dissabte, 13 d’agost de 2011

El miracle de Jeroni Simó a Alcoleja

Segons un cronista de l’època, a principis del segle XVII una estampeta del sacerdot valencià Jeroni Simó apagà de sobte un incendi a un pinar d’Alcoleja que les forces humanes no podien controlar. Esta és la història de com el seu culte arribà fins a este poble de l’Aitana i de com, de la mateixa manera, la llegenda de dit miracle desaparegué durant segles.





Jeroni Simó nasqué a València l’any 1578. Tot i ser fill d’uns humils fusters, després de mort es convertirà en un dels personatges més famosos de tot el segle XVII al regne de València. Quedà orfe a l’edat d’onze anys i llavors començà la seua vida eclesiàstica, morint com a sacerdot quan contava trenta-tres. El rei Felip III, l’arxiduc Albert d’Àustria, la noblesa i la societat civil en general, començaren a creure en la santedat del pare Simó arran dels miracles que si li atribuïren poc després de morir. El seu culte arribà fins a Alcoleja i, en concret, el 1614 s’explica un miracle suposadament ocorregut a este poble de El Comtat(1):
“...Cuando se incendió un pinar en Alcoleja, el señor del lugar se encomendó al padre Simó y estando con esto vínole a la memoria que una estampa del venerable siervo de Dios sería remedio eficaz para tanto fuego, pues fuerças humanas no eran bastantes; y así le dio una el cura del lugar para que la pusiese en el pino más cercano al fuego (...) y apenas estuvo la dicha imagen puesta, y plantada en el pino, cuando en el mismo punto se apagó sin quedar una sola centella”.
L’incendi que es menciona (el qual és el més antic actualment documentat a l’Aitana(2)) ha de correspondre per força a l’any 1613. Jeroni Simó mor l’abril de 1612 i el text es publica dos anys després. Per tant, amb un xicotet marge d’error, es pot considerar l’estiu del 1613 com a la data més probable de l’esdeveniment de dit incendi (el mateix any de la seua mort és improbable que el seu culte haguera arribat a Alcoleja i el 1614 ja està publicat el llibre on apareix la notícia). Tenim, llavors, un incendi de grans proporcions a una zona boscosa propera al poble i sabem, també, que “el senyor del poble” col·loca una estampeta del pare Simó per a aturar les flames. Es tracta de’n Joan de Brizuela, qui fou senyor feudal d’Alcoleja des de 1576 (quan el compra) fins el 1622, any en què morí. Els inicis dels cristianisme al poble estan molt relacionats amb la seua figura i les seues devocions.
Fou ell qui, unes dècades abans (encara en temps de moriscs), havia cedit els terrenys propers al palau per a la construcció de l’església. A més, el patronatge de sant Vicent Ferrer és probable que fóra instaurat pel noble valencià, ja que Joan de Brizuela demana al seu testament(3) que, encara que mora a Alcoleja, es porte en secret el seu cos a a l’església de sant Esteve, on segons la tradició allí fou on batejaren a Vicent Ferrer, i la qual no era la seua parròquia. Açò, unit a que en dit testament menciona un crist que envià personalment des de València i que contribueix econòmicament a l’edificació del recimpte eclesiàstic indica que, molt probablement, la primera imatge de sant Vicent Ferrer fóra enviada pel mateix Joan de Brizuela.
Cal remarcar que l’incendi ocorre poc després de l’expulsió dels moriscs (any 1609) i que els alcolejans en aquell moment eren nous habitants vinguts de pobles cristians del voltant (principalment de Penàguila), pel que és lògic que les mostres religioses de Joan de Brizuela foren ben acollides per eixa nova població que encara no tenia una identitat religiosa ferma i uns sants als que aferrar-se. Els inicis del cristianisme a Alcoleja, per tant, estaven fortament lligats a les creences del noble valencià.
La imatge que el rector dóna a Brizuela (i que segons Salcedo, obra el miracle) deuria ser similar a les primeres estampetes que representen el sacerdot i de les que, més tard, el mateix Rubens en faria una còpia a petició de l’Arxiduc d’Àustria.


La imatge més antiga que es conserva del pare Simó, feta a Oriola l’any 1612.(4)

El patronatge de Vicent Ferrer ha perdurat fins els nostres dies però no ha passat el mateix amb la llegenda del pare Simó i el seu suposat miracle. El motiu del seu oblit fou que, en aquell temps, els dominics i altres ordes mendicants pretenien la canonització de diversos frares i, per tant, la popularitat d’un sacerdot secular que no pertanyia a les seues ordes era vist com una amenaça al seu domini de les beatificacions del moment.
Les pressions de dita orde de sant Domènec aconseguiren que, l’any 1619, la Inquisició prohibira el culte al Simó i ordenara la retirada de totes les seues imatges. Les noves canonitzacions (Pasqual Bailón, Tomás de Villanueva...) farien que el simonisme anara desapareixent poc a poc, tot i que el fervor popular no s’apagarà del tot fins el segle XVIII. El mateix Felip III desobeí l’ordre de la Inquisició i mantení la capella a Simó que tenia en l’Alcázar de Toledo i, tot i la reapertura de la causa de beatificació l’any 1645, esta no arribà a prosperar i Jeroni Simó acabà caent en l’oblit general.
Ens trobem per tant davant d’una història curiosa referida a uns fets ocorreguts al poble d’Alcoleja a principis del segle XVII i que les guerres ideològiques entre distintes seccions de l’església valenciana van fer que quedara oblidada durant molts segles. Esperem que no ocórrega el mateix amb la resta de les nostres tradicions doncs són l’empremta que ens queda del pas dels nostres avantpassats pel poble que ara coneixem.


Daniel Iborra i Pellín





1) Domingo Salcedo de Loaysa: “Breve y sumaria relación de la vida e muerte y milagros del venerable Presbítero Mossén fray Hieronimo Simón”; Sogorb (1614), transcrit per Javier Portús a “La estampa religiosa en la España del antiguo régimen”; Fundación Universitaria Española, Madrid (1998).

2) Pablo Giménez, Institut de Geografia de la Universitat d’Alacant (2011).

3) Biblioteca Valenciana, Manuscrit 396-10.

4) Francisco Martínez: “Las exequias y fiestas fúnebres que hizo la santa iglesia de Orihuela, y sus parroquias, a la dichosa muerte del venerable y angélico padre mossén Francisco Simón”; Oriola (1612), citat per Miguel Falomir: “Imágenes de una santidad frustrada: el culto a Francisco Jerónimo Simón, 1612-1619”; Locus Amcenus, Madrid (1998).
Es pot consultar l’article de Falomir, on s’explica a la perfecció tot el procés de popularització i la posterior prohibició del culte al sacerdot a la següent plana:
http://ddd.uab.cat/pub/locus/11359722n4p171.pdf

0 comentaris:

Publica un comentari