El mosaic de l'església d'Alcoleja durant el segle XX

L'església d'Alcoleja, al llarg del segle XX, va tindre sota els seus bancs un mosaic de llosetes blanques i negres entre les quals destaca una, la central, en què es podia llegir:

"PAVIMENTO CONSTRUÍDO A EXPENSAS DE..."

i una llista de noms de dona (les germanes Català Bataller) que havien heredat dels Marquesos de Malferit la torre del Palau i potser un pessiguet econòmic, del poc que quedava després de la mala gestió de la fortuna dels Malferit, els quals quedaren totalment arruinats a mitjans del segle XX.

Quan les humitats del sòl de l'església eren tan grans que, fins i tot, els bancs s'alçaven alguns centímetres del terra, es decidiren a restaurar-lo, per al que es retiraren primerament els bancs de fusta abans de començar les obres.

Un dia d'aquells vaig pujar amb un bloc de quadrets i un boli negre dels que gastava a l'institut al cor i, des d'allí, vaig reproduir el mosaic del sòl.

Quan alçaren el terra per a canviar-lo per unes llosetes noves, descobriren cossos humans ens els quatre rectangles laterals i l'entrada a una fossa comuna sota la llosa central.

El retor, desafortunadament, pensà que allí no hi hauria res interessant i feu llençar formigó dins la fossa, tapant l'entrada posteriorment, i no paralitzà les obres per realitzar les investigacions arqueològiques que, legal i moralment, caldria haver-se realitzat.

Ara, afortunadament, l'Ajuntament i l'església s'han posat d'acord per a intentar de restaurar el que quede de la fossa comuna, així com per a tractar de buscar alguna possible cripta no descoberta encara.

Este era el mosaic que hi va haver durant dècades a l'església d'Alcoleja, tenint en compte que:

-l'entrada correspon a la part de baix del dibuix;

-l'altar, lògicament quedaria dalt (només vaig dibuixar el primer graó);

-al centre de l'estrela del mig estava la llosa d'entrada a la fossa comuna;

-els quatre rectangles laterals corresponien a enterraments humans.

-es trobà un altre cos just abans dels graons de pujada a l'altar.

Frainos: l'alqueria fantasma

El riu que baixa de l'Aitana i passa per Alcoleja, Benasau, Penàguila... fins que arriba al Serpis alcoià, es coneix des de fa molts segles com a riu de Frainos. Què en sabem de l'origen d'aquest nom? Ben poc, la veritat.

Però sí hi ha alguna referència que potser algun dia servisca per a ubicar les restes arqueològiques de l'alqueria que li dóna nom doncs, segons els documents, així es deia un antic poblet morisc que, per desgràcia, a dia de hui no s'ha localitzat.

La més antiga és del 1258. En concret, en una carta escrita a Cocentaina i datada en el 21 de maig d'aquest any, es dóna a Ramon de Roset (Raimundo de Roset) quatre jovades de terra "en l'alqueria que es diu Frastina (Frainos), que està en el terme de Benaguila (Penàguila). Reg. 10, fol. 80v. MF: 125

El text complet, en llatí, l'arreplega Burns en el llibre "Diplomatariuem of the Crusader Kingdom of Valencia", Ed. Princeton Legay Library, p. 110.

Després de la conquesta d'Alcoi de l'any 1256, Jaume I va repartir les terres entre els seus soldats cristians que l'havien acompanyat en l'expansió del seu regne.

El nom de Ramon de Roset apareix, l'any 1198, com a deutor de 53 sous a un tal Pere de Tarragona, els néts del qual ho donen tot al monestir de Santes Creus. És difícil saber si aquest Roset és el pare/avi del Ramon que vindrà més tard amb Jaume I però la possibilitat existeix. AHNM, Clero, Pergamins, C. 2767, n. 3. Santes Creus. Monestir de Santa Maria.

El que no hi ha dubte és de la relació posterior amb un Ramon de Roset que apareix com a veí a la vila cristiana de Penàguila, l'any 1294 (Josep Torró: "Llibre de la Cort de Justícial de Cocentaina", Fonts Històriques Valencianes, 2009). En aquesta època es cita també a Bertomeu Roset, també com a veí de Penàguila.

En resum, com a primera referència a la desapareguda alqueria de Frainos, es pot afirmar que aquesta fou donada per Jaume I a Ramon de Roset, d'origen català, el qual acompanyà el rei en la conquesta del regne de València.

La segona (i última) referència a Frainos la trobem el 1269 quan, des de Barcelona, Jaume I adjunta a les 6 jovades de terra concedides prèviament a Pere Vidal al terme d'Ares, també les cases del rafal. Així el fa senyor d'Ares. La concesió de les 6 jovades havia estat feta pel fill il·legítim del rei, Pere Ferrandis (fill de Berenguera Alfons), amb una carta pròpia feta per Ferrandis i que el 1269 en Jaume ratifica i n'amplia (Burns, "Diplomatarum Regni Valentiae Regnante Iacobo I..."

En dit document es descriu el terme d'Ares, el qual estaria delimitat de la següent manera:

1) pel barranc de Camarell (què transita entre Ares i Beniafé);
2) pel riu major de Penàguila;
3) la mesquita que hi ha al terme de la vila de Frainos;
4) pel camí que ve de Guadalest.

Es confirma així l'existència d'una alqueria poblada per musulmans propera a Ares i pertanyent al terme cristià de Penàguila. La seua ubicació, segons les fites mencionades, podria ser a la zona on hui es troba Benasau. Una altra opció pràcticament és impossible.

El camí que ve de Guadalest a Ares és el que arriba de l'Alt de Xarquera travessant el barranc de Camarell. Hui en dia el nom d'eixe carrer és "de la Marina". El riu major de Penàguila és el que hui coneixem com a "riu de Frainos" precisament, i és el que baixa del Barranc del Molí d'Alcoleja i s'enjunta precisament sota Ares amb el rierol que ve del Camarell. Per tant, amb aquestes fites tenim ubicats els extrems sud, est i nord del terme. Per últim, la fita oest cal situar-la al que hui coneixem com a Benasau.

Habitants de Benasau manifesten que la tradició oral ha conservat un topònim conegut com a la Font de Frainos, en la baixada del poble cap al riu. Segons arqueòlegs de la zona, hi ha materials en superfície que permeten d'establir l'existència d'un nucli de població islàmic allí.

Podria ser que la font es dessecara i traslladaren la població uns centenars de metres més amunt? Encara és prompte per a afirmar-ho, però és una possibilitat ben interessant a tenir en compte.

De moment, Frainos (i la seua mesquita) continuarà sent l'alqueria fantasma fins que no apareguen noves informacions...

Neolític a Penàguila

Una notícia interessant. S'han reconstruït dos peces ceràmiques del jaciment de Mas d'Is, a Penàguila.

A esta zon es van localitzar restes de cereals d'uns 6000 anys d'antiguitat, amb el que estaríem davant d'una de les plantacions agrícoles més antigues de tota la península i pràcticament de tota Europa.

No eren els primers pobladors de la zona, però sí van ser els primers ramaders i agricultors. Al Mas d'Is tenien, a més de les vivendes i els cultius, una espècie de santuari de planta circular, el qual estava encerclat per foses, encara en estudi.

Segurament fóra el lloc d'emmagatzematge dels aliments i on també es duria a terme algun tipus de ritual relacionat amb els cicles solars i la deesa de la fertilitat.

L'art pictòric que ens van deixar correspon a l'anomenat Macroesquemàtic, del que tenim mostres als abrics de La Sarga i el Pla de Petracos, entre altres.

Sens dubte, una bona notícia!

http://www.diarioinformacion.com/alcoy/2012/06/14/joyas-neolitico/1264491.html

1521: Una batalla a Alcoleja

En aquell temps, les diferències de classe entre cristians i musulmans eren ben patents a la vista de tot el món. Els uns, cristians vells, gaudien d’uns privilegis des de feia temps (gràcies al dret de conquesta de Jaume I) i els altres, cristians nous o moriscs, feien vida de súbdits, treballant la terra dels seus amos i pagant els tributs que els pertocava.

Per damunt de tots, l’oligarquia valenciana que atresorava el poder polític i la pràctica totalitat dels grans beneficis del creixement econòmic fruït de l’esplendor de la València del quatre-cents.

El conjunt de gremis de la capital va començar a rebel·lar-se contra les injustícies que patien; d’una banda, es sentien desfavorits front a la noblesa privilegiada econòmica i políticament i, d’altra, també veien com els moriscs estaven exempts de la quantitat de tributs que ells pagaven, ja que no tenien la condició de ciutadans, sinó de súbdits. A més, els baixos preus de la seua mà d’obra i el baix cost de la seua producció artesanal també perjudicava notablement els guanys de la classe mitjana valenciana.

Llavors, dins d’un context sòcio-econòmic complex que s’evitarà explicar per no desviar el text de l’objecte principal, esdevé a la capital i, més tard a la resta del Regne de València, la Guerra de les Germanies.

Com a resum molt concís, es dirà que algunes reivindicacions agermanades foren:

1) Conversió forçosa al cristianisme de tots els mudèjars valencians;

2) Supressió dels privilegis de la noblesa a nivell polític en benefici d’una nova organització popular dels estaments de govern;

3) Canvi del model econòmic, augmentant-ne l’exportació dels productes valencians i disminuint-ne les importacions.

La Guerra de les Germanies passa pel poble d’Alcoleja

Un cronista valencià de renom, Rafael Martí de Viciana (1502-1574) relatà a la “Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno” (1564) els fets de les Germanies a la perfecció. En el “Libro Quarto”, descriu uns enfrontaments esdevinguts als voltants d’Alcoleja i que es transcriuen a continuació:

“Después de la rota de Candía[1], quando Vicent Périz marchó para Ondara, el capitán de Orihuela marchó para Orihuela por hazer rostro a don Pero Maça y guardar su tierra[2]. El capitán Bocanegra[3] marchó para Villalonga donde por aquellos lugares bautizó más de III mil agarenos, y pagaron XV sueldos por cada casa para el capitán Vicent Périz, y pusiéronse cruzes de paño colorado en el braço derecho. En estos días Bocanegra topó con Andrés Porta[4] y Berenguer Tonda[5], que levavan más de DC agarenos cabe el río de Gorga, donde travaron muy brava escaramuça. Aquí murieron de ambas partes muchos hombres. Después Bocanegra ajuntó más de mil hombres y marchó contra Guadalest, y en Alcoleja topó con Rodrigo de Beaumont, governador de las tierras de Guadalest, donde huvieron un rencuentro tan reñido que Bocanegra fue desbaratado y perseguido hasta las puertas de Penáguila. Bocanegra se rehizo y bolvió contra don Rodrigo, y en el puerto de Confrides tuvieron otro rencuentro, en el qual Bocanegra mejoró y entró por las tierras de Guadalest, haziendo todos los daños que pudo y se pueden imaginar. Don Rodrigo no se olvidó mucho, que luego acudió a los lugares de la Val de Guadalest, donde halló a Bocanegra, y en Ondarella travaron pelea de las más ensangrentadas que fueron en aquel tiempo, en que murieron hombres sin número de ambas partes. Bocanegra, después que recogió de los enemigos, bolvió a Penáguila. Otro día marchó para Sexona...”

El tret principal que es vol destacar d’aquest text és l’existència d’una comunicació viària entre Penàguila, Alcoleja i la Vall de Guadalest. S’observarà com les tropes del capità Bocanegra es dirigeixen cap a Guadalest i, de camí, es trobaran a Alcoleja amb les tropes de Beaumont, què venien de Guadalest. Per tant, es pot deduir que Alcoleja era un punt intermedi en el camí de Penàguila a Guadalest.

Bocanegra recula pel camí que ha vingut i arriba a les portes de Penàguila. Quan el text menciona les “portes de Penàguila” s’ha d’interpretar les paraules en sentit literal, ja que les muralles (de les quals queden alguns fragments) estaven ben operatives en aquella època i segurament tancades en una guerra com la de les Germanies.

Cal destacar que Penàguila lluità a favor de les Germanies principalment, aportant soldats a la columna encapçalada per Xàtiva què, després d’una concentració a Alcoi amb rebels d’Ontinyent, Albaida, Cocentaina i altres pobles, marxà cap a Oriola a lluitar contra la monarquia. Per tant és de remarcar que Andreu Porta i Berenguer de la Tonda, ciutadans importants de Penàguila, es desmarcaren de la Germania i seguiren sent fidels al monarca que els aportava els privilegis i, enduent-se els musulmans cap a la vila cristiana de Gorga, pretenien evitar els batejos forçosos als que estava sometent-los Bocanegra. El propòsit és ben clar: si els musulmans es convertien en cristians, deixarien de rendir tributs econòmics als senyors feudals que els explotaven sense escrúpols i la noblesa perdria la seua principal font d’ingressos.

La xifra de sis-cents musulmans és exagerada, però indica que Porta i de la Tonda haurien arreplegat tots els moriscs de les alqueries de Penàguila, entre elles Alcoleja i Beniafé (que aportaven poc menys d’un centenar de persones a la columna) i se’ls portaven cap a la vila de Gorga abans que aplegués Bocanegra. La suma real d’habitants musulmans de Penàguila era d’unes dos-centes persones (sumant Benasau, Ares, Beniafé i Alcoleja).

Dades del cens de 1510 ordenades per les Corts de Montsó

Així, amb el nostre poble totalment despoblat i amb els seus habitants en algun punt entre Gorga i Penàguila, Bocanegra es trobà a l’arribar a Alcoleja al governador de Guadalest, el qual venia a impedir que l’agermanat arribara a les seues terres i convertís els seus súbdits musulmans.

És de les poques batalles que segurament hagen vist les nostres cases i carrers (segurament l’única), ja que aquesta zona de l’Aitana no ha conegut guerres ni enfrontaments de renom que hagen transcendit.

Per a finalitzar, es vol recalcar la importància d’aquest text per a conèixer com era el principal camí de comunicació entre El Comtat i la costa, ja que és ben difícil trobar documentació referent a estes vies antigues de pas entre valls i el temps ha esborrat bona part d’estos camins.

Vista aèria d’Alcoleja i Beniafé, on es veu perfectament la baixada al riu Frainos pel carrer Baix

Així, tenim confirmació que l’antiga via morisca anava de Penàguila a Alcoleja per la senda que hi ha un poc més amunt de la carretera actual, eixint a l’era de la Caseta Ibànyez; d’ací seguiria fins a Alcoleja i, pel carrer Baix, travessaria el riu Frainos pel pont del camí de Beniafé, desviant-se a mà esquerra abans d’arribar a dita pedania; caldria estudiar exactament el pas a Ares del Bosch, però hi ha un pont a uns centenars de metres d’Ares, pujant al barranc de Camarell, que segurament fóra dita comunicació entre les dos vessants del riu; finalment el text menciona el port de Confrides com a prolongació de dit camí per a arribar fins a Guadalest i, per tant, els pobles de la Marina.

Pont del barranc de Camarell

Un fragment literari com aquest cal tindre’l ben en compte a l’hora de conèixer millor les comunicacions a l’època morisca, completant-ne l’estudi amb altres textos coetanis i anteriors que contribuiran a fixar més acuradament les traçades dels vells camins.

Alcoleja des d’Ares del Bosch

Daniel Iborra

[1] La derrota de Gandia fou una sonada victòria agermanada. Cal dir que Martí de Viciana lluità contra els agermanats i a favor de la monarquia, per això parla de “derrota”.

[2] Oriola patia una batalla particular amb Cartagena per la recent fundació de l’Obispat d’Oriola. Després del posicionament agermanat de la majoria dels oriolans, es produí un saqueig brutal de la ciutat per part dels nobles i militars que havien defès la causa monàrquica durant les Germanies.

[3] Capità que lluitava a favor de les Germanies.

[4] Ciutadà de renom a Penàguila. La família Porta ocupà durant eixe segle diversos càrrecs importants del poble, inclosa la batllia general, sempre afins a la monarquia.

[5] Altra família acabdalada de Penàguila. Havien sigut arrendataris del poble de Benilloba.

Els símbols a les pintures rupestres

Què significaven les pintures rupestres i per a què les pintaven? Existeix algun patró similar entre coves i abrics distants?

Pel que sembla haver descobert un grup d'arqueòl·legs de França, la resposta seria afirmativa.

Analitzant i catal·logant el conjunt de símbols d'una gran extensió, han descobert que les imatges són sempre les mateixes i que, en alguns casos, hi ha una espècie de "ritme" d'utilització.

Estos símbols són els grans oblidats de la pintura rupestre, front a les magnífiques escenes de caçadors, animals i demés que ens fan oblidar-nos d'estos motius geomètrics. Però: què serien dits símbols? És casualitat que sempre es repetisquen els 26 dibuixos de la imatge?

Evidentment, no estem parlant d'un alfabet (este s'inventà fa 8000 anys i estos símbols són 20000 anys més vells!) però segurament foren formes de comunicació per a recordar travesseres de muntanyes, camins que la vegetació pot haver tapat, la ubicació d'alguna cova...

Les pintures d'Alcoleja, a més d'escenes de caça, també presenten simbologia esquemàtica.

Per exemple, a alguns abrics d'Aitana hi apareixen símbols en forma de "raspa" coneguts com a ramiformes.

En ocasions se'ls ha interpretat com al símbol d'un riu i els seus afluents. Sovint, a les nostres comarques, els ramiformes tenen més ratlles a un costat que a l'altre.

És difícil aventurar-se a desxifrar el seu significat, però està clar que l'art Esquemàtic encara té molt per ensenyar-nos.

El garrofer del diable

Ací tenim una foto feta des de les eres de la caseta Ibañez. Sempre m`ha paregut
extranya la planta que es veu en primer pla, es un arbust que porta allí tota la
vida. Amb el temps em vaig adonar que a mes de rara, es única. Es tracta d`un
garrofer del dimoni ( Anagyris foetida ) i es una lleguminosa que fa garrofetes.
A l`edat mitjana era una planta d' us exclusiu militar. Els ballesters la
plantaven a la vora de les torres i castells per tal de collir les
garrofetes,que fregaven amb les puntes de fletxa, de tal manera que la ferida
feta a l`enemic fora mortal, be per ferida o be per intoxicació, ja que la
planta es tan verinosa com el "curare".Desconec si a les eres va poder haver
alguna torre, pero no seria gens extrany perque es un lloc estrategic que domina
tota la vall. D' altra banda, l`era esta al peu d`una serra que es diu " Mahoma"
que tampoc es un toponim qualsevol. En fi, una curiositat que si algún arqueoleg
ens llig, tal volta puga aclarir. La planta está al costat de l`era mes alta,
molt facil de trobar, una bona excusa per anar a vore-la en un paseig d`hivern.

Joan Pellín

Els morisquets de Penàguila

CONTEX HISTÒRIC

Fa poc més de set segles el poble de Penàguila va començar a existir com hui el coneixem. Pere III (el fill de Jaume I) ordenà la construcció d’una vila cristiana l’any 1278, als peus del castell des d’on Al-Azraq llançaria l’últim atac contra els alcoians, al barranc de la Batalla, on definitivament perdria la vida.

Comença llavors una època de vassallatge per als sarraïns de la zona que, aïllats a les alqueries de les muntanyes, s’acostumarien a viure pagant als succesius senyors les rendes que els reclamaven però amb la sort, això sí, de poder mantindre els seus costums religiosos. Ares, Alcoleja, Benasau, Beniafé, Benigallim[1], Frainos[2] i Riola eren les alqueries musulmanes que depenien de la vila cristiana de Penàguila. Una convivència entre religions què, tot i l'atac d’un grup de granadins que saquejaren i incendiaren el poble l'any 1304, romandria tranquil·la durant segles. De fet, la Inquisició perseguirà, al segle XVI, alguns mandataris de la zona (un d’ells Miquel Fenollar, notari de Penàguila i senyor feudal d'Alcoleja i altres alqueries islàmiques) per la s

eua permissivitat amb els moriscos. La monarquia i els estaments religiosos pretenien convertir els musulmans al catolicisme però els mandataris de Penàguila i Guadalest feien la vista grossa a canvi dels diners que rebien i de tindre la població en calma. A l'arxiu parroquial de Penàguila podem veure com els moriscs evitaven els seus noms cristians[3] en l’ús quotidià i se sap que tenien el costum, en molts casos, de fer passar el mateix fill per un altre quan naixien en un curt període de temps, per a així evitar multitud de batejos. Tots estos arguments feren que Felip III,


encoratjat per l'església catòlica, ordenara l'expulsió de tots els musulmans fora de la península.

L’EXPULSIÓ DELS MORISCS

El 22 de setembre de 1609 es llegeix el bàndol d'expulsió a tots els pobles del Regne de València i s'ordena que, en menys de tres dies, els moriscs siguen embarcats cap a terres africanes. Els qui pertanyien al terme de Penàguila havien d'anar a Dénia per a embarcar-se d'immediat però, a poc a poc, la situació va anar complicant-se i els fets acabaren en tragèdia.

Passaven els dies i els musulmans de la zona no marxaven cap a la costa. A Benilloba, un bandoler morisc inicia una rebel·lió i, a l’altra banda de l’Aitana, els de Relleu i Finestrat es refugien a la muntanya desobeint les ordres d’embarcament^[4].

Alguns moriscs de El Comtat són assassinats i s’instal·len forques en el camins per a atemorir els ciutadans i advertir-los perquè respectaren les lleis. A finals d’octubre, un comissionat valencià d’embarcament, Baltasar Mercader, s’emportarà tots els moriscs de Muro i Benilloba, però la problemàtica a la zona no deixaria d’augmentar: al castell de Guadalest es refugiaven unes poques famílies morisques de Benimantell que acceptaven l’expulsió i temien represàlies dels seus veïns sublevats i l’alcaid cristià del castell demanaria ajuda a les tropes reials per a protegir-se front a possibles atacs, com estava passant al castell de Sella^[5]. Així i tot, els pobladors de les alqueries penaguilenques seguien sense embarcar-se i els començaven a aplegar notícies de gent de les valls properes (Seta, Travadell i Alcalà) que estaven marxant cap a la serra del Cavall Verd.

Una antiga llegenda morisca deia que el salvador de la seua religió, Al-Fatimi, vindria a lloms d’un cavall verd per a lliberar-los de l’opressió cristiana. Anant a refugiar-se a eixa serra tenien l’esperança que la llegenda es complira o, almenys, estarien units quan aplegara el final. En una data indeterminada de principis de novembre, les famílies morisques del terme de Penàguila travessarien els camins de Serrella per a unir-se a altres sublevats que marxaven cap a la serra del Cavall Verd, a la Vall de Laguar.

Vint-i-set soldats de Penàguila foren a col·laborar amb el comendador de Gorga, l’alcoià Vicent Sempere qui, perseguint els moriscs durant la seua fugida, a poca distància de Fageca aconseguí matar una quinzena d’homes i dones i apropiar-se de les seues pertenences: 17 bous, 8 mules i molta roba i diners, repartint-s’ho tot entre els 120 soldats atacants^[6].

Tots els focus rebels acabarien concentrant-se a la Vall de Laguar, pel que a mitjans de novembre serien uns 15000 moriscs els que tractaven de protegir-se entre el castell de les Atzavares i el castell de Pop. Les mílices cristianes negociaren la rendició dels moriscs però estos, temerosos de les represàlies, no claudicaren i seguiren arraconant-se cada vegada més amunt de les muntanyes. Alguns morien quan baixaven de nit a buscar fonts per a beure, i més de mil ho feren en enfrontaments directes amb els militars. Per tant, era només qüestió de temps que aquella gent, morint-se de fam i passant les nit al ras a punt de començar l’hivern, acabaren rendint-se als assetjaments de les tropes cristianes i, el 29 de Novembre, finalment descendien de les muntanyes les poc més de 10000 persones que havien sobreviscut a molts dies sense aigua ni aliments. Ací comença la història dels morisquets.

ELS MORISQUETS DE PENÀGUILA

En molts casos van ser els soldats els que capturaren directament xiquets^[7], en altres es tractava d’orfes que havien perdut els pares i estaven desemparats o, inclòs, eren els mateixos progenitors els qui els cedien a canvi de menjar i aigua doncs es tractava d’això o morir allí mateix^[8]. Prompte començaria l’intercanvi de posseïdors i, com vorem, alguns d’estos morisquets anirien a parar al poble de Penàguila. Alguns d’ells sabem pel cens de 1572 que eren habitants de les alqueries del voltant, per exemple Àngela i Miquel Damnon, què pertanyien a una família d’Alcoleja o Martí Bocaig, llinatge de Beniafé, dels qui també aniran a parar dos morisquets al poble de Benifallim^[9]. En estos casos podem suposar que van ser cessions entre famílies que es coneixien, però dels altres xiquets no es pot dir el mateix; és molt probable que foren comprats o capturats per milicians i mercantilitzats com a servents posteriorment.

L’arquebisbe Joan de Ribera ordena els batejos d’estos morisquets el 3 d’Agost de 1610, convençut com estava que molts no havien rebut dit sagrament. És per això que es conserva, a l’arxiu parroquial de Penàguila, la llista dels morisquets que es trobaven a Penàguila entre octubre d’eixe any i febrer de 1611. A més a més, tenim un cens d’Octubre de 1611 ordenat per Caracena^[10] amb el qual podrem comprovar la mobilitat dels morisquets, ja que són llistes molt diferents en un curt període de temps. De tots ells la llista de batejos ens diu que són “fills dels moriscos alçats en Alaguar”.

LLISTA BATEJOS D’OCTUBRE DE 1610				MORISQUETS CENSATS UN ANY DESPRÉS (OCTUBRE DE 1611)
MORISQUET/A	POSSEÏDOR	OFICI		POSSEÏDOR	OFICI	MORISQUET/A	COGNOM	EDAT	TRETS
Lluís	Agulló, Cristófol			Agulló, Cristófol		Madalena		12
Miquel Tomàs	Amoròs, Miquel	Ermità dels Sants
Vicent Joan	Aracil, Nofre Diego
				Asnar	Retor	Miquel
				Brisuela, Joan de	Senyor d’Alcoleja	Jeroni		12
Madalena	Company, Joan
Baltasar	Company, Vicent
				Domènec, Catalina		Nofre		7
				Domènec, Catalina		Vicent		6
				Domènec, Gaspar		Madalena	Xarqui	12
Jaume Joan	Domènec, Miquel
Jerònima Madalena	Fenollar, Cristófol
				Fenollar, Joan	Retor	Jerònima		7
				Fenollar, Eulàlia	Senyora de Benillup	Àngela		10
Àngela	Fenollar, Miquel			Fenollar, Miquel		Martí	Bocaig
Jeroni Miquel	Fenollar, Miquel			Fenollar, Miquel		Baltasar	Cansel
				Fenollar, Miquel		Pere	Harraez
Andreu Joan	Fenollar, Pere	Retor		Fenollar, Pere	Retor	Jeroni		8	Piga esquerra
				Fenollar, Pere		Gaspar		10
Mariana	Fenollar, Vicent			Fenollar, Vicent		Mariana		5	Senyal esquerre
Jeroni Vicent	Fenollar, Vicent			Fenollar, Vicent		Jeroni		7	“Tonto y trabada la vista”
Vicenta Cecília	Fenollar, Vicent			Fenollar, Vicent		Joana Àngela		1,5	Any i mig
				Fenollar, Vicent		Àngela		8
Francesc Gaspar	Martínez, Jeroni
				Matarredona, Gaspar		Jeroni	Contri
				Pastor, Joan	Retor	Vicenta		6	Pigota i senyal
Miquel	Picó, Nofre			Picó, Nofre		Jeroni	Dano
Àngela	Picó, Nofre
Àngela	Porta, Pere	Menor		Porta, Pere	Menor	Àngela		11
				Porta, Pere	Ciutadà	Miquel		5
Francesc Joan	Puig-Moltó, Francesc de	Retor		Puig-Moltó, Francesc de	Retor	Joan		3
Nofre Joan	Puig-Moltó, Francesc de	Retor		Puig-Moltó, Francesc de	Retor	Miquel		4
Miquel	Pujaçons, Francesc
Jeroni Joan	Ripoll, Joan			Ripoll, Joan		Àngela	San Marco
				Sanç, Joan		Maria	Caçorla
Cristófol Vicent	Soler, Cristófol			Soler, Cristófol		Cristófol		9
				Soler, Francisco		Àngela	Damnon	7
				Soler, Francisco		Miquel	Damnon	3
				Soler, Nadal		Àngela		6
				Soler, Nadal		Miquel		3
Pere Jeroni	Soler, Pere			Soler, Pere		Jeroni	Contri	9
Miquel	Soler, Pere			Soler, Pere		Baltasar	Castor	3
				Torres		Jeroni		7
				Torrosella, Joan		Miquel		11
Anna	Velis, Joan
			TAULA DE COLORS	Morisquet/a i curador coincidents en ambdues llistes
				Coincideix el curador, però no el morisquet/a
				Possible morisquet/a coincident amb altre curador

Com es pot observar comparant les dues taules trobem que, en menys d’un any, el número de morisquets ha augmentat de 25 a 35. A més, només en 6 casos podem afirmar que els xiquets segueixen en mans del mateix curador. Hi ha 10 possibles morisquets que podrien haver canviat de mans, però no es pot assegurar per falta de dades.

Anant més enllà en el temps, trobem altres dades significatives:

- a les confirmacions de 1620 de l’arxiu parroquial de Penàguila, contrastem que Joan Torrosella segueix tenint a Miquel i hi ha dos curadors nous que tenen morisquets al seu càrrec (el mestre Andreu Lacobilla i Violant Doménec);

- el 1624 casen els morisquets Joan Dayscays i Paula Contri;

- dos anys més tard ho fan una nova serventa de Joan Torrosella, Madalena Arai, i Miquel Soch;

- l’any 1630 casaran els morisquets Nofre Isbel i Rafela Arrayas;

- el mateix any el morisquet Baltasar Contri, criat de Francesc Soler, casarà en segones núpcies amb Maria Naves, morisqueta d’Agres^[11].

L’església considerava un delicte no declarar estos xiquets i, si es tenia notícia d’algú que els tinguera en secret, era obligatori denunciar-lo al retor del poble. Per tant, hem de creure en la fiabilitat d’estes llistes i considerar que l’aparició de nous morisquets a Penàguila amb el pas dels mesos en els anys immediatament posteriors a l’expulsió, es deu a la gran mobilitat d’estos xiquets i la mercantilització que patiren^[12].

CONCLUSIÓ

L’expulsió dels moriscs suposà, en primer lloc, el despoblament de les alqueries properes a Penàguila, pel que molts penaguilencs aprofitaren (incentivats per uns preus molt baixos) per comprar als senyors feudals les antigues pertenences dels musulmans^[13]. Els conreus moriscs passaren a mans cristianes^[14] i igual ocorregué amb tots els béns que no van poder emportar-se (animals, mobiliari...). A tot açò cal sumar el negoci dels morisquets pel que, per a molts habitants del Regne de València, l’expulsió suposà una font d’ingressos afegida que, només per als nobles que depenien de l’explotació dels moriscs seria un sotrac per a les seues rendes.

És, per tant, un trist episodi del nostre passat però que, com hem vist, va deixar una emprempta humana entre nosaltres. El llegat dels morisquets aplega fins els nostres dies (es coneix un llinatge de morisquets d’Ares que ha perdurat fins el present) i, junt als bancals, els castells i la nostra toponímia, ens mostra el temps en què visqueren els nostres avantpassats. Una interessant història que esperem no s’oblide per a que no es torne a repetir.

Daniel Iborra i Pellín

---

[1] Benigallim era una alqueria molt propera a Alcoleja i res té a veure amb Benifallim. Les dos alqueries acabarien fusionant-se i passaren a dir-se Universitat d’Alcoleja, en el segle XVII.

[2] Frainos contà amb mesquita pròpia i fou un conjunt de cases que s’ubicava en algun punt entre Penàguila i Benasau. Dita alqueria acabaria donant-li el nom al que en aquella època era conegut com a Riu Major de Penàguila.

[3] Al cens de 1572 Geroni Piunda, de Benasau, diu que té quatre filles i un fill, però no recorda el nom cristià d’estos.

^[4] Manuel Lomas descriu molt bé tots estos successos al seu llibre: “El puerto de Dénia y el destierro morisco (1609-1610)”; Ed. PUV, 2009.

^[5] “Los de Relleu i Finestrat se juntaron con los de Sella (...) y sitiaron en el castillo a su mesmo señor don Iayme de Calatayud”. Ho contà Gaspar Escolano, cronista valencià del segle XVII a: “Décadas de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia”, Ed. Diselva, 1987.

^[6] Arxiu Parroquial de Gorga, citat per Agustín Gaseó en “Historia de la Virgen Santísima de Gracia y de la Villa de Gorga”, 1886.

^[7] “El día que se rompieron estos moros se tomaron algunos niños y niñas, y los soldados y todos se daban a entender que son esclavos”. Escolano: “Décadas...”

^[8] “Arrojávanse a las aguas como rabiosos, y algunos bevían tanto que se quedavan reventados (...). Llegaron a tan increíble miseria que no sólo los padres por el hambre daban sus hijos a los christianos que conocían, mas aún los vendían a los soldados estrangeros por una quaderna de pan y por un puñado de higos (...) Llegavan tan desbalijados que unos medio desnudos, y otros desnudos del todo, se arrojavan al mar (...) por llegar a embarcarse”. Escolano: “Décadas...”

^[9] Així i tot és curiòs que en la primera llista Martí Bocaig no apareix.

^[10] Estudi realitzat i publicat per l’historiador Ignasi Gironès al web: http://www.ignasigirones.com/

^[11] Antoni Mas, Josep Mas i Jaumer Noguera, “La Senda de l’Èxode”; Ed. Macma, 2009.

^[12] Molt ben estudiada per Ignasi Gironès en diferents articles. “La revenda dels morisquets” (2010), o “El negoci dels Morisquets” (2004), entre d’altres.

^[13] Compraren terres a Alcoleja les famílies Fenollar, Aracil, Porta... Arxiu del Regne de València, MR, 10114. Els censos de població indiquen que, entre el 1609 (poc abans de l’expulsió) i 1646 (unes dècades després), la població a Alcoleja ha augmentat lleugerament i a Benasau només ha baixat una miqueta. També hi ha penaguilencs que emigren a Granada, després de la revolta de Las Alpujarras, per a repoblar aquella zona. Tot açò ens demostra que la població no gaudia d’un benestar econòmic molt elevat.

^[14] Els fruïts desatesos foren vi, ametles, oli, figues, panses, avena, ordi, forment, mixtura i anís verd. ARV, MR, 10108-10115.