La
història de Maria del Seguró apareix explicada en diverses fonts literàries. La
versió més completa l’hem trobada a un recull d’anècdotes valencianes de
l’autor Martí Gadea[1].
Curiosament, la persona que descriu s’assembla molt a Rosario, personatge de la
novel·la “La idea de l’emigrant” d’Enric Valor[2]. A més,
la cronologia dels fets que es descriuen a l’obra és coincident: principis del
segle XIX. Així mateix, en la versió del conte de Fèlix Arques que arreplegà
Seijo Alonso[3], també es veu una dona d’idèntiques característiques. Hem pogut trobar
documentació del segle XVIII on apareix un alcolejà de nom Fèlix Arques[4].
Unificant el que tenen en comú les tres versions, hem intentat clarificar com
fou aquell personatge.
Maria
del Seguró hauria nascut al mas del mateix nom, hui al terme de Sella, i es va
desplaçar a viure a Alacant amb el seu marit. Tingueren un fill i exerciren les
suposades arts de l’espiritisme i la curanderia a la capital. Quan Maria enviudà,
cap a la cinquantena d’anys, tornà a Alcoleja per a establir-se amb el seu
fill.
Vivien
en una casa pobra, amb dues portes, una de les quals, en el patiet de darrere,
donava al camp. De tan xicoteta com era la casa, el fill dormia al galliner.
Tot i això, era molt vanitós i caminava pel carrer amb aires de grandesa. Per
això, algun veí del poble li va dedicar una cançó, la qual arreplega Seijo en
la seua història:
“I
tenia un galliner, el postín que es
va donar,
per la
nit arriba a casa, no troba res que sopar.
Se’n va
per a dalt, se’n va per avall,
li diu
a Joaquín: -Trau-me de sopar!”
Joaquín
era l’amo del Casino, i allí es passava el xic la major part del temps
gastant-se els diners que sa mare guanyava estafant el crèdul veïnat. A més, es
dedicava a jugar al Monte per les nits i, com les partides eren il·legals, ho
feien d’amagat a alguna casa del poble. Per això a Maria se la podia vore
passejant de nit pels carrers d’Alcoleja, intentant descobrir on s’amagava el
fill.
La dona
vestia una falda fosca amb molta volada que li arribava fins els peus, la qual
tenia una obertura a un costat, per on clavava la
mà i treia una bosseta amb un rosari, els diners, les claus i les herbes que
haguera pogut collir. Baix la falda, a més del faldellí i el brial, portava uns
pantalons llargs, nugats amb cintes però oberts. A vegades, per a no ser
reconeguda mentre buscava el fill per les nits, es posava la falda pel cap, fet
que augmentava la seua fama de bruixa, de mumerota.
A l’any d’arribar d’Alacant i establir-se
al poble era famosa en el terme entre la gent illetrada, a qui curava, segons
les paraules d’Enric Valor, amb micapans, emplastres, herbes bullides i
estranyes pràctiques espiritistes. Ella es quedava morta, en estat catalèptic,
almenys aparent, i parlava amb una veu infrahumana, com si ho fes en somnis,
que semblava venir de lluny
De bon
matí anava a l’església a oir missa i combregar. Llavors, mentre resava i
entrava en estat de suposat èxtasi, la gent la punxava amb agulles a les mans i
els braços per a comprovar que no sentia res ni es queixava. Manifestava que
era capaç de levitar, o que se li apareixien les animetes del Purgatori
dient-li si els faltava alguna missa. Segons deia, era capaç d’escoltar
missatges de Déu i curava miraculosament malalties gràcies als seus poders
sobrenaturals. També aconsellava en temes d’amor basant-se en les formes dels
núvols, la llum de la lluna i altres aspectes de la natura, basant-se
estrictament en la superstició.
A poc a poc, la fama de Maria del Seguró anà estenent-se, així que la
passejaren de poble en poble per la comarca, demostrant a la gent les seues
suposades virtuts. Fins i tot el seu confessor, un fraret de Penàguila, senzill
i bona persona, caigué en l’engany de la dona.
Tal fou
l’escàndol entre els estaments religiosos que el bisbe va haver de prendre
mesures, desterrant el religiós i privant-lo de llicència per a exercir i prohibint-li
a ella l’assistència als sagraments.
Un poc
més tard succeïren els fets de la història de Fèlix Arques. Com tots coneixem, a mitjans del segle XIX, soterraren
viu a un home a la cripta d’Alcoleja. Quan despertà, escoltà els cavalls del
moliner com paraven a l’abeurador de la plaça (el qual tenia sobre el
seu cap) i començà a cridar el nom de l’amo perquè el traguera d’allí:
-Fèlix Arques!
Fèlix Arques! Vine i trau-me!
Segons el que
escriví Seijo[5], els
veïns del poble acusaren esta dona d’haver encantat l’home de la cripta perquè així
tots pensaren que estava mort. Tot i negar-ho, Maria seria apartada
definitivament de la vida del poble i, condemnada a la més absoluta soledat, acabaria
morint als pocs mesos de tristesa i melangia. El fill, sense diners i amb la
mala fama que tenia, fugí del poble per buscar fortuna a altres llocs on no el
conegueren. Alguns dies abans de la mort de Maria del Seguró, va haver gent que
jurava haver-la vist passar, tapada de dalt a baix com un fantasma, per la
costera que puja al cementeri. Aneu alerta no us la trobeu alguna nit per
aquell racó...
Daniel
Iborra i Pellín
[1] GADEA, J. M.: “Tipos, modismes y coses rares y curioses
de la tèrra del Gè”. Imp. Antonio López,
1908.
[3] SEIJO
ALONSO, F. G.: “Los fantasmas de Alicante, Valencia y Castellón (bubotas,
follets, bruixes…)”. Ediciones Seijó, 1979.
[4] En la imatge adjunta es pot veure un document notarial de
1737 on apareix un alcolejà de nom Fèlix Arques
[5] Es
pot llegir una transcripció ací: http://alcoleja.blogspot.com/2008/06/conte-la-dona-dalcoleja.html.
Per a veure la versió que tradicionalment s’explica de pares a fills, llegiu el
conte “Fèlix Arques!” dins el llibre “Al cor de l’Aitana” de Leandre Iborra. Marfil, 2001.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada