Fa molts, molts anys; quan la gent encara explicava rondalles a la voreta de la llar, una dona d’Alcoleja preparava un pobre guisadet perquè la seua filla li’l portara al seu home, que estava treballant en uns bancals que tenien a les faldes de l’Aitana. El menjar no era molt apetitós (unes creïlletes acompanyades per unes poquetes faves, unes bledes i un fesols) però suficient per a alimentar-se bé i complir amb les dures tasques del camp. Quan la xiqueta havia acabat les classes del dematí, tornà a casa i es trobà sa mare que li deia:
–Filla, ja tens preparat el recapte per a ton pare. Ves a dur-li’l perquè dine!
Ella, obedient com era, accedí:
–Val, mare. Ja li’l duc! En quins bancals es troba hui?
–En l’horteta de Riola. Au, ves que, en tornar dinarem.
La xiqueta ficà la cassoleta i un crostó de pa dur a una cistella, se la carregà al colze i, pel camí d’Aitana, isqué del poble. Travessà el pont estret que salvava la fondària del barranc del Tronxo i, deixant arrere la Troneta i l’Afijó, arribà a un pinaret que hi ha poc abans d’arribar al molí. Estant allí, de sobte, sentí una veueta cansada de dona que la cridava:
–Xiqueta, vine!
La criatura es girà i veié una dona desconeguda asseguda a l’ombra d’un pi. Recelosa, romangué quieta i callada, doncs sa mare li havia ensenyat a no refiar-se de les persones estranyes.
–Vine, bonica, no tingues por.
Insistí la dona, amb una veu tan dolça i suau que la xiqueta no tingué més remei que confiar en ella i s’apropà, tot i advertint-li:
–Senyora, no tinc temps d’entretindre’m, doncs he de dur este dinar a mon pare, que està a Riola esperant que li porte el recapte.
–Un recapte, dius? –preguntà la dona–. Què no me’n donaries una miqueta? Fa molts dies que no entra res a la meua boca i estic morteta de fam...
–Però és que –replicà–, si li done el menjar a vostè, què dinarà mon pare?
–Dóna’m només una miqueta del que hi ha dins la cistella i, la resta, li’l podràs dur de dinar a ton pare.
La xiqueta, dubitativa, es compadí d’aquella pobra dona i, compassiva, obrí la cistella per a donar-li una miqueta del menjar que s’havia compromès a portar-li al seu pare.
–Oh, quina oloreta més bona! –exclamà la dona, agraïda–. Gràcies, bonica: oh, quines bledes! Quins fesols... Açò és una menja de rics!
Es notava que aquella dona feia temps que no menjava res, doncs aquell guisat escàs de condiments a ella li semblava ben apetitós. La xiqueta recordà que, com deien els vells, a bona fam no hi ha pa dur i, sorpresa, observà com la dona s’acabava tot el menjar.
–Ah, quin dinar més bo! Gràcies, bonica: feia temps que no menjava tan bé!
En aquell moment, la xiqueta comprengué que no li quedava res a la cistella per portar-li a son pare i, adonant-se que això li portaria un bon disgust, esclatà a plorar:
–Ai! Ai! –gemegava–, què li duré de dinar al meu pare? Ja no em queda res a la cistella! Ai!, quin disgust es durà ma mare quan li diga què ha passat amb el menjar...
La dona, amb un somriure que enlluernava, li digué amb la seua veueta tranquil·la i asserenada:
–No patisques, xiqueta. Ja sé que ton pare ha de dinar després d’un matí de treball, així que ara m’has de fer cas en tot el que et diré. Veus aquelles pedretes d’ací? –la xiqueta assentí amb un lleu moviment del cap–. Agafa-les i fica-les dins la cassola.
Amb més dubtes que fermesa, es va acatxar, agafà un grapat de pedres, i l’abocà dins el recipient.
–Ara –continuà la dona–, fica eixes branquetes de romer, un grapat de fulles seques de pi, eixa roca mitjaneta del marge i un bon pessic de terra argilosa per a acompanyar.
Quan ja ho tingué tot enllestit, li preguntà:
–I ara què faig, senyora?
–Ho fiques dins la cistella i li’l portes a ton pare. Veuràs quina alegria es porta quan veja tan bon dinar!
No molt convençuda que aquella recepta fóra per res agradosa al gust del seu estimat pare, es carregà la cistella al colze i, atemorida, reprengué el camí cap a les hortes de Riola. Per a si mateixa, anava preguntant-se:
–Com vaig a presentar-li este menjar a mon pare? Què li explicaré quan veja les pedres i les branques seques? Ai, quin disgust s’endurà ma mare quan li diga que he donat el dinar a una desconeguda...
Finalment, arribà al bancal on es trobava son pare qui, ple d’alegria, la saludà demanant pel preat menjar:
–Filla meua, pensava que ja no venies... Quina fam que tinc! A vore què ha preparat la mare per a dinar, de segur que m’ho menjaré ben a gust.
Amb més por que quan el mestre li preguntava la lliçó del dia i ella no se la sabia, prengué les dos anses del cistell i les separà, extraient la cassola de fang on havia introduït els miserables ingredients que li havia manat la desconeguda.
Miraculosament, quan el recipient aflorà, l’oloreta que feia era magnífica. Sense voler mirar, li’l donà a son pare qui, ple de goig, començà a exclamar:
–Oh, quin menjar més bo! D’on ha tret açò ta mare?
La filla, sorpresa per aquella reacció, abocà el cap dins la cassola i, sense poder creure-s’ho, comprovà com les pedretes s’havien convertit en cigrons, el romer en cuixes de pollastre, la terra en unes magnífiques verdures (naps, carlotes, api...) i, la roca mitjaneta del marge, ara era una pilota farcida amb pinyons, julivert, canyella...
–Però si esta és la millor olla que he vist en ma vida!
L’home, més ràpid que l’àguila del Salt quan es llança a la cacera, devorà aquell inesperat àpat, el qual gaudí amb gran deler. Acabada ja la dura jornada de treball, quan arribà a casa, agraït li digué a la seua dona:
–No deies que anàvem escassos? Que no teníem prou diners? No deu ser veritat, doncs hui has preparat un putxero millor que el del dia de Nadal!
Llavors, la xiqueta, que fins el moment no s’havia atrevit a contar el que li havia ocorregut, els explicà el passatge de la dona desconeguda que s’havia menjat el guisadet de sa mare i li havia fet posar terra, herbes seques i pedres dins la cassola.
El rector d’Alcoleja, assabentat de la història i convençut que allò havia sigut un miracle de la Mare de Déu, es reuní amb l’alcalde i els regidors del poble per veure com es podia fer per honrar aquell pinar i l’aparició de la Verge que, sense cap mena de dubte, era qui s’havia mostrat a la xiqueta.
–La Mare de Déu –digué el rector– la va posar a prova i, gràcies a la bondat de la xiqueta, la premià amb un menjar més bo. Està clar que és un miracle!
Es prengué la decisió que aquell pinar que pujava des del riu fins a Riola seria nomenat des d’aleshores com a Pinaret de la Mare de Déu i, els beneficis que s’obtingueren de l’ús de les seues terres, es destinarien als ornaments de la Verge dels Desemparats de l’església d’Alcoleja, així com per al manteniment de la seua capella. I és per este motiu que, encara que han passat molts anys d’ençà que ocorregué aquell miraculós succés, els alcolejans continuen conservant el nom que es donà a aquell ombrívol i humit tros de terra a la vora del barranc del Molí: el Pinaret de la Mare de Déu.
*****
D’esta història, transmesa oralment de generació en generació (la meua besàvia li l’explicà a ma mare), s’ha trobat recentment una menció a un document del segle XVIII, del que es farà un breu resum a continuació.
El 28 d’agost de 1767 es reuniren el rector (Francesc Simó) amb l’alcalde d’Alcoleja (Francesc Sanchis) i tres regidors del poble (Pere Baldó, Fèlix Garcia i Francesc Casanova), exposant al Marqués de Malferit que el conegut “immemorialment” com a Pinaret de la Verge es trobava sense amo i inculte, pel que no hi havia cap font d’ingressos per a mantenir la festa, ornaments i capella de la Mare de Déu. Així, nomenen el llaurador Blas Garcia, d’Alcoleja, com a usuari de la terra, quedant així obligat a aportar les dues barcelles de blat (a donar al temps de la trilla en l’era) que servirien per a sufragar els costos a què l’església no podia fer front.
Al mateix temps (i potser en compensació), es demana que el tros de terra que “ha sobrat del calvari vell”, el qual acaba de ser fet de nou “en el mateix lloc” que l’anterior Via Crucis, siga per al mateix Blas Garcia a canvi del preu acostumat (25 lliures), pagant-lo a poc a poc cada 1 d’agost (6 diners cada vegada). El Marqués de Malferit, a través del seu procurador Antoni Baldó, accepta les peticions.
El document notarial ens serveix per a advertir dos informacions curioses:
1) la llegenda del Pinaret de la Mare de Déu és, com a mínim, de principis del segle XVIII, si atenem a que el 1767 es diu que el nom prové de temps “immemorials”;
2) el Calvari es troba en el mateix lloc en què hui el coneixem, també des de principis del segle XVIII o inclòs abans doncs, com es diu al text, s’acaba de refer el 1767 al lloc on estava el “calvari vell” el qual, per tant, ja feia temps que es localitzava allí.
Per tant, gràcies a este text es pot comprovar com, des d’èpoques molt antigues, el Pinaret de la Mare de Déu i el Calvari, dos llocs discrets d’Alcoleja i els principis de la serra d’Aitana, han sigut cuidats i protegits pels habitants del poble i, gràcies a ells, han conservat la seua essència original fins als nostres dies.
Estos vestigis del passat estan ara en les nostres mans, així que som nosaltres els responsables que, en el futur, els nostres descendents puguen gaudir dels paratges i les històries que ens han llegat els nostres majors. Alcoleja, sense ells, hui no seria com és.
Daniel Iborra i Pellín
[1] Protocols de Joan Ripoll, notari de Benilloba, 1767-71, any 1767, pàgina 35. Arxiu del Centre d’Estudis Contestans, Cocentaina.
