Evolució de la demografia a Alcoleja

Hi ha un fet curiòs i innegable que és la recuperació de la natura en els últims temps a la falda nord de l'Aitana.

Curiòs perquè va lligat a la pèrdua gota a gota de la població que viu a la conca del naixement del riu Frainos i, innegable perquè són vàries les espècies que han tornat a establir-se en esta zona: esquirols, senglars, el pi torna a regnar el que fa un segle era un paisatge desèrtic...


Hi ha fotos que acrediten que, a finals del segle XIX (i suposadament abans) l'Aitana nord no tenia absolutament cap arbre, fruït de les tales massives per a l'elaboració del carbó, tan necessari per a la indústria d'Alcoi.
Mon tio Joan (el Pellicer de l'Aitana) ha sigut qui m'ha fet reflexionar sobre aquesta simbiosi inversa entre poblament i natura i espere que aprofite aquesta gràfica, elaborada a partir del recull de censos que he pogut arreplegar al llarg dels anys per als seus estudis històrico-ambientals.


Les dades no són al 100% fiables en tots els casos ja que, en els censos on nomès es citen les cases del poble o els pares de família, he fet el càlcul aproximat multiplicant per 4'5.


Per què 4'5 quan normalment s'aplica la fòrmula (defesa per J. Casey i la majoria d'historiadors) de "nombre de cases x 4"? Doncs perquè en els casos on sí podem veure el nombre de cases i el nombre total d'habitants, és el valor que millor es pot aplicar.


Tenint en compte açò, crec que les gràfiques són útils per a veure aspectes curiosos com, per exemple, la pèrdua de població de Penàguila després de l'expulsió (vila cristiana!) i com es manté la població, més o menys, de les alqueries.


Açò ens confirma que varen ser molts penaguilers els qui van repoblar les cases que havien deixat buides els moriscos i, per això, els cognoms alcolejans són majoritàriament coincidents als dels penaguilers d'abans del segle XVII.



També es veu com la Guerra de Successió fa baixar la població de Penàguila a principis del XVIII i com durant eixe segle el creixement demogràfic d'Alcoleja serà desmesurat. Segons Cavanilles, les fàbriques d'Alcoi foren les culpables d'este fet, ja que estenien la seua bonança fins a les faldes de l'Aitana.


Les dades recollides abarquen des del 1510 fins a l'actualitat. Les barres de la primera gràfica corresponen a Alcoleja i Beniafé (color violeta) i Benasau (color grana). La segona gràfica suma les poblacions d'Ares i Penàguila, ja que fins fa poc temps apareixien juntes als censos.


Espere que algú els trega profit i ens atorgue més reflexions sobre esta evolució demogràfica!

Tornada de la Sarga

Algunes de les coses interessants que la gent descobreix en les jornades de portes obertes de la Sarga (de Març a Novembre, un cap de setmana al mes), és que allí hi havia un santuari, on la gent es reunia una vegada a l'any per a fer una gran festa, intercanvis comercials i com a ritual cultural característic de la població de la zona.

S'han descobert noves pintures d'un gran valor, en les quals es veuen uns xiquets escoltant les narracions d'una persona adulta, i la recollida dels fruits d'un arbre, entre d'altres.

Ací penge les pintures més significatives:

Aquesta pintura és pràcticament igual a una de les que tenim a Alcoleja,

pel que és quasi segur que va ser la mateixa persona qui la va pintar.

Què representa? No ho sabem, però sembla un riu i els seus afluents,

o una branca principal de la qual ixen altres més menudes,

amb qualsevol significació possible.

Pertany a l'art Esquemàtic, l'últim dels que van haver.

Esta escena de recollida de bellotes d'una carrasca és ben bonica

perquè es veuen, fins i tot, les vares de fusta per a colpejar l'arbre.

Pertany a l'art Llevantí, un poc anterior a l'Esquemàtic.

De l'art Macroesquemàtic (el més antic) també hi ha mostres,

com aquest possible xaman amb unes banyes de bou, què representa

la part masculina de la fecunditat.

Per últim, l'escena que més m'ha agradat, en la qual hi ha dos xiquets

escoltant la lliçó que un adult els està donant. Es noten les dues plomes

al cap que identifiquen a tota la població de la zona.

En definitiva, és una bona oportunitat de contemplar l'art rupestre de la zona, amb l'explicació d'experts que us podran respondre qualsevol de les preguntes que li pugueu fer.

Sempre s'ha d'aprofitar per a demanar més protecció per a aquest art immensament fràgil, i un condicionament d'estes pintures, Patrimoni de la Humanitat, per a que les generacions futures en puguen gaudir com nosaltres.

Portes obertes a La Sarga

La serrania d'Alcoi és rica en patrimoni històric, com va declarar la UNESCO, catalogant l'art rupestre de la zona com a Patrimoni de la Humanitat. Algunes d'estes antiquíssimes pintures les tenim a Alcoleja però, com estan desprotegides, no indicarem la ubicació.

Tota la zona de l'Aitana és rica en este tipus de jaciments (Penàguila, Confrides, Ares...) però l'entorn de la Sarga, per la seua importància i singularitat, mereix una especial menció diferenciada.

Sabem que la zona on es troben les pintures de la Sarga és propera a valls on els primers agricultors de la Història de la península ibèrica es decidiren a intentar el fet de plantar llavors per a després recollir aliments. La població indígena, des de feia mil·lenis, s'havia dedicat a la caça i recol·lecció d'allò que la natura els oferia en el seu entorn però, de colp i volta, una nova forma de vida apareixia entre nosaltres i la cultura canviava: es passava del Paleolític al Neolític, i els canvis seguirien apareixent amb l'arribada dels metalls (coure, bronze, ferro...).

Totes estes transformacions culturals es reflexaren en l'art rupestre dels nostres antecessors. Per això a la zona tenim art macro-esquemàtic (relacionat amb els primers agricultors), art llevantí (propi de caçadors/recol·lectors) i art esquemàtic.

La Sarga és un conjunt patrimonial especial perquè en els seus abrics conserva els tres tipus de pintures. Pense que tots tenim una bona oportunitat de conéixer l'art rupestre alacantí en les properes (i últimes) jornades de portes obertes que ens permetran d'admirar este jaciment des de ben prop.

La visita és gratuïta i es faciliten places d'autocar (prèvia reserva) des d'Alcoi.

Cal aprofitar l'oportunitat!

La "foto" de Juan Bardaxí

Perduda entre tants i tants arxius com tinc al disc dur de l'ordinador, he trobat esta imatge de l'embarcament dels moriscos al port d'Alacant, pintada per Pere Oromig sobre el 1612. El cas és que, recorde haver llegit (i per això vaig guardar la imatge) que, el pintor, havia representat, crec que al costat de Baltasar Mercader (avantpassat dels marquesos de Malferit), a un tal Juan Bardaxí.

La imatge és significativa per molts aspectes: perquè podem veure com era Alacant fa quatre segles, perquè apareixen dos personatges relacionats amb la història d'Alcoleja (almenys un, segur) i perquè ens ajuda a imaginar-nos com serien les últimes hores a la península dels veïns d'Alcoleja i altres pobles, que anaren a embarcar-se a Alacant, Dénia i altres ports, per a ser expulsats definitivament.

Esta imatge va formar part d'una exposició sobre l'expulsió dels moriscos que realitzà la fundació Bancaixa l'any passat. Hi ha més quadres, tots de molt interés, on es descriu com fou l'expulsió dels moriscos, tant alguna de les batalles com els embarcaments.

Per cert, aprofite per a informar a qui interesse que s'ha localitzat una nova morisqueta d'Alcoleja en uns papers de Gandia. Amb esta, ja estan documentats cinc casos de xiquets moriscos que foren malvenuts o segrestats per cristians.

Per últim, deixe l'enllaç de l'article de Pere Maria Orts i Bosch, en el qual menciona l'errada que es menciona en el post sobre Juan Bardaxí. També l'acabe de trobar...

www.benidorm.org/Ficheros/apuntesHISTORICOS.pdf?id=1423

La foto de Capa

Rescate aquest article que fa temps vaig penjar a alcoleja.org, perquè pense que pot quedar bé integrat al bloc d'història. Les conclusions de cadascú són lliures, ja que la ciència no ha pogut determinar al 100% que la història siga certa o no, però jo m'anime a creure que sí... Vosaltres què en penseu: una de les fotos més famoses de la Història està relacionada amb el nostre xicotet poble, Alcoleja? O nomès és una creença?

Esta fotografia que Robert Capa titolà "Falling Soldier" ("Soldat abatut"), feta el 5 de Setembre del 1936, potser siga la més famosa de tot el segle XX.

Federico Borrell Garcia (el milicià de la foto) era un jove anarquista nascut el 3 de Gener del 1912, en el carrer Sant Miquel de Benilloba.

Son pare, Vicent Borrell Casanova, morí 5 anys després, així que sa mare (Maria Garcia Ripoll) i els dos fills es traslladaren a Alcoi per a buscar-se la vida.

Federico acabà treballant dins el món de la indústria tèxtil, fet que propiciarà la seua afiliació a les "Juventudes Libertarias" l'any 1932 aproximadament.

Ell i altres membres de la Federació Anarquista Ibèrica foren detesos en Octubre del 34 per atemptar contra un transformador elèctric.

Però Federico Borrell, de malnom Taïno, no només es dedicava a lluitar contra el sistema, sinó que era dels pocs obrers de l'època que sabia llegir i escriure i estimava la música, segons el testimoni del seu germà Evaristo, qui sobreviví a la guerra i morí el 1996.

També participà en l'assalt al quartell d'infanteria d'Alcoi, una setmana abans de partir cap a la guerra, furtant llavors les cartutxeres que es poden veure a la fotografia, i que cap soldat solia dur.

Amdós germans s'allistaren en el bàndol republicà dins la columna d'Alcoi, la qual partí el 7 d'Agost del 1936.

Foren cap al front de Còrdova i finalment, en la batalla del Cerro Muriano, Taïno fou abatut per dos trets del bàndol nacional què acabaren instantàniament amb la seua vida.

El fotògraf Robert Capa es trobava a la seua vora i captà el moment fatídic en una de les fotografies més conegudes de la Història.

A Alcoi seguiria esperant-lo inútilment la seua companya, Marina, a la que Taïno li havia promés matrimoni en tornar de la guerra.

La història d'este jove originari de Benilloba fou rescatada de l'oblit per Mario Brotons (el pare d'Orestes), amic dels dos germans i combatent en la mateixa batalla del Cerro Muriano (i el primer en adonar-se que les cartutxeres de la imatge de Capa corresponien a les d'un alcoià), però no tots pensen que aquest siga en realitat Taïno, ja que hi ha qui pensa que la imatge és un posat, o que Taïno morí darrere d'un arbre, etc.

El fet més significatiu a favor de la veracitat de la història és que a l'Arxiu de Salamanca, al registre de morts d'aquell dia al Cerro Muriano, només n'apareix un nom: el de Federico Borrell Garcia.

Doncs bé, Taïno, el jove milicià de la foto, era nét d'una dona nascuda a Alcoleja: Camila Casanova Picó. Esta dona, casada amb Joan Borrell Matarredona, de Penàguila, anà a viure a Benilloba i no sabem si quedaren familiars al nostre poble.

Seria interessant saber si algú recorda una avantpassada amb el nom de Camila (ha de ser algú molt major, tenint en compte que Taïno, el nét de Camila, nasqué el 1912) i vore si podem localitzar la seua família.

Casanoves i Picós n'hi ha molts a Alcoleja, però: algú podria dir-nos alguna cosa més sobre Camila Casanova Picó, la iaia de Federico Borrell, Taïno?

Font principal consultada (Articles de premsa i moltes més dades al respecte):

http://www.photographers.it/articoli/miliciano.htm

Juan Bardaxí: noble o impostor?

El text aparegut a la imatge, pertanyent al llibre "Trobes de Mossén Jaume Febrer", és un curiòs cas de falsificació literària, però que no deixa de tindre el seu valor.

Dit llibre, del qual el text és un fragment ben xicotet, narra el que un cavaller valencià, convalescent de les seues ferides, explica a l'infant Pere (fill de Jaume I), quan el príncep veu per les parets una sèrie d'escuts; pregunta de qui són i el cavaller, Jaume Febrer, respon que són les armes heràldiques dels nobles que acudiren a la conquesta de València. L'infant Pere demanarà al cavaller que redacte una explicació per a cada escut, parlant de la família i els fets que condicionaven la seua noblesa, i així comencen dites "Trobes de Mossèn Jaume Febrer".

Però, si bé el rei Jaume conquerí València el 9 d'octubre del 1238, els experts han demostrat que el llibre del qual parlem va ser redactat, com a mínim, al 1650. Les expressions gramaticals, els tecnicismes i fins i tot la mètrica, apunten clarament que estem davant d'una falsificació literària.

Jaume Febrer, per tant, és fruït de la imaginació d'algun escriptor del segle XVII, molt possiblement Onofre Esquerdo i Sapena (1635 - 1699), qui fou cronista, genealogista i heraldista de la ciutat de València més de quatre segles després que Jaume I la conquerira.

Per tant: podem creure en les paraules que hi trobem al text? ¿Existí un cavaller de nom Juan Bardaxí, a qui Jaume I premià amb els pobles d'Alcoleja i Beniafé, a més d'altres llocs a Planes de la Baronia i dins la ciutat de València?

Sabem pel Llibre del Repartiment que Jaume I donà l'alqueria d'Alcoleja a Pere Ramon, el fill del cavaller Domènec de Càmera, aragonesos que havien acompanyat les seues tropes durant la conquesta del Regne de València.

Pel que fa a Beniafé, no és fins el segle XVI quan trobem notícies d'un senyor feudal, Miquel Salvador (el baró d'Antella), qui comprarà la gestió de les rendes dels moriscos que allí vivien.

Aleshores, hem de buscar a un altre lloc l'explicació de qui fou Juan Bardaxí i si realment arribà a posseir la jurisdicció senyorial sobre Alcoleja i Beniafé.

Casualment, en uns documents de l'arxiu parroquial de Penàguila, trobem l'arribada d'un retor de la ciutat de València, de nom Juan Bardaxí, qui es dedicarà a predicar i convertir moriscos durant la segona meitat del segle XVI.

Sabem que en dita època Beniafé pertanyia a Miquel Salvador i Alcoleja, primerament a Miquel Fenollar i, a partir de 1576, a Joan de Brisuela.

¿S'ha de suposar que Onofre Esquerdo, quan redactà les "Trobes de Mossèn Jaume Febrer" (aproximadament un segle després que Juan Bardaxí predicara a la zona) adaptà la figura d'un retor real per a convertir-lo en un hipotètic noble valencià d'antic llinatge?

No es pot afirmar amb rotunditat, però és ben clar que aquells eren temps on la religió i les distintes formes de poder anaven de la mà, i els beneficis entre governants i eclesiàstics eren freqüents.

Es podria tractar d'un afavoriment per part de l'escriptor cap a la família Bardaxí, aportant-los més alcúrnia de la que en veritat posseïen.

Per tant, tot i que alguns il·lustres erudits com Pere Maria Orts i Bosch hagen publicat en alguna ocasió que "Juan Bardaxí fixà la seua residència a Alcoleja després de la Reconquesta", no podem donar cap tipus de credibilitat a esta afirmació.

Quasi amb total seguretat, el que ens trobem en les Trobes de Jaume Febrer, no és més que una idealització del cronista Onofre Esquerdo, vers la figura d'un eclesiàstic valencià que s'encarregà de la parròquia de Penàguila i els pobles colindants durant la segona meitat del segle XVI, i que l'únic poder que va exercir sobre els pobles d'Alcoleja i Beniafé fou el d'obligar a convertir-se al cristianisme a tots els moriscos de la zona que encara no ho havien fet.

Amb tot, no deixa de ser un fet curiòs que m'ha fet pegar-li voltes al cap durant una bona temporadeta.

Alcolea de Cinca

Una de les formes d'estudiar la toponímia respon a la comparació entre pobles amb noms similars. D'esta manera, es tractarà d'anar aportant informació històrica sobre els origens de dites poblacions, per a tractar de determinar si, com creu Coromines, responen a castellets o enfortiments (aràbigs o anteriors), o pel contrari ens trobem davant d'altres tipus de traduccions.

ALCOLEA DE CINCA (Alcoleya de Zinca en Aragonés, apareix documentat com a Alcholeya en documents del segle XI en endavant):

Esta població aragonesa ha estat poblada desde temps immemorials per les cultures diferents que han anat poblant la Península Ibèrica al llarg del temps. De fet, conserva un dels jaciments arqueològiques més impressionants de la zona, La Codera, on vestigis de l'època del Bronze, del Ferro i Ibèrica, mostren una població molt poderosa per a aquells temps, ja que s'hi veuen grans recimptes amb muralles, vàries necròpolis i torres defensives. Tot açò per a una població d'entre tres-cents i cinc-cents habitants (plana web: lacodera.net).

El turó de la següent imatge (totes les fotos i infografies són de la plana mencionada) és on es troba el poblat del Bronze, el qual encara no està molt excavat però se'ns mostra com a una atalaia defensiva de primer ordre, ja que l'altura i les vistes proporcionen una gran prevenció defensiva.

A les faldes de dit pujol, trobem els establiments del Ferro i ibers. En les següents infografies podrem veure la reconstrucció de la muralla i el poblat del Ferro, gràcies a les possibilitats que dóna la informàtica.

Com es veu, l'enfortiment és important i, per tant, l'opció toponímica que afirma (segons els lingüistes) que Alcolea de Cinca prové d'un antic “castell” que apareix moltes vegades citat en la documentació històrica, sembla la més coherent.

Tanmateix, també es presenten terres d'al·luvió per al conreu vora les cases, però esta opció (que no ha defés cap toponimista per al cas que ens ocupa) no pareix lògica tenint en compte les restes arqueològiques mencionades, ja que estes demostren que el poblament és anterior als àrabs i, per tant, el nom ho ha de ser també.

Per últim, cal observar també una curiositat respecte als noms del poble i el jaciment: La Codera i Alcolea. Recordem que el nostre article determinat "la", per als àrabs és "al", per tant l'evolució entre una i altra llengua sembla més que probable: La Codera > Alcodera > Alcolea. Tot açò suposant (com tot el que a toponímia pre-romana es refereix) que el nom "La Codera" es conserva semblant a com era fa més de dos mil anys i que l'àrab feia servir una forma semblant al mot per a designar enfortiment (al-qulaia), interpretant-se La Codera per Alcolea. Es reconeix ací que este punt de vist és purament especulatiu i que no respon a cap estudi científic de vertaders toponimistes, però almenys la similitud està ahí, i podria tractar-se d'una evolució lingüística entre ambdós topònims.