1609. Alcoleja és despoblada

L'any 1609 (enguany farà quatre segles), els habitants d'Alcoleja, els quals pertanyien a la religió musulmana, van ser obligats a marxar-se a Àfrica sota pena de mort si s'hi quedaven. Però, com fou possible que arribara esta situació, si estes famílies vivien al nostre poble desde feia més de cinc-cents anys i convivien sense problema amb els cristians? Es tractarà, amb este article, de donar una miqueta de llum al coneixement de la vida islàmica a Alcoleja durant l'últim segle que els musulmans van habitar el nostre poble. Quatre-cents anys després, es pretén retre un homenatge a eixes persones que patiren una deportació cruel, i que veieren com se'ls arrebataven les seues cases i terres, i fins i tot, en alguns casos, les vides dels seus familiars. Els fets comencen a Granada, l'any 1492.

El reis Catòl·lics han conquerit la ciutat de l'Alhambra i el visir àrab, Abu al Qasim al-Mulih, Boabdil, plora com a dona el que no va saber defendre com a home. Tot i això, Ferran d'Aragó i Isabel de Castella pacten amb els següents termes la rendició dels musulmans:

“...Sus Altezas é sus descendientes para siempre jamás dejarán vivir al dicho Rey Muley Buaaudili é alos dichos alcaides, é alcadís, é sabios, é moftíes, é alfaquíes, é alguaciles, é caballeros, é escuderos, é viejos, é buenos hombres, é comunidad, chicos é grandes, estar en su ley, é non les mandarán quitar sus algimas, é zumaas, é almuedanos, é torres de los dichos almuédanos, para que clamen a sus azalaes, é dejarán é mandarán dejar a las dichas algimas sus propios é rentas como agora las tienen, é que sean juzgados por su ley xaraçina con consejo de sus alcadís, segund costumbre de moros, y les guardarán e mandarán guardar sus buenos usos é costumbres.”[1]

Sorprenentment, la rendició de Granada es pacta mantenint-se la llibertat de culte musulmà i la derrota ve condicionada amb la clàusula que es respectarà “para siempre jamás” els seus bons usos i costums. Fins quan? Fins que el cardenal Cisneros serà nomenat confessor dels reis Catòl·lics i imposarà la màxima que, desde 1499 al 1609, marcarà la vida dels antics habitants musulmans dels nostres regnes: o el baptisme o la mort.
La deportació massiva dels jueus el 1492 i el fet que els moriscos es batejaren però seguiren vivint segons els seus costums centenaris, farà que el rei Carles V comence a plantejar-se la seua expulsió ja el 1525, doncs el 14 de Setembre d'eixe mateix any, una reial ordenança fou pregonada pels pobles moriscos de València (entre ells, Alcoleja), advertint als habitants que debien comportar-se com a bons cristians o atindre's a les conseqüències, deixant-los només huit dies per a canviar per complet els seus hàbits. Una delegació musulmana oferí a la cort cinquanta mil ducats per que l'odre fora derogada, però no fou suficient i no obtingueren res: el vint-i-cinc de Novembre, un decret general d'expulsió dels moriscos fou signat pel rei. Els d'Alcoleja havien de marxar, com tots els del regne de València, abans del trenta-u de Desembre. De seguida, i com a colp d'efecte, un altre edicte fou promulgat, donant als moriscos la possibilitat de batejar-se per a poder seguir vivint ací. La conseqüència fou que decenes de milers de moriscos sol·licitaren el baptisme, mentre que molts emigraren i altres, més rebels, es refugiaren al fort de Bèrnia i a la serra d'Espadà.
Poc més tard, el 1535, l'arquebisbe Tomás de Villanueva ordenarà que s'edifiquen esglésies en els pobles dels moriscos per a facilitar l'assistència a les cerimònies cristianes dels habitants de les alqueries. Els d'Alcoleja haurien d'anar a escoltar missa al poble d'Ares, on es construí la primera església de la zona (després de la de Penàguila, que ja era cristiana).
Tot i això, els governants de Penàguila i Guadalest, aprofitaren l'avinentesa per a fer caixa i obtindre una font d'ingressos especialment quantiosa a base de pactes amb els moriscos: el senyor feudal d'Alcoleja, Miguel Fenollar (un notari de Penàguila que posseïa el Palau i els molins del nostre poble) decidí aplicar la política de l'almirall Cardona, marquès de Guadalest i amic personal seu, qui permetia els moriscos seguir vivint amb els seus costums a canvi de tributs en forma de diners, és a dir, respectant la llibertat religiosa però cobrant per això.
D'esta manera (fins que la Inquisició intervengué i comdemnà a mort Fenollar i expulsà del regne el marquès de Guadalest), els moriscos van seguir vivint a Alcoleja com si res passara, celebrant les seues festes, vestint amb les seues túniques i parlant en el seu idioma.
Desesperat perquè els moriscos del Regne es negaven a canviar els seus costums, el nou arquebisbe de València, en Juan de Ribera, promulgarà l'edificació de dues-centes noves esglésies per a extendre així la possibilitat que els moriscos anaren a escoltar missa. Una d'elles seria la primera església, molt més xicoteta que l'actual, del poble d'Alcoleja.
L'ordre general de Juan de Ribera fou donada el 1574, però es suposa que el temple tardaria en construir-se atenint a diverses raons. La primera, que l'execució de Fenollar en la plaça de la Seu de València (el 1563) havia deixat Alcoleja sense senyor feudal cristià; la segona, que no serà fins el 1576 que algú es farà càrrec de la gestió del poble (Joan de Brisuela, comprant Alcoleja al regne de València); i, la tercera, la disputa entre el poble de Penàguila i el nou senyor feudal per la propietat del poble d'Alcoleja, que tot i ser venut al valencià Joan de Brisuela, físicament seguia pertanyent als límits territorials de la vila de Penàguila.
Consultant l'arxiu parroquial de dita vila cristiana, observem que els batejos i matrimonis de moriscos d'Alcoleja i Beniafé que han d'anar a Penàguila (perquè no està l'església terminada) continuen fins el 1596, data en què desapareix tota referència als habitants d'Alcoleja en l'església de Penàguila. Es proposa, per tant, d'una manera un poc arriscada però recolzant-se en les dades que hui en dia es tenen, este any com el de la inauguració de la primera església d'Alcoleja, la qual comprenia l'espai hui dedicat a la mare de Déu dels Desemparats. A més, la primera notícia que s'ha trobat sobre un retor a Alcoleja la tenim al 1600, any en que Joan Carles, presbíter del nostre poble, i la vila de Penàguila, enceten un judici per saber qui ha de recaptar els impostos a la població.
Per a entendre un poc més com era la població morisca d'Alcoleja i les alqueries del voltant, mostrarem una anècdota que apareix també a l'arxiu parroquial de Penàguila, en el cens que es fa l'any 1572. A Benasau, preguntant els noms als habitants de l'alqueria, apareix la següent família:
“Geroni Piunda, Mari Agna, Gaspar y mas quatro hijas y un hijo. a dixo no sabe como se llaman”.
Cosa que evidencia el fet que, si no sap el nom cristià dels seus fills, es perquè no el fan servir.
Segons dit cens, la població morisca de la zona era la següent:
- Benasau, trenta-huit persones,
- Ares, quaranta-tres,
- Beniafé, trenta-tres i
- Alcoleja, l'elevada xifra (en comparació amb les altres alqueries) de huitanta-tres habitants.
Com veiem, es duplica la població de les alqueries del voltant però, quin fet explica esta elevada desproporció? Doncs senzillament, el fet que Alcoleja comprenia no una sinó dues alqueries islàmiques preexistents, que s'acabaren unint per motius de proximitat, polítiques i de toponímia. Es fa referència a Benigallim, la qual seguirà existint administrativament fins el segle XVIII, però popularment el nom, com veiem al cens de Penàguila de 1572, ja s'havia deixat d'usar per la població segurament per la similitud amb el poble cristià de Benifallim, a uns quinze quilòmetres de distància (explicació toponímica). La tradició oral conserva que, quan es manà edificar la torre d'Alcoleja, es decidí ubicar-la a la mateixa distància d'Alcoleja i Benigallim per a vigilar ambdues alqueries per igual. A la llarga, les cases acabaren emplenant l'espai que les separava i formaren una única població, com es veu als documents de construcció de cases noves en dita zona de separació molt posteriorment (explicació física)[2]. Administrativament, quan Jeroni de Brisuela (fill de Joan) comprà Beniafé, l'olivar del Comú i la torre Sena l'any 1609 (mesos abans de l'expulsió), és unificat tot com a una única propietat, el nom de la qual des d'aleshores fins els nostres dies serà Universitat d'Alcoleja, tot i que ara no és universitat sinó municipi el terme que fem servir (explicació política).
Doncs bé, es veu que poc abans de l'expulsió tenim a Alcoleja una població que segueix fidel als seus costums islàmics ancestrals, tot i que es bategen i es casen segons el cerimonial cristià. Feta l'església (en terrenys que donà el senyor feudal), feia falta un sant a qui encomanar les pregàries i des de València s'envià una escultura de Sant Vicent Ferrer per a l'altar. Les obres es sap que anaven pagant-se amb ajuda dels Brisuela, ja que venen una almàssera que havien comprat a Cocentaina i altres possessions per a aconseguir diners, com apareix reflexat al testament del noble valencià. En este document, ell mateix expressa que es sentava a escoltar missa a la paret est de l'església (mirant la mare de Déu dels Desemparats, a la dreta), ja que ordena que, en morir ell, els seus hereus “hajen de fer una capella (...) que vinga a les espalles de hon jo me asente per a oir missa, en la qual se posse lo Christ Crucificat que jo imbihí de assí, y está huy fixo en la paret de dita esglesia”.
Però els moriscos d'Alcoleja tindran poc més d'una dècada per a poder assistir a missa a l'església del poble, ja que a l'Agost del 1609 i, convençut que la conversió dels àrabs al cristianisme era una utopia impossible de realitzar, el rei Felip III comunicarà, per via del prestigiós general Agustín Mexía (cavaller de l'orde de Santiago que portarà tres cartes determinants per a l'expulsió, les tres iguals (una per a les autoritats religioses, altra per a les civils i l'última per als militars), la següent determinació:
“...Entendido teneys lo que por tan largo discurso de años he procurado la conversión de los Moriscos deste Reyno y del de Castilla, y los editos de gracia que se les concedieron, y las diligencias que se han hecho para instruyrlos en nuestra santa Fe, y lo poco que todo ello ha aprovechado; pues se ha visto que ninguno se aya convertido, antes ha crecido su obstinación. (...) Y desseando cumplir con la obligación que tengo de su conservación y seguridad, y en particular la de esse de Valencia, y de los buenos y fieles súbditos dél, por ser más evidente su peligro, (...) y aviéndolo echo encomendar a nuestro Señor, y confiado en su divino favor por lo que toca a su honra y gloria, he resuelto que se saquen todos los Moriscos de esse Reyno, y que se echen en Berbería.”[3]
La primera d'estes tres cartes fou llegida el 20 d'Agost al marqués de Caracena, virrei del regne de València. El mateix dia, a les deu de la nit, el marqués comunicà la decisió del rei, en secret, al mestre de camp Francisco de Miranda, i se li lliurà la segona carta. Mexía, el virrei i Miranda començaren eixa mateixa nit a dissenyar una estratègia per a previndre possibles revoltes i tallar totes les vies de fugida dels moriscos. Pocs dies més tard l'arquebisbe Juan de Ribera rebria la tercera i última carta. A principis de Setembre es prepararen els vaixells per a la deportació dels moriscos als ports d'Eïvissa i Alacant i el 17 del mateix mes, ho feren les galeres que corresponien a Dénia, des d'on salparien la majoria d'habitants d'Alcoleja i els voltants.
Finalment, el 22 de Setembre es llegí el bando, pregonat amb tabal i xaramita a tots els municipis del regne de València:
“Primeramente, que todos los Moriscos de este Reyno assi hombres como mugeres, con sus hijos, dentro de tres días (...) salgan dél y vayan a embarcarse a la parte donde el Comisario (...) les ordenare (...), llevando consigo de sus haziendas muebles lo que pudieren en sus personas, para embarcarse en las galeras y navíos que están aprestados, para passarlos a Berbería (...). Y el que no lo cumpliere, y excediere en un punto de lo contenido en este Bando, incurra en pena de la vida.”[4]
Dues úniques excepcions permetien quedar-se en la península algun morisc que complira les condicions. La primera permetia no partir a Àfrica a sis de cada cent famílies, amb l'obligació que ensenyaren els cristians a fer servir els molins, les séquies i els partidors i els explicaren com s'havia de conrear l'arròs, el sucre i els regadius. Així la noblesa valenciana s'assegurava la continuïtat dels seus ingressos i aliments. La segona condició que permetia quedar-se era el fet de ser xiquet o xiqueta menor de quatre anys (després s'amplià fins a catorze), podent ser acollits per alguna família cristiana, com a esclaus, o entrant a formar part d'un estament religiós.
A Alcoleja podem determinar, gràcies a estudis recents que es segueixen ampliant, quina fou la poqueta part de la població que pogué quedar-se a càrrec de famílies cristianes per qüestions d'edat, és a dir, per ser menors de catorze anys. Trobem una quantitat relativament important que es quedà a Penàguila o inclòs a Benifallim. Es sap que les famílies morisques deixaven els seus fills de bon grat en mans de cristians, per la raó que així s'asseguraven que algú de la família podria vigilar les seues possessions, amb l'esperança que les aigües es calmaren i poder tornar en un futur. Es suposa que este és el cas de la majoria de xiquets i xiquetes que es quedaren a Penàguila i a Benifallim, deixats pels pares abans de partir. En total, s'han documentat quasi seixanta xiquetes i xiquets que es quedaren a les dues localitats cristianes més properes i, la proporció d'esta quantitat sobre el total, és aproximadament d'un 50%, ja que en el cens del 1572 se'n conten poc més d'un centenar de menors entre les alqueries de Penàguila (Alcoleja, Beniafé, Benasau i Ares). A més, cal sumar a esta xifra els morisquets que foren raptats i esclavitzats en les posteriors revoltes, els quals foren portats a localitats més llunyanes, com Alacant o Ontinyent (inclós a l'estranger), però no sempre s'especifica el poble d'origen, sinó simplement el lloc de captura (en el cas de xiquets d'Alcoleja, la vall de Laguart, i apareixen molts xiquets a les llistes capturats en dita rebelió). Per tant, es pot estimar que la majoria de les famílies deportades perderen els seus fills d'alguna de les dues maneres possibles (voluntària o forçosament), i que la desfeta fou una catàstrofe humanitària de proporcions inimaginables.
A Penàguila trobem xiquets d'Alcoleja, com Àngela i Miguel Damnon (de 5 i 1 anys respectivament), a càrrec d'un tal Francisco Soler. Joan de Brisuela, el senyor feudal, s'apropià del xiquet Jeroni, de deu anys d'edat. Els retors, mossén Pere Fenollar i Francisco Puig Moltó, també es quedaren amb criatures de 6 anys l'un i un nounat l'altre. De la família Bocaig, naturals de Beniafé, trobem alguns morisquets al poble de Benifallim.
Les famílies morisques d'Alcoleja i les alqueries del voltant, donaren pràcticament la meitat dels seus fills a persones cristianes de Penàguila i Benifallim però partiren per a refugiar-se a la vall de Laguart on s'havien enfortit al voltant de vint mil persones desobeint l'ordre d'embarcament de l'exèrcit cristià. Només huit mil moriscos tenien armes (li les havia prohibit Felip II el 1563 a la població musulmana) i, enfrontant-se a les tropes cristianes, que els superaven en munició i estratègia, eren morts a centenars en les continues batalles que es produien. El temps passava i la falta d'aliments i d'aigua provocà la mort de milers de persones així que, finalment, vençuts, humiliats i sense forces, presentaren la rendició i baixaren de la muntanya. Les cròniques ens relaten estos fets:
“A veynte y nueve (de noviembre), descubriendo sobre un palo un lienço blanco, creyendo ser señal de paz, baxaron de la montaña sin esperar partido muchos hombres, niños y mugeres, que fueron bien acogidos. (...) Serían, sin los niños, entre hombres y mugeres treze mil, los quales rabiando de sed se arrojavan al agua, beviendo algunos tanto que rebentaron. De mil en mil por tropas llegaron a la embarcación (con escolta) tan desbalijados, que unos medio desnudos y otros del todo se arrojavan al mar con el agua hasta la garganta, y entiéndesse que la mayor parte murió en el passage, y antes de la embarcación. Fue tanta su calamidad y miseria que, caminando para embarcarse, de pura hambre entregaron muchos sus hijos a los Christianos, y los vendían a los soldados estrangeros por un puño de higos y una quaderna de pan.”[5]
Alguns d'estos xiquets també eren d'Alcoleja. En concret, s'han documentat quatre morisquets venuts abans de l'embarcament dels seus pares: a Dénia, la Vila, Calp i Pedreguer. La viuda Úrsula Lloret, comprarà a Àngela, de tres anyets; Antonio Perlas farà el mateix amb una altra xiqueta, d'igual nom, de sis anys d'edat; Jaime Llorca es farà càrrec d'Ana, de cinc i, a Pedreguer, trobem a Felipe, de deu, en mans d'Antonio Caix. Com a curiositat, cal destacar que el senyor de Benasau, Luis de Pujasons, s'emportà a sa casa un morisquet que era d'Ebo i fou capturat durant la revolta de la vall de Laguart.
És curiós com la conquesta de Granada, l'any 1492, assegurava els musulmans que se'ls respectaria “para siempre jamás” els seus usos i costums, i com poc a poc es va crear la figura del morisc com a islàmic heretge, se'ls perseguí i, en vista que no se'ls podia convertir a la religió que promulgava la monarquia, se'ls acabà expulsant i, en molts casos, ultratjant o assassinant.
Per tot açò, s'ha de considerar l'expulsió dels moriscos com a una de les deportacions racials més greus de la història de la humanitat, i no es pot fer una altra cosa, en el quart centenari del seu esdeveniment, que recordar els fets i denunciar-los, sobretot amb la intenció de previndre que una catàstrofe igual puga tornar a repetir-se en el futur, si més no perquè algun dia podríem ser nosaltres els qui en patírem les conseqüències. El temps i la història tenen la paraula.


[1] Clàusula quarta de la rendició signada en Santa Fe, el 25 de novembre del 1492, entre el secretari dels reis, Hernando de Zafra i el visir granadí, Boabil. Caro Baroja i altres citen la font: Colección de Documentos Inéditos VIII, pp. 424-425
[2] En concret hi ha quatre cases noves documentades que són construïdes, el 1760, dos a la Replaceta i dos més enfront de l'església. Protocols de Juan Ripoll 1757-1761, pp. 17-21, Benilloba.
[3] Citat per Rodrigo de Zayas en “Los Moriscos y el racismo de estado”, Ed. Almuzara, p. 188
[4] Crònica del frare Marco de Guadalajara, “Memorable expulsión y iustissimo destierro de los Moriscos de España”, Pamplona, 1613. Citat per Rodrigo de Zayas.
[5] Segons la crònica de Guadalajara, citada per Rodrigo de Zayas.