a alimentar-se bé i complir amb les dures tasques del camp. Quan la xiqueta havia acabat les classes del dematí, tornà a casa i es trobà sa mare que li deia:

–Filla, ja tens preparat el recapte per a ton pare. Ves a dur-li’l perquè dine!

Ella, obedient com era, accedí:

–Val, mare. Ja li’l duc! En quins bancals es troba hui?

–En l’horteta de Riola. Au, ves que, en tornar dinarem.

La xiqueta ficà la cassoleta i un crostó de pa dur a una cistella, se la carregà al colze i, pel camí d’Aitana, isqué del poble. Travessà el pont estret que salvava la fondària del barranc del Tronxo i, deixant arrere la Troneta i l’Afijó, arribà a un pinaret que hi ha poc abans d’arribar al molí. Estant allí, de sobte, sentí una veueta cansada de dona que la cridava:

–Xiqueta, vine!

La criatura es girà i veié una dona desconeguda asseguda a l’ombra d’un pi. Recelosa, romangué quieta i callada, doncs sa mare li havia ensenyat a no refiar-se de les persones estranyes.

–Vine, bonica, no tingues por.

Insistí la dona, amb una veu tan dolça i suau que la xiqueta no tingué més remei que confiar en ella i s’apropà, tot i advertint-li:

–Senyora, no tinc temps d’entretindre’m, doncs he de dur este dinar a mon pare, que està a Riola esperant que li porte el recapte.

–Un recapte, dius? –preguntà la dona–. Què no me’n donaries una miqueta? Fa molts dies que no entra res a la meua boca i estic morteta de fam...

–Però és que –replicà–, si li done el menjar a vostè, què dinarà mon pare?

–Dóna’m només una miqueta del que hi ha dins la cistella i, la resta, li’l podràs dur de dinar a ton pare.

La xiqueta, dubitativa, es compadí d’aquella pobra dona i, compassiva, obrí la cistella per a donar-li una miqueta del menjar que s’havia compromès a portar-li al seu pare.

–Oh, quina oloreta més bona! –exclamà la dona, agraïda–. Gràcies, bonica: oh, quines bledes! Quins fesols... Açò és una menja de rics!

Es notava que aquella dona feia temps que no menjava res, doncs aquell guisat escàs de condiments a ella li semblava ben apetitós. La xiqueta recordà que, com deien els vells, a bona fam no hi ha pa dur i, sorpresa, observà com la dona s’acabava tot el menjar.

–Ah, quin dinar més bo! Gràcies, bonica: feia temps que no menjava tan bé!

En aquell moment, la xiqueta comprengué que no li quedava res a la cistella per portar-li a son pare i, adonant-se que això li portaria un bon disgust, esclatà a plorar:

–Ai! Ai! –gemegava–, què li duré de dinar al meu pare? Ja no em queda res a la cistella! Ai!, quin disgust es durà ma mare quan li diga què ha passat amb el menjar...

La dona, amb un somriure que enlluernava, li digué amb la seua veueta tranquil·la i asserenada:

–No patisques, xiqueta. Ja sé que ton pare ha de dinar després d’un matí de treball, així que ara m’has de fer cas en tot el que et diré. Veus aquelles pedretes d’ací? –la xiqueta assentí amb un lleu moviment del cap–. Agafa-les i fica-les dins la cassola.

Amb més dubtes que fermesa, es va acatxar, agafà un grapat de pedres, i l’abocà dins el recipient.

–Ara –continuà la dona–, fica eixes branquetes de romer, un grapat de fulles seques de pi, eixa roca mitjaneta del marge i un bon pessic de terra argilosa per a acompanyar.

Quan ja ho tingué tot enllestit, li preguntà:

–I ara què faig, senyora?

–Ho fiques dins la cistella i li’l portes a ton pare. Veuràs quina alegria es porta quan veja tan bon dinar!

No molt convençuda que aquella recepta fóra per res agradosa al gust del seu estimat pare, es carregà la cistella al colze i, atemorida, reprengué el camí cap a les hortes de Riola. Per a si mateixa, anava preguntant-se:

–Com vaig a presentar-li este menjar a mon pare? Què li explicaré quan veja les pedres i les branques seques? Ai, quin disgust s’endurà ma mare quan li diga que he donat el dinar a una desconeguda...

Finalment, arribà al bancal on es trobava son pare qui, ple d’alegria, la saludà demanant pel preat menjar:

–Filla meua, pensava que ja no venies... Quina fam que tinc! A vore què ha preparat la mare per a dinar, de segur que m’ho menjaré ben a gust.

Amb més por que quan el mestre li preguntava la lliçó del dia i ella no se la sabia, prengué les dos anses del cistell i les separà, extraient la cassola de fang on havia introduït els miserables ingredients que li havia manat la desconeguda.

Miraculosament, quan el recipient aflorà, l’oloreta que feia era magnífica. Sense voler mirar, li’l donà a son pare qui, ple de goig, començà a exclamar:

–Oh, quin menjar més bo! D’on ha tret açò ta mare?

La filla, sorpresa per aquella reacció, abocà el cap dins la cassola i, sense poder creure-s’ho, comprovà com les pedretes s’havien convertit en cigrons, el romer en cuixes de pollastre, la terra en unes magnífiques verdures (naps, carlotes, api...) i, la roca mitjaneta del marge, ara era una pilota farcida amb pinyons, julivert, canyella...

–Però si esta és la millor olla que he vist en ma vida!

L’home, més ràpid que l’àguila del Salt quan es llança a la cacera, devorà aquell inesperat àpat, el qual gaudí amb gran deler. Acabada ja la dura jornada de treball, quan arribà a casa, agraït li digué a la seua dona:

–No deies que anàvem escassos? Que no teníem prou diners? No deu ser veritat, doncs hui has preparat un putxero millor que el del dia de Nadal!

Llavors, la xiqueta, que fins el moment no s’havia atrevit a contar el que li havia ocorregut, els explicà el passatge de la dona desconeguda que s’havia menjat el guisadet de sa mare i li havia fet posar terra, herbes seques i pedres dins la cassola. 

El rector d’Alcoleja, assabentat de la història i convençut que allò havia sigut un miracle de la Mare de Déu, es reuní amb l’alcalde i els regidors del poble per veure com es podia fer per honrar aquell pinar i l’aparició de la Verge que, sense cap mena de dubte, era qui s’havia mostrat a la xiqueta.

–La Mare de Déu –digué el rector– la va posar a prova i, gràcies a la bondat de la xiqueta, la premià amb un menjar més bo. Està clar que és un miracle!

Es prengué la decisió que aquell pinar que pujava des del riu fins a Riola seria nomenat des d’aleshores com a Pinaret de la Mare de Déu i, els beneficis que s’obtingueren de l’ús de les seues terres, es destinarien als ornaments de la Verge dels Desemparats de l’església d’Alcoleja, així com per al manteniment de la seua capella. I és per este motiu que, encara que han passat molts anys d’ençà que ocorregué aquell miraculós succés, els alcolejans continuen conservant el nom que es donà a aquell ombrívol i humit tros de terra a la vora del barranc del Molí: el Pinaret de la Mare de Déu.

*****

Extracte del document de l’any 1776 on es menciona el Pinaret de la Verge d’Alcoleja[1]

D’esta història, transmesa oralment de generació en generació (la meua besàvia li l’explicà a ma mare), s’ha trobat recentment una menció a un document del segle XVIII, del que es farà un breu resum a continuació.

            El 28 d’agost de 1767 es reuniren el rector (Francesc Simó) amb l’alcalde d’Alcoleja (Francesc Sanchis) i tres regidors del poble (Pere Baldó, Fèlix Garcia i Francesc Casanova), exposant al Marqués de Malferit que el conegut “immemorialment” com a Pinaret de la Verge es trobava sense amo i inculte, pel que no hi havia cap font d’ingressos per a mantenir la festa, ornaments i capella de la Mare de Déu. Així, nomenen el llaurador Blas Garcia, d’Alcoleja, com a usuari de la terra, quedant així obligat a aportar les dues barcelles de blat (a donar al temps de la trilla en l’era) que servirien per a sufragar els costos a què l’església no podia fer front.

Al mateix temps (i potser en compensació), es demana que el tros de terra que “ha sobrat del calvari vell”, el qual acaba de ser fet de nou “en el mateix lloc” que l’anterior Via Crucis, siga per al mateix Blas Garcia a canvi del preu acostumat (25 lliures), pagant-lo a poc a poc cada 1 d’agost (6 diners cada vegada). El Marqués de Malferit, a través del seu procurador Antoni Baldó, accepta les peticions.

El document notarial ens serveix per a advertir dos informacions curioses:

1) la llegenda del Pinaret de la Mare de Déu és, com a mínim, de principis del segle XVIII, si atenem a que el 1767 es diu que el nom prové de temps “immemorials”;

2) el Calvari es troba en el mateix lloc en què hui el coneixem, també des de principis del segle XVIII o inclòs abans doncs, com es diu al text, s’acaba de refer el 1767 al lloc on estava el “calvari vell” el qual, per tant, ja feia temps que es localitzava allí.

            Per tant, gràcies a este text es pot comprovar com, des d’èpoques molt antigues, el Pinaret de la Mare de Déu i el Calvari, dos llocs discrets d’Alcoleja i els principis de la serra d’Aitana, han sigut cuidats i protegits pels habitants del poble i, gràcies a ells, han conservat la seua essència original fins als nostres dies.

Estos vestigis del passat estan ara en les nostres mans, així que som nosaltres els responsables que, en el futur, els nostres descendents puguen gaudir dels paratges i les històries que ens han llegat els nostres majors. Alcoleja, sense ells, hui no seria com és.

 

Daniel Iborra i Pellín

---

[1] Protocols de Joan Ripoll, notari de Benilloba, 1767-71, any 1767, pàgina 35. Arxiu del Centre d’Estudis Contestans, Cocentaina.