dilluns, 12 de novembre de 2018

Maria del Seguró, una espiritista d'Alcoleja


            La història de Maria del Seguró apareix explicada en diverses fonts literàries. La versió més completa l’hem trobada a un recull d’anècdotes valencianes de l’autor Martí Gadea[1]. Curiosament, la persona que descriu s’assembla molt a Rosario, personatge de la novel·la “La idea de l’emigrant” d’Enric Valor[2]. A més, la cronologia dels fets que es descriuen a l’obra és coincident: principis del segle XIX. Així mateix, en la versió del conte de Fèlix Arques que arreplegà Seijo Alonso[3], també es veu una dona d’idèntiques característiques. Hem pogut trobar documentació del segle XVIII on apareix un alcolejà de nom Fèlix Arques[4]. Unificant el que tenen en comú les tres versions, hem intentat clarificar com fou aquell personatge.




            Maria del Seguró hauria nascut al mas del mateix nom, hui al terme de Sella, i es va desplaçar a viure a Alacant amb el seu marit. Tingueren un fill i exerciren les suposades arts de l’espiritisme i la curanderia a la capital. Quan Maria enviudà, cap a la cinquantena d’anys, tornà a Alcoleja per a establir-se amb el seu fill.
            Vivien en una casa pobra, amb dues portes, una de les quals, en el patiet de darrere, donava al camp. De tan xicoteta com era la casa, el fill dormia al galliner. Tot i això, era molt vanitós i caminava pel carrer amb aires de grandesa. Per això, algun veí del poble li va dedicar una cançó, la qual arreplega Seijo en la seua història:

I tenia un galliner, el postín que es va donar,
per la nit arriba a casa, no troba res que sopar.
Se’n va per a dalt, se’n va per avall,
li diu a Joaquín: -Trau-me de sopar!

            Joaquín era l’amo del Casino, i allí es passava el xic la major part del temps gastant-se els diners que sa mare guanyava estafant el crèdul veïnat. A més, es dedicava a jugar al Monte per les nits i, com les partides eren il·legals, ho feien d’amagat a alguna casa del poble. Per això a Maria se la podia vore passejant de nit pels carrers d’Alcoleja, intentant descobrir on s’amagava el fill.
            La dona vestia una falda fosca amb molta volada que li arribava fins els peus, la qual tenia una obertura a un costat, per on clavava la mà i treia una bosseta amb un rosari, els diners, les claus i les herbes que haguera pogut collir. Baix la falda, a més del faldellí i el brial, portava uns pantalons llargs, nugats amb cintes però oberts. A vegades, per a no ser reconeguda mentre buscava el fill per les nits, es posava la falda pel cap, fet que augmentava la seua fama de bruixa, de mumerota.
A l’any d’arribar d’Alacant i establir-se al poble era famosa en el terme entre la gent illetrada, a qui curava, segons les paraules d’Enric Valor, amb micapans, emplastres, herbes bullides i estranyes pràctiques espiritistes. Ella es quedava morta, en estat catalèptic, almenys aparent, i parlava amb una veu infrahumana, com si ho fes en somnis, que semblava venir de lluny
            De bon matí anava a l’església a oir missa i combregar. Llavors, mentre resava i entrava en estat de suposat èxtasi, la gent la punxava amb agulles a les mans i els braços per a comprovar que no sentia res ni es queixava. Manifestava que era capaç de levitar, o que se li apareixien les animetes del Purgatori dient-li si els faltava alguna missa. Segons deia, era capaç d’escoltar missatges de Déu i curava miraculosament malalties gràcies als seus poders sobrenaturals. També aconsellava en temes d’amor basant-se en les formes dels núvols, la llum de la lluna i altres aspectes de la natura, basant-se estrictament en la superstició.
            A poc a poc, la fama de Maria del Seguró anà estenent-se, així que la passejaren de poble en poble per la comarca, demostrant a la gent les seues suposades virtuts. Fins i tot el seu confessor, un fraret de Penàguila, senzill i bona persona, caigué en l’engany de la dona.
            Tal fou l’escàndol entre els estaments religiosos que el bisbe va haver de prendre mesures, desterrant el religiós i privant-lo de llicència per a exercir i prohibint-li a ella l’assistència als sagraments.
            Un poc més tard succeïren els fets de la història de Fèlix Arques. Com tots coneixem, a mitjans del segle XIX, soterraren viu a un home a la cripta d’Alcoleja. Quan despertà, escoltà els cavalls del moliner com paraven a l’abeurador de la plaça (el qual tenia sobre el seu cap) i començà a cridar el nom de l’amo perquè el traguera d’allí:
-Fèlix Arques! Fèlix Arques! Vine i trau-me!
Segons el que escriví Seijo[5], els veïns del poble acusaren esta dona d’haver encantat l’home de la cripta perquè així tots pensaren que estava mort. Tot i negar-ho, Maria seria apartada definitivament de la vida del poble i, condemnada a la més absoluta soledat, acabaria morint als pocs mesos de tristesa i melangia. El fill, sense diners i amb la mala fama que tenia, fugí del poble per buscar fortuna a altres llocs on no el conegueren. Alguns dies abans de la mort de Maria del Seguró, va haver gent que jurava haver-la vist passar, tapada de dalt a baix com un fantasma, per la costera que puja al cementeri. Aneu alerta no us la trobeu alguna nit per aquell racó...


Daniel Iborra i Pellín




[1] GADEA, J. M.: “Tipos, modismes y coses rares y curioses de la tèrra del Gè”. Imp. Antonio López, 1908.
[2] VALOR, E.: “La idea de l’emigrant”. Tàndem, 1998.
[3] SEIJO ALONSO, F. G.: “Los fantasmas de Alicante, Valencia y Castellón (bubotas, follets, bruixes…)”. Ediciones Seijó, 1979.
[4] En la imatge adjunta es pot veure un document notarial de 1737 on apareix un alcolejà de nom Fèlix Arques
[5] Es pot llegir una transcripció ací: http://alcoleja.blogspot.com/2008/06/conte-la-dona-dalcoleja.html. Per a veure la versió que tradicionalment s’explica de pares a fills, llegiu el conte “Fèlix Arques!” dins el llibre “Al cor de l’Aitana” de Leandre Iborra. Marfil, 2001.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada