La Verge dels Desemparats d'Alcoleja i Beniafé

 Amb motiu de la commemoració del quart centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer, la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats de València va visitar Alcoleja en juliol del 2018. Amb este article es pretén recopilar les empremtes del seu culte a Alcoleja i Beniafé, des del seu origen fins l’actualitat.

 

SEGLE XVII

            Els primers pobladors cristians d’Alcoleja s’instal·laren en les cases que havien deixat buides els moriscos després de la seua expulsió de l’any 1609. D’esta època (inclós d’abans de l’expulsió), tenim notícies documentals de figures cristianes a l’església d’Alcoleja com un Sant Vicent Ferrer i un Jesucrist però, de moment, no es pot determinar amb els documents estudiats si el culte a la Verge comença amb la primera església, inaugurada el 1576 aprofitant l’estructura de l’antiga mesquita musulmana.

 

SEGLE XVIII

Les primeres notícies del culte a la Mare de Déu a Alcoleja les trobem al 1767, en un document on es menciona el conegut “des de temps immemorials” com a Pinaret de la Verge[1] què, gràcies a les seues rendes, servia per a sufragar les despeses “dels ornaments de la Verge i la seua capella”. Dit pagament havia de fer-se en “la Verge d’Agost”, és a dir, el dia 15 d’eixe mes. Per tant, és evident que a principis del segle XVIII (com a mínim) ja hi havia una capella amb la imatge de la Mare de Déu a l’església d’Alcoleja. 

La ubicació de la primera capella de la Verge documentada no deuria ser idèntica a l’actual, ja que l’església era de xicotetes proporcions (només el que ara és la capella de la Mare de Déu) i, en l’altar major, estaria Sant Vicent Ferrer, principal patró del poble, quedant la Verge en alguna capella secundària.

La inscripció “Año 1788” que es pot llegir a la paret de l’església, fa referència a la data en què s’acaba l’ampliació del recinte. D’esta època seria el trasllat del Sant Vicent a l’altar actual i la ubicació en la capella lateral de la Verge dels Desemparats. En l’arc de pas a dita capella, en la part interior, es pot llegir una inscripció que resa “Ave Maria”, fet que referma que la ubicació de la Mare de Déu en eixe espai és de quan s’edifica l’ampliació, en la segona meitat del segle XVIII, doncs allí hauria estat la porta d’accés al primer recinte eclesiàstic i la inscripció, per tant, seria feta al voltant de 1788. El fet que hi haja un finestró tapiat dalt de l’arc referma clarament esta hipòtesi.

Curiosament, ha aparegut un altre “Ave Maria” a una casa de Beniafé amb una datació pràcticament idèntica a l’ampliació de l’església d’Alcoleja. En la reforma duta a terme a principis del 2019 en la casa que hi ha enfront de l’ermita de Beniafé (a l’altra banda de la plaça), s’ha descobert un arc de pas on hi ha també una inscripció en mal estat de conservació (i, per tant, caldria restaurar pel seu valor històric) què, a falta d’un estudi rigoròs, sembla ser un gravat de to ocre fet per incisió sobre un fons de color obscur, on es llig: “Av... Maria, 1781”, junt a una mitja lluna. La inscripció estava tapada per una capa de calç, fet que ha contribuït a la seua conservació.

Imatge 1: “Ave Maria” de Beniafé, de 1781, tractada per ordinador per a facilitar-ne la lectura. Fotografia original de Jordi Satorre.

 

Atenent a que la casa conserva encara murs de tapial morisc (i per tant té una gran antiguitat), sembla evident que la inscripció el que data és la reforma de dita vivenda. Només un any més tard s’inaugura l’ermita de Beniafé (1782) i, pocs anys després, s’amplia l’església d’Alcoleja (1788). Tenim, per tant, tres mostres quasi simultànies de culte a la Mare de Déu. Podrien haver sigut fets per les mateixes mans l’Ave Maria d’Alcoleja i el de Beniafé? Van viure en la casa de Beniafé els obrers que van edificar l’ermita o l’ampliació de l’església? Potser no ho sabrem mai, però les coincidències temporals ens fan plantejar esta bonica hipòtesi, què no deixa de ser una mera especulació.

Pel que respecta al símbol de la mitja lluna, no és atribuïble als antics habitants moriscos de Beniafé, tot i que la casa on ha aparegut siga d’origen clarament musulmà (com a mínim del segle XVI) i haja aparegut fa poques setmanes, incrustada a la paret, una clau morisca metàl·lica. L’estat ruïnós d’esta casa i la vivenda annexa és un perill per a la conservació de dites troballes tan antigues, pel que caldria promoure una protecció de dits elements, la qual està totalment justificada pel valor històric del conjunt. Tot i això, la mitja lluna cal entendre-la com un atribut més de la simbologia mariana de la península i no com a vestigi dels anteriors pobladors moriscos.

La imatge de la Maredeuta que es va col·locar a l’altar l’any 1782 ha perviscut fins l’actualitat i és d’un valor patrimonial enorme, doncs és una de les 3 úniques imatges originals valencianes de la Mare de Déu dels Desemparats que no van ser cremades durant la Guerra Civil[2].

Es tracta d’una talla xicoteta realitzada imitant els gravats més antics de la Geperudeta valenciana. La seua datació segons els experts seria de finals del segle XVII o principis del XVIII i, per les seues dimensions (només 60 cm), sembla que s’hauria fet per al culte privat. La seua antiguitat, per tant, podria ser d’uns tres-cents cinquanta anys. Miraculosament, tal com es descriurà posteriorment, la imatge se salvà gràcies a la intervenció d’una família del poble, què custodià i protegí la Maredeueta.

 

SEGLE XIX

Les campanes també són un reflex del culte d’un poble. De finals del segle XIX són les dos campanes que hi ha al poble dedicades a la mateixa patrona: la campaneta de Beniafé, del 1881, i la segona més gran del campanar d’Alcoleja, feta el 1886. Les dos van ser foses per Jaume Roses, un campaner d’Atzeneta d’Albaida[3]. Com a curiositat, cal dir que aquelles campanes se solien realitzar als peus de les esglésies, per a no haver de traslladar-les després, i els veïns participaven d’aquell acte llançant alguna monedeta o objecte metàl·lic per a que es fonera a la campana. De segur que els nostres veïns també van participar de dita pràctica al voltant del fornet que s’hauria instal·lat per a l’acte de la fosa de la campana.

 

SEGLE XX

A principis d’agost del 1936, començada la Guerra Civil, un grup de milicians realitzà una foguera a la plaça d’Alcoleja on es cremaren les imatges de l’església, perdent-se així per a sempre les figures originals del Sant Vicent i la Mare de Déu, entre altres. En aquell moment, un veí de Beniafé, José María Bernabeu Ivorra (pare de la nostra estimada Tia Vicentica), tement que passara el mateix amb la imatge de Beniafé, tragué la Verge i l’amagà en sa casa, en la mateixa plaça. Tement que registraren la vivenda i la trobaren, la introduí dins un caixonet i la portà en secret a una séquia. Als tres dies, per por a les inclemències del temps, tornà per recuperar-la i se la va endur a sa casa de nou, obrant una falsa paret on estigué per un temps. Però, després de 3 o 4 registres infructuosos a la casa i, atemorit per les possibles represàlies, finalment la imatge fou portada a la casa que es coneix com a El Xalet, junt a la piscina. Per a dur-la sense ser vistos, José María demanà a un familiar que s’avançara uns metres i l’avisara, fent com si tosira, si venia algú pel camí. La imatge anava dins un sac sobre el muscle i, afortunadament, va arribar sense problemes al Xalet. Allí s’amagà entre les escombreries del soterrani fins que va acabar la guerra.

Cal agrair públicament la família Bernabéu Ivorra el fet d’haver conservat per a tot el poble la Maredeueta de Beniafé doncs, independentment de les creences de cadascú, a dia de hui es tracta d’una de les verges més antigues del País Valencià. Com s’ha dit adés, només hi ha dos imatges més de la Geperudeta que són completament originals.

Imatge 2: Alcoleja engalanada per a rebre la Geperudeta de València. Al cartell es pot llegir: “Reina de los cielos, haznos de tu amparo dignos”[4].

En un article sobre el culte a la Mare de Déu a Alcoleja no es pot deixar de mencionar la visita de la de Verge dels Desemparats de València l’any 1956. Els festejos foren del divendres 7 al dilluns 10 de setembre i el poble, engalanat per a l’ocasió, celebrà danses tradicionals, concerts, balls de nanos i gegants, cucanyes, soltament de globus i, com no, multitud d’actes religiosos dedicats a la Mare de Déu, entre ells, misses cantades i el cant de l’Aurora. Es realitzà una entrega simbòlica de la vara de manament a la Verge dels Desemparats d’Alcoleja, quedant així nomenada com a Alcaldessa Honorària del poble. Només hi ha 15 pobles al País Valencià on dita imatge és considerada “alcaldessa honorària i perpètua”, sent Alcoleja un dels primers de tota la Comunitat Valenciana a fer-ho.

 

Imatge 3: La banda de música i els veïns d’Alcoleja donen la benvinguda a la Verge dels Desemparats de València[5]. Setembre de 1956.

            No era un fet habitual que la Patrona de tots els valencians visitara un poble tan xicotet. Així que, qui va aconseguir que açò fóra possible? L’artífex de les gestions fou un home de València, de nom Pedro Reguillo Briones, qui tenia relació amb alguns alcolejans. Fruït d’estes amistats començaren les tramitacions que fructificaren l’any 1956.

Uns anys més tard s’instal·là en la Plaça la imatge de manises de la Mare de Déu, que porta escrit el següent text: “Caminante, cuando pases por aquí, sea de noche, sea de día, rezarás con fervor una oración a María”. Una mostra més del fervor per la Verge als carrers d’Alcoleja.

 

SEGLE XXI

Per tal de protegir la figura original de la Geperudeta, el 1966 es fabricà una rèplica destinada a les visites a altres barris de València i els distints municipis de la Comunitat, a la qual es coneix amb el nom de la Peregrina. El passat any 2018, amb motiu del quart centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer, l’Ajuntament d’Alcoleja va realitzar les gestions per a rebre la visita de dita figura i, l’últim cap de setmana de juliol, la Peregrina va visitar el nostre poble. Per tant, Alcoleja és un dels pocs pobles que ha rebut la visita de la Geperudeta original i de la Peregrina.

            Durant esta celebració s’instal·là en la Plaça una escultura realitzada per l’artista francés Frédéric Berthelot, carregada de simbolisme. D’una banda, la base està feta amb un motle del tronc de l’arbre que hi havia a la plaça què, quan caigué l’any 2016, no va ferir cap persona, fet que l’autor destaca com amb un caràcter pràcticament miraculós. El conjunt sencer representa un ciri encés, sent la Verge la flama que sempre il·lumina els fidels.

 

L’empremta del culte a la Mare de Déu dels Desemparats a Alcoleja i Beniafé, com s’ha pogut comprovar, té un origen que pràcticament es remunta als primers pobladors cristians del nostre poble, fa quasi quatre-cents anys. Per tant, independentment de les creences religioses de cadascú, forma part del nostre patrimoni històric i cal que siga tractat amb respecte i protecció, en especial la figura de la Maredeuta de Beniafé, hui per hui una de les més antigues del País Valencià i, per tant, d’un gran valor per a tots nosaltres.

 

Daniel Iborra i Pellín

 

---

[1] Transcripció i contextualització històrica publicada en el Llibre de Festes d’Alcoleja del 2017.

[2] MORAGUES SANTACREU, M.: “Estudio histórico, artístico e iconográfico de Nuestra Señora de los Desamparados Patrona de la Villa de Senija”. València: Universitat Politècnica de València, 2003.

www.riunet.upv.es/handle/1025/13046 (consultada el 31 de maig de 2018)

https://riunet.upv.es/handle/10251/13046

[3]  MARTÍN, F.; ALEPUZ, C. i altres (www.campaners.org, consultada el 28/05/18)

[4] Publicada pel nostre benvolgut Antonio Puyol en: www.alcoleja.blogspot.com/2008/02/alcolechanos-en-la-visita-de-la-imagen.html (consultada el 5 de juliol de 2019)

[5] Publicada per A.Puyol en la web anteriorment citada.

Joan de Brizuela pare, mercader

 Després de la treva de Niza, signada el 1538, es reactiven les hostilitats entre Espanya i França l'any 1542. En este context es redacten les actes rebudes en la ciutat de València "sobre la aprehenció e secrest dels bens dels francesos e subdits del Rey de França".

Entre el 2 i 21 de setembre d'eixe any desfilen davant el cavaller Joan Luys Marrades i el doctor del Real Consell Francesch Ros, una sèrie de mercaders principalment d'origen italià, saboià i autòcton.

Entre ells es troba un tal Joan de Brizuela, el qual suposem que es tracta del pare del qui esdevendria senyor feudal d'Alcoleja. A l'ombra d'este comerciant creixeran les rendes de la família i aconseguiran situar un membre de la família en l'administració, començant així la nissaga senyorial que més endavant heretarien els Malferit.

Joan de Brizuela pare (segurament es valencianitzà el nom), sembla que nasqué a Burgos. Probablement, a la localitat de Puentedey on, a la vora, hi ha un poblet que es diu Brizuela.

En totes les referències que hem trobat apareix mencionat com a mercader. En el plet que mencionem, dels 23 declarants només 6 reconeixen tindre alguna relació amb mercaderies franceses, no així el nostre mencionat Brizuela.

Més informació a la tesi doctoral de María Teresa Pérez Villalba, "Franceses en Valencia durante el siglo XVI" (Universitat de València, 2017).

Joan de Brisuela i sant Vicent Ferrer

Entre els documents d'accés lliure que es troben a la web valencia.es es troben un parell de mencions a Joan de Brisuela, senyor d'Alcoleja, Beniafé i Benigallim des del 1576 fins que morí, l'any 1620, on es veu que era l'administrador dels comptes per a la festa de sant Vicent Ferrer a la capital del regne entre, almenys, els anys 1585 i 1588.

No és casualitat, per tant, que el poble d'Alcoleja, l'església del qual es va edificar en temps del senyoriu de'n Brisuela, també tinga la mateixa advocació.

La primera menció a un rector de l'església a Alcoleja que hem trobat és del 1600 pel que, per tant, proposem que l'advocació de sant Vicent Ferrer com a patró del poble va ser promocionada per Joan de Brisuela, en temps encara de moriscos què, com sabem, serien expulsats l'any 1609.

El paisatge de terrasses de La Marina

Recentment, al grup de l'associació d'Amics per Alcoleja, es va parlar de fer un catàl·leg de totes aquelles construccions de pedra seca que posseïm al terme.

Però: sabem l'origen d'estes construccions? Quina és l'època de construcció dels abancalaments?

Pablo Giménez, natural de Sella i professor en la facultat de Geografia en la Universitat d'Alacant, ha realitzat un excel·lent estudi de les terrasses i altres construccions de pedra seca a les comarques de La Marina.

La nostra meitat septentrional de l'Aitana comparteix dites edificacions i podem intuir que les característiques d'ambdues zones són ben similars.

Per tant, us recomane la lectura d'este magnífic treball per a conéixer millor les nostres construccions de pedra seca i parar atenció a què caldria fer per conservar-les, ja que es tracta d'un patrimoni riquíssim que els nostres avantpassats ens llegaren.

Cliqueu al següent enllaç i, una vegada dins, on posa: "download full text-PDF" (us recomane fer-ho amb l'ordinador, perquè ocupa més de 80 mb).

https://www.researchgate.net/publication/331013821_El_paisaje_de_terrazas_de_La_Marina_valenciana

Nota: la imatge és del mateix autor i està extreta del seu article.

Maria del Seguró, una espiritista d'Alcoleja

            La història de Maria del Seguró apareix explicada en diverses fonts literàries. La versió més completa l’hem trobada a un recull d’anècdotes valencianes de l’autor Martí Gadea[1]. Curiosament, la persona que descriu s’assembla molt a Rosario, personatge de la novel·la “La idea de l’emigrant” d’Enric Valor[2]. A més, la cronologia dels fets que es descriuen a l’obra és coincident: principis del segle XIX. Així mateix, en la versió del conte de Fèlix Arques que arreplegà Seijo Alonso[3], també es veu una dona d’idèntiques característiques. Hem pogut trobar documentació del segle XVIII on apareix un alcolejà de nom Fèlix Arques[4]. Unificant el que tenen en comú les tres versions, hem intentat clarificar com fou aquell personatge.

            Maria del Seguró hauria nascut al mas del mateix nom, hui al terme de Sella, i es va desplaçar a viure a Alacant amb el seu marit. Tingueren un fill i exerciren les suposades arts de l’espiritisme i la curanderia a la capital. Quan Maria enviudà, cap a la cinquantena d’anys, tornà a Alcoleja per a establir-se amb el seu fill.

            Vivien en una casa pobra, amb dues portes, una de les quals, en el patiet de darrere, donava al camp. De tan xicoteta com era la casa, el fill dormia al galliner. Tot i això, era molt vanitós i caminava pel carrer amb aires de grandesa. Per això, algun veí del poble li va dedicar una cançó, la qual arreplega Seijo en la seua història:

“I tenia un galliner, el postín que es va donar,

per la nit arriba a casa, no troba res que sopar.

Se’n va per a dalt, se’n va per avall,

li diu a Joaquín: -Trau-me de sopar!”

            Joaquín era l’amo del Casino, i allí es passava el xic la major part del temps gastant-se els diners que sa mare guanyava estafant el crèdul veïnat. A més, es dedicava a jugar al Monte per les nits i, com les partides eren il·legals, ho feien d’amagat a alguna casa del poble. Per això a Maria se la podia vore passejant de nit pels carrers d’Alcoleja, intentant descobrir on s’amagava el fill.

            La dona vestia una falda fosca amb molta volada que li arribava fins els peus, la qual tenia una obertura a un costat, per on clavava la mà i treia una bosseta amb un rosari, els diners, les claus i les herbes que haguera pogut collir. Baix la falda, a més del faldellí i el brial, portava uns pantalons llargs, nugats amb cintes però oberts. A vegades, per a no ser reconeguda mentre buscava el fill per les nits, es posava la falda pel cap, fet que augmentava la seua fama de bruixa, de mumerota.

A l’any d’arribar d’Alacant i establir-se al poble era famosa en el terme entre la gent illetrada, a qui curava, segons les paraules d’Enric Valor, amb micapans, emplastres, herbes bullides i estranyes pràctiques espiritistes. Ella es quedava morta, en estat catalèptic, almenys aparent, i parlava amb una veu infrahumana, com si ho fes en somnis, que semblava venir de lluny

            De bon matí anava a l’església a oir missa i combregar. Llavors, mentre resava i entrava en estat de suposat èxtasi, la gent la punxava amb agulles a les mans i els braços per a comprovar que no sentia res ni es queixava. Manifestava que era capaç de levitar, o que se li apareixien les animetes del Purgatori dient-li si els faltava alguna missa. Segons deia, era capaç d’escoltar missatges de Déu i curava miraculosament malalties gràcies als seus poders sobrenaturals. També aconsellava en temes d’amor basant-se en les formes dels núvols, la llum de la lluna i altres aspectes de la natura, basant-se estrictament en la superstició.

            A poc a poc, la fama de Maria del Seguró anà estenent-se, així que la passejaren de poble en poble per la comarca, demostrant a la gent les seues suposades virtuts. Fins i tot el seu confessor, un fraret de Penàguila, senzill i bona persona, caigué en l’engany de la dona.

            Tal fou l’escàndol entre els estaments religiosos que el bisbe va haver de prendre mesures, desterrant el religiós i privant-lo de llicència per a exercir i prohibint-li a ella l’assistència als sagraments.

            Un poc més tard succeïren els fets de la història de Fèlix Arques. Com tots coneixem, a mitjans del segle XIX, soterraren viu a un home a la cripta d’Alcoleja. Quan despertà, escoltà els cavalls del moliner com paraven a l’abeurador de la plaça (el qual tenia sobre el seu cap) i començà a cridar el nom de l’amo perquè el traguera d’allí:

-Fèlix Arques! Fèlix Arques! Vine i trau-me!

Segons el que escriví Seijo[5], els veïns del poble acusaren esta dona d’haver encantat l’home de la cripta perquè així tots pensaren que estava mort. Tot i negar-ho, Maria seria apartada definitivament de la vida del poble i, condemnada a la més absoluta soledat, acabaria morint als pocs mesos de tristesa i melangia. El fill, sense diners i amb la mala fama que tenia, fugí del poble per buscar fortuna a altres llocs on no el conegueren. Alguns dies abans de la mort de Maria del Seguró, va haver gent que jurava haver-la vist passar, tapada de dalt a baix com un fantasma, per la costera que puja al cementeri. Aneu alerta no us la trobeu alguna nit per aquell racó...

Daniel Iborra i Pellín

---

[1] GADEA, J. M.: “Tipos, modismes y coses rares y curioses de la tèrra del Gè”. Imp. Antonio López, 1908.

[2] VALOR, E.: “La idea de l’emigrant”. Tàndem, 1998.

[3] SEIJO ALONSO, F. G.: “Los fantasmas de Alicante, Valencia y Castellón (bubotas, follets, bruixes…)”. Ediciones Seijó, 1979.

[4] En la imatge adjunta es pot veure un document notarial de 1737 on apareix un alcolejà de nom Fèlix Arques

[5] Es pot llegir una transcripció ací: http://alcoleja.blogspot.com/2008/06/conte-la-dona-dalcoleja.html. Per a veure la versió que tradicionalment s’explica de pares a fills, llegiu el conte “Fèlix Arques!” dins el llibre “Al cor de l’Aitana” de Leandre Iborra. Marfil, 2001.

Frainos: filem més prim

Buscant informació sobre els primers senyors feudals coneguts d'Alcoleja, Francesc Martí i Perot Fenollar (a cavall entre finals del segle XV i principis del XVI), he arribat a la sempre interessant web de "Raíces del Reino de Valencia" on, després d'una recerca més específica, he localitzat la següent informació que, per a mi, és prou indicativa de la ubicació de la desapareguda "vila" de Frainos:




Hi ha dues dades curioses:

1) Alcoleja i Benigallim es presenten sota el nom d'Alcoleja, quan la unió administrativa arribà el 1604, segons els capítols matrimonials de Jeroni Brisuela i Francesca Artés d'Albanell.

D'esta manera es veu que Beniafé i Ares tenen "3 moros" (referint-se a 3 caps de família i, per tant, 3 famílies de musulmans, és a dir, uns 10/12 habitants a cada alqueria), mentres que Alcoleja (i Benigallim), ja posseeix unes 16 famílies (per tant, unes 60 persones).

2) La xifra de Benasau i Franyo (Frainos) es presenta sumada, com la d'Alcoleja i Benigallim.

Açò és un indici que la proximitat entre ambdues alqueries era tal que podria tractar-se d'un cas semblant al d'Alcoleja.

Recordem que Alcoleja era un carrer (l'actual carrer del Rosari, conegut com a Carrer de Dalt al segle XVIII) i Benigallim un altre (el Carrer Baix d'Alcoleja) que, per la seua proximitat, acabarien fusionant-se en un únic poble.

De Frainos sabem, per documents del XIII (veure http://alcolejahistoria.blogspot.com.es/2014/11/frainos-lalqueria-fantasma.html) que estava al terme de Penàguila i que, la seua mesquita, era una de les fites que delimitaven el terme d'Ares.

Seguint la descripció del terme d'Ares, la mencionada mesquita de Frainos ha de trobar-se, per força, entre Ares i Penàguila, dada que indica la seua proximitat amb la Benasau actual.

Per tant, no és sorprenent que al cens del morabatí de 1421 es presenten les dades de Benasau i Frainos de manera conjunta.

Segons gent de Benasau, hi ha una font coneguda com a "Font de Frainos" entre Benasau i el riu major de Penàguila (actualment riu Frainos).

I una altra font que seguim investigant són els molins de Penàguila, doncs un d'ells apareix en aquella època (segle XV) referit amb el nom de "Molí del camí de Frainos" pel que, si el conseguim ubicar, tindrem una pista més de si es refereix al camí que hi ha entre Penàguila i Benasau, on es troba un antic molí.

A la font de Frainos hi ha ceràmica islàmica pel que tot podria encaixar.

Poc a poc anem apropant-nos a la ubicació de l'alqueria "fantasma" de Frainos!

Més morisquets

Acaba de caure a les meues mans la fabulosa tesi doctoral d'en François Martínez (Université Pau-Valéry - Montpellier III), dirigida per L. Cardaillac, la qual va servir de base per a l'amic Ignasi Gironés en el seu magnífic treball vers els morisquets que quedaren a mans de cristians al moment de l'expulsió i els anys posteriors.

Es tracta d'un extensíssim treball de quasi 800 pàgines en el qual es tracta la permanença morisca en Espanya després del 1609 (i eixe, en francés, n'és el títol de la tesi).

Sobtadament, he localitzat en ella 5 casos "nous" de morisquets alcolejans dels qui no tenia constància. Fins el moment, tenia els següents casos:

1) Àngela, d'uns 5 o 6 anys d'edat, qui estava en casa de la vídua Úrsula Lloret, a Dénia. Com a tret característic es va registrar un "senyal damunt la cella dreta i els ulls eixits";

2) Àngela, d'uns 8 anys, a casa d'Antonio Perlas (el menor), a Calp;

3) Felip, de 12 anys, a casa d'Antoni Caix (jurat), a Pedreguer. Tenia "una piga a l'orella esquerra i les dents eixides".

4) Ana, de 7, a casa de Jaime Llorca, de La Vila Joiosa. També tenia una piga a la galta esquerra.

Estos primers casos els havia extret de la llista publicada per Gironés.

Posteriorment, vaig trobar que Violant Nines, de Gandia, tenia (a més d'un morisquet de la Vall de Guadalest) una altra morisqueta d'Alcoleja: "una moza que se llama Marina natural de Alcoleja de mayor hedad pecosa de rostro con un piquete en medio la frente"(https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/5138/1/RHM_02_14.pdf).

Comentant-li la troballa a Gironés, altruistament m'envià algunes noves bases de dades i articles que estava fent sobre eixes llistes de morisquets de Gandia, i trobàrem el següent sobre dita morisqueta:

5) Mariana Molanbi, d'entre 16 i 18 anys, pigosa amb un piquet al mig del front, batejada el 10 de novembre de 1610 per Jeroni Milanés, vicari, estava a casa de Martí Bonig. Foren compares Martí Bonig i Violant Nines i Espí. A la llista de morisquets de 1611 (és a dir, un any després), esta continua en mans de Violant, qui apareix com a vídua per la mort del seu home.

A estos cinc casos de morisquets alcolejans que quedaren en cases cristianes després de 1609, cal afegir ara uns quants més que es trobaven a la tesi doctoral de Martínez i que, pel motiu que fóra, no havien estat inclosos en les bases de dades que estàvem fent servir. Es tracta, per tant, d'augmentar fins el doble el nombre actual de morisquets alcolejans que coneixia pel que, per tant, és una gran troballa per als qui estimem la fatídica històrica dels morisquets.

Cal dir que no s'especifiquen gaires dades, sinó que només s'esmenta el nom, l'edat i la procedència.


6) Josefa Francisca, de 18 anys, a València el 1611.

7) Àngela Vicenta, de 17, a València.

8) Jeroni Albenet, de 10, a València.

9) Marina Violant, amb 21 anys el 1614 (podria ser la morisqueta nº 5?).

I, per últim,

10) Amet Danon, de nom cristià Joan, 30 anys, a casa de Joan Aguirre, a Torrent, el 1621.


Afegiré un plet curiós on està implicat este últim morisquet, Amet Damnon, per la possessió d'un llibre escrit en àrab.

Per últim, com a data curiosa mencionar que es va posar en contacte amb mi una dona francesa qui, fent el seu arbre genealògic, s'havia remuntat fins a una avant-passada seua que tenia per cognom Albines i el 1625 vivia a Ares del Bosch. Potser fóra família de Jeroni Albenet (8) doncs, per censos anteriors, hi ha un matrimoni Albenes el 1591 vivint a Alcoleja i, al cens de 1510, també hi trobem els Albenet.

Almenys les coincidències estan ahí...