Enric Valor, Alcoleja i l'Aitana

Fa cents anys i un dia naixia, a Castalla, un dels escriptors valencians més rellevants de tot el segle XX: Enric Valor i Vives. Ple d'estima per la cultura valenciana, recollí desenes de rondalles populars i creà un imaginari narratiu a partir d'allò que tant bé coneixia i amb el que tant s'identificava. Valor, periodista, lingüista i escriptor comdecorat per totes les universitats valencianes i altres de fora, referent inexcusable per a l'aprenentatge del català en les últimes dècades i en l'actualitat, ens mostra en la seua literatura la geografia i costums de les comarques de la muntanya alacantina. Castalla, però d'igual manera, Alcoi i el Comtat, són espais presents al gros narratiu que arreplegà a les seues històries.
Per tant, només cal rascar una miqueta per a trobar referències al nostre poble, Alcoleja, on ens demostra la seua coneixença i estima per l'Aitana i els seus paisatges. Per exemple, a la rondalla titolada "Anant pels sants olis", ens explica com Bernat i Batiste, respectivament rector i sagristà d'Alcoleja, van fins a Cocentaina i tornen en una mateixa jornada. De camí, es tractaran les seues diferències quant a moralitat doncs curiosament, a l'hora de menjar, el sagristà tenia més cura de les tradicions i la moral que no pas el rector, fet que és el punt de partida d'esta història que comença i acaba a Alcoleja.
Si bé podríem pensar que "Anant pels sants olis" pren com a origen dos personatges que molt probablement existiren en la realitat, a "Els guants de la felicitat" és més difícil pensar que açò fóra possible. Tot i això, la protagonista de la narració, Brunilda, passarà un temps allotjada a la torre d'Alcoleja, on estaria de serventa de dona Frederica, la tia del seu estimat. Abans de la partida del personatge cap al castell de Penella (pel barranc del Pas i les faldes de Serrella), Enric Valor ens deixa esta descripció dels voltants d'Alcoleja i la seua torre:

"la torre d’Alcoleja era a les proximitats d’un vilatge ombrienc que hi havia dins una clotada pintoresca, entre serres altes i de gran bellesa i severitat"; testimoni directe d'algú que coneix la davallada precoç del sol a esquenes del nostre poble, ja que Alcoleja es troba encarada cap a la trencada solar, mirant a Xarquera, i ben prompte a la vesprada el sol se'n va cap a l'oest.
Sabia molt bé Valor per on passar de banda a banda de l'Aitana i, al conte "Don Joan de la Panarra", féu anar en Joan de la costa a Alcoi passant pel port de Tudons, Alcoleja i Penàguila.
En la novel·la "L'ambició d'Aleix" l'autor castellut posarà en els pensaments del protagonista els seus sentiments vers l'Aitana amb les següents paraules, què descriuen el que Aleix veié des del mas de l'Arbre, als peus del cim de la muntanya més alta d'Alacant:

"Hi havia un finestral que mirava endarrere, cap al nord, per damunt les tàpies d'un corral mig atapeït de llenya. Aleix s'hi va acostar, com feia cada dia, atret per la seua inexhaurible fam de paisatge. A dreta, es veia la part de l'alta vall que descendia tancant-se a poc a poc en barrancada, cap al Salt d'Alcoleja visitat el dia abans. Com surant sobre la línia de l'horitzó, blavejaven al lluny moltes altres muntanyes.
Aquell panorama essencialment serrà li submergia l'ànima en una indefinible dolcesa malenconiosa. Ara, més que mai, hi creia descobrir com un fadament, com una mena d'agradós sortilegi. L'adustesa d'aquelles solituds, la grisor de la serra, aquella fressa que ell no oïa de darrere els vidres, però que sabia que el ventijol feia llavors en els roquissars i en les mates estepàries de les garrotxes, els trobava plens d'una ànima misteriosa que hi surava o se'n desprenia. L'adustesa se li tornava carícia; la solitud se li omplia de màgiques veus sense vibració; la grisor tenia per a ell una suavitat delicada de bells matisos. Comprenia que trobava forts motius d'amor, arrels invisibles, que el lligaven a la muntanya com mai no ho havia estat. La bellesa callada i trista d'aquell tros de desert, decididament, des de xic, li emplenava el cor."

Estes paraules, d'una gran força emotiva, reflexen perfectament allò que Enric Valor sentia per l'Aitana i el seu entorn. Sentiments que, com es veurà més endavant, també transcriví a la novel·la "La idea de l'emigrant", fruït de les seues estiuejades a Penàguila i de l'origen del seu llinatge familiar.
La casa del Portalet, l'entrada medieval al poble de Penàguila i que encara es conserva, fou on nasqué el pare d'Enric Valor. Tot i això, la finca principal de la família era el mas de Bítol de Valor. Esta família era un poderòs llinatge d'Alcoi, amb casa al carrer sant Nicolau, la qual anà perdent les cases que els pertanyien al llarg del segle XX, conservant només una finca a Penàguila, la Lloma, on Enric Valor seguiria passant els estius amb la seua família fins a la dècada dels seixanta. Conten els que el conegueren que gaudia enormement de les caminades per la serra i que, en una visita al mas de Bítol de Valor, féu que els fills abraçaren un ginebre que hi ha front el mas, gest que segons Valor havien fet tots els membres de la família des de feia tres-cents anys.
Per tant, cent anys i un dia després que nasquera al mas de Planisses Enric Valor i Vives, és de rebut retre-li un merescut homenatge en record de l'estima que manifestà pel nostre poble i la muntanya de l'Aitana, amb unes paraules tan belles com l'orgull que sent Bernat, protagonista de "La idea de l'emigrant" què vivia al mas de la Til·lera, de sentir-se part d'un paisatge únic i meravellòs:

“Aquell dia, en lloc de seguir el camí dels pous de la neu, el que habitualment l’endinsava per l’alta vall de l’Aitana, volgué veure ben vist el món i l’emprengué frontó d’Aitana amunt (...). Quan dominà aquell altísim turó, només el cim de la carena, a una hora d’allí devers sol ixent, es veia una mica més alt. Ell sentia una espècie d’orgull, perque la seua, l’Aitana, era la serra mare, la que tot ho podia mirar mirant cap avall”.


FONTS PRINCIPALS CONSULTADES:
- Vivències personals i records de Juan Antonio Micó Navarro
http://www.alicantevivo.org/2009/01/penguila-y-enric-valor.html#comment-form
- "Paraula de la terra: escrits seleccionats", d'Enric Valor i altres autors, Universitat de València (1998).

El miracle de Jeroni Simó a Alcoleja

Segons un cronista de l’època, a principis del segle XVII una estampeta del sacerdot valencià Jeroni Simó apagà de sobte un incendi a un pinar d’Alcoleja que les forces humanes no podien controlar. Esta és la història de com el seu culte arribà fins a este poble de l’Aitana i de com, de la mateixa manera, la llegenda de dit miracle desaparegué durant segles.

Jeroni Simó nasqué a València l’any 1578. Tot i ser fill d’uns humils fusters, després de mort es convertirà en un dels personatges més famosos de tot el segle XVII al regne de València. Quedà orfe a l’edat d’onze anys i llavors començà la seua vida eclesiàstica, morint com a sacerdot quan contava trenta-tres. El rei Felip III, l’arxiduc Albert d’Àustria, la noblesa i la societat civil en general, començaren a creure en la santedat del pare Simó arran dels miracles que si li atribuïren poc després de morir. El seu culte arribà fins a Alcoleja i, en concret, el 1614 s’explica un miracle suposadament ocorregut a este poble de El Comtat(1):
“...Cuando se incendió un pinar en Alcoleja, el señor del lugar se encomendó al padre Simó y estando con esto vínole a la memoria que una estampa del venerable siervo de Dios sería remedio eficaz para tanto fuego, pues fuerças humanas no eran bastantes; y así le dio una el cura del lugar para que la pusiese en el pino más cercano al fuego (...) y apenas estuvo la dicha imagen puesta, y plantada en el pino, cuando en el mismo punto se apagó sin quedar una sola centella”.
L’incendi que es menciona (el qual és el més antic actualment documentat a l’Aitana(2)) ha de correspondre per força a l’any 1613. Jeroni Simó mor l’abril de 1612 i el text es publica dos anys després. Per tant, amb un xicotet marge d’error, es pot considerar l’estiu del 1613 com a la data més probable de l’esdeveniment de dit incendi (el mateix any de la seua mort és improbable que el seu culte haguera arribat a Alcoleja i el 1614 ja està publicat el llibre on apareix la notícia). Tenim, llavors, un incendi de grans proporcions a una zona boscosa propera al poble i sabem, també, que “el senyor del poble” col·loca una estampeta del pare Simó per a aturar les flames. Es tracta de’n Joan de Brizuela, qui fou senyor feudal d’Alcoleja des de 1576 (quan el compra) fins el 1622, any en què morí. Els inicis dels cristianisme al poble estan molt relacionats amb la seua figura i les seues devocions.
Fou ell qui, unes dècades abans (encara en temps de moriscs), havia cedit els terrenys propers al palau per a la construcció de l’església. A més, el patronatge de sant Vicent Ferrer és probable que fóra instaurat pel noble valencià, ja que Joan de Brizuela demana al seu testament(3) que, encara que mora a Alcoleja, es porte en secret el seu cos a a l’església de sant Esteve, on segons la tradició allí fou on batejaren a Vicent Ferrer, i la qual no era la seua parròquia. Açò, unit a que en dit testament menciona un crist que envià personalment des de València i que contribueix econòmicament a l’edificació del recimpte eclesiàstic indica que, molt probablement, la primera imatge de sant Vicent Ferrer fóra enviada pel mateix Joan de Brizuela.
Cal remarcar que l’incendi ocorre poc després de l’expulsió dels moriscs (any 1609) i que els alcolejans en aquell moment eren nous habitants vinguts de pobles cristians del voltant (principalment de Penàguila), pel que és lògic que les mostres religioses de Joan de Brizuela foren ben acollides per eixa nova població que encara no tenia una identitat religiosa ferma i uns sants als que aferrar-se. Els inicis del cristianisme a Alcoleja, per tant, estaven fortament lligats a les creences del noble valencià.
La imatge que el rector dóna a Brizuela (i que segons Salcedo, obra el miracle) deuria ser similar a les primeres estampetes que representen el sacerdot i de les que, més tard, el mateix Rubens en faria una còpia a petició de l’Arxiduc d’Àustria.

La imatge més antiga que es conserva del pare Simó, feta a Oriola l’any 1612.(4)

El patronatge de Vicent Ferrer ha perdurat fins els nostres dies però no ha passat el mateix amb la llegenda del pare Simó i el seu suposat miracle. El motiu del seu oblit fou que, en aquell temps, els dominics i altres ordes mendicants pretenien la canonització de diversos frares i, per tant, la popularitat d’un sacerdot secular que no pertanyia a les seues ordes era vist com una amenaça al seu domini de les beatificacions del moment.
Les pressions de dita orde de sant Domènec aconseguiren que, l’any 1619, la Inquisició prohibira el culte al Simó i ordenara la retirada de totes les seues imatges. Les noves canonitzacions (Pasqual Bailón, Tomás de Villanueva...) farien que el simonisme anara desapareixent poc a poc, tot i que el fervor popular no s’apagarà del tot fins el segle XVIII. El mateix Felip III desobeí l’ordre de la Inquisició i mantení la capella a Simó que tenia en l’Alcázar de Toledo i, tot i la reapertura de la causa de beatificació l’any 1645, esta no arribà a prosperar i Jeroni Simó acabà caent en l’oblit general.
Ens trobem per tant davant d’una història curiosa referida a uns fets ocorreguts al poble d’Alcoleja a principis del segle XVII i que les guerres ideològiques entre distintes seccions de l’església valenciana van fer que quedara oblidada durant molts segles. Esperem que no ocórrega el mateix amb la resta de les nostres tradicions doncs són l’empremta que ens queda del pas dels nostres avantpassats pel poble que ara coneixem.


Daniel Iborra i Pellín

1) Domingo Salcedo de Loaysa: “Breve y sumaria relación de la vida e muerte y milagros del venerable Presbítero Mossén fray Hieronimo Simón”; Sogorb (1614), transcrit per Javier Portús a “La estampa religiosa en la España del antiguo régimen”; Fundación Universitaria Española, Madrid (1998).

2) Pablo Giménez, Institut de Geografia de la Universitat d’Alacant (2011).

3) Biblioteca Valenciana, Manuscrit 396-10.

4) Francisco Martínez: “Las exequias y fiestas fúnebres que hizo la santa iglesia de Orihuela, y sus parroquias, a la dichosa muerte del venerable y angélico padre mossén Francisco Simón”; Oriola (1612), citat per Miguel Falomir: “Imágenes de una santidad frustrada: el culto a Francisco Jerónimo Simón, 1612-1619”; Locus Amcenus, Madrid (1998).
Es pot consultar l’article de Falomir, on s’explica a la perfecció tot el procés de popularització i la posterior prohibició del culte al sacerdot a la següent plana: http://ddd.uab.cat/pub/locus/11359722n4p171.pdf

Les campanes

Com m'agrada despertar-me amb el so de les campanes repicant a festa en un matí assolejat de finals d'estiu! És una d'eixes sensacions que, com el cant de l'Aurora, et fan tornar any rere any a les festes d'Alcoleja.

Recordeu la imatge del Campaner anant d'una campana a l'altra per a fer-les sonar amb les seues pròpies mans? Crec que és un ofici que s'hauria de recuperar. A Benitaia, fa poquet, en vaig veure un que encara sobrevivia a l'arribada de les noves tecnologies i la veritat és que donava gust. No es podria subvencionar amb diners públics?

De tota manera, el so de les campanes omplint tots els carrers del poble i les terres del voltant, encara que siguen tocades mitjançant l'electricitat, seguix sent una de les coses que més m'agrada de les festes.

També, quan arriba la Pàsqua, el toc de la matraca. Era genial anar pel carrers del poble cantant i despertant a la gent per als distints oficis religiosos que es celebraven eixos dies!

I ja que s'està parlant del patrimoni oral d'Alcoleja, per suposat cal destacar els pregons per a informar a la població de qualsevol fet ("Ha vingut un home que ven peix. A la plaça!"), els quals també s'han modernitzat però encara subsisteixen. Caldria que no es perderen totes estes tradicions i que pervisqueren en el temps! La clau està en que els diners públics reserven una miqueta a promocionar estos oficis antiquíssims i de tant valor cultural.

Per a conéixer tota la informació sobre les nostres campanes d'Alcoleja i Beniafé, es pot consultar el web següent: http://campaners.com/php/campanes1.php?numer=48

Allí ens diu la seua qualitat, l'any de fundició (algunes del segle XIX), trobarem fotos, etc.

Cançoner de l'Aitana

La història del nostre poble està ben emparentada a la de Sella. Simètricament situats respecte l'Aitana, uns a l'ombra i altres al sol, tenim una cultura ben semblant que compartim desde temps immemorials.

L'Aurora d'Alcoleja i la de Sella són ben paregudes, i molt probablement fóra Sella el poble que la cantà primer. Independentment de qui fa més anys que canta esta o altra peça musical, les nostres cançons són quasi les mateixes i per això he pensat interessant penjar este cançoner del poble de Sella.

És un recull fet per Alba Asensi (crec que per a la facultat de Magisteri d'Alacant) i, encara que no presenta les partitures, està molt bé perquè fixa algunes lletres. Jo destacaria els romanços de cego, que al ser tan llargs són molt difícils de recordar.

Algun dia cal que en fem un de les cançons populars d'Alcoleja!

http://en.calameo.com/read/0000308108b861195f6ad

Evolució de la demografia a Alcoleja

Hi ha un fet curiòs i innegable que és la recuperació de la natura en els últims temps a la falda nord de l'Aitana.

Curiòs perquè va lligat a la pèrdua gota a gota de la població que viu a la conca del naixement del riu Frainos i, innegable perquè són vàries les espècies que han tornat a establir-se en esta zona: esquirols, senglars, el pi torna a regnar el que fa un segle era un paisatge desèrtic...


Hi ha fotos que acrediten que, a finals del segle XIX (i suposadament abans) l'Aitana nord no tenia absolutament cap arbre, fruït de les tales massives per a l'elaboració del carbó, tan necessari per a la indústria d'Alcoi.
Mon tio Joan (el Pellicer de l'Aitana) ha sigut qui m'ha fet reflexionar sobre aquesta simbiosi inversa entre poblament i natura i espere que aprofite aquesta gràfica, elaborada a partir del recull de censos que he pogut arreplegar al llarg dels anys per als seus estudis històrico-ambientals.


Les dades no són al 100% fiables en tots els casos ja que, en els censos on nomès es citen les cases del poble o els pares de família, he fet el càlcul aproximat multiplicant per 4'5.


Per què 4'5 quan normalment s'aplica la fòrmula (defesa per J. Casey i la majoria d'historiadors) de "nombre de cases x 4"? Doncs perquè en els casos on sí podem veure el nombre de cases i el nombre total d'habitants, és el valor que millor es pot aplicar.


Tenint en compte açò, crec que les gràfiques són útils per a veure aspectes curiosos com, per exemple, la pèrdua de població de Penàguila després de l'expulsió (vila cristiana!) i com es manté la població, més o menys, de les alqueries.


Açò ens confirma que varen ser molts penaguilers els qui van repoblar les cases que havien deixat buides els moriscos i, per això, els cognoms alcolejans són majoritàriament coincidents als dels penaguilers d'abans del segle XVII.



També es veu com la Guerra de Successió fa baixar la població de Penàguila a principis del XVIII i com durant eixe segle el creixement demogràfic d'Alcoleja serà desmesurat. Segons Cavanilles, les fàbriques d'Alcoi foren les culpables d'este fet, ja que estenien la seua bonança fins a les faldes de l'Aitana.


Les dades recollides abarquen des del 1510 fins a l'actualitat. Les barres de la primera gràfica corresponen a Alcoleja i Beniafé (color violeta) i Benasau (color grana). La segona gràfica suma les poblacions d'Ares i Penàguila, ja que fins fa poc temps apareixien juntes als censos.


Espere que algú els trega profit i ens atorgue més reflexions sobre esta evolució demogràfica!

Tornada de la Sarga

Algunes de les coses interessants que la gent descobreix en les jornades de portes obertes de la Sarga (de Març a Novembre, un cap de setmana al mes), és que allí hi havia un santuari, on la gent es reunia una vegada a l'any per a fer una gran festa, intercanvis comercials i com a ritual cultural característic de la població de la zona.

S'han descobert noves pintures d'un gran valor, en les quals es veuen uns xiquets escoltant les narracions d'una persona adulta, i la recollida dels fruits d'un arbre, entre d'altres.

Ací penge les pintures més significatives:

Aquesta pintura és pràcticament igual a una de les que tenim a Alcoleja,

pel que és quasi segur que va ser la mateixa persona qui la va pintar.

Què representa? No ho sabem, però sembla un riu i els seus afluents,

o una branca principal de la qual ixen altres més menudes,

amb qualsevol significació possible.

Pertany a l'art Esquemàtic, l'últim dels que van haver.

Esta escena de recollida de bellotes d'una carrasca és ben bonica

perquè es veuen, fins i tot, les vares de fusta per a colpejar l'arbre.

Pertany a l'art Llevantí, un poc anterior a l'Esquemàtic.

De l'art Macroesquemàtic (el més antic) també hi ha mostres,

com aquest possible xaman amb unes banyes de bou, què representa

la part masculina de la fecunditat.

Per últim, l'escena que més m'ha agradat, en la qual hi ha dos xiquets

escoltant la lliçó que un adult els està donant. Es noten les dues plomes

al cap que identifiquen a tota la població de la zona.

En definitiva, és una bona oportunitat de contemplar l'art rupestre de la zona, amb l'explicació d'experts que us podran respondre qualsevol de les preguntes que li pugueu fer.

Sempre s'ha d'aprofitar per a demanar més protecció per a aquest art immensament fràgil, i un condicionament d'estes pintures, Patrimoni de la Humanitat, per a que les generacions futures en puguen gaudir com nosaltres.

Portes obertes a La Sarga

La serrania d'Alcoi és rica en patrimoni històric, com va declarar la UNESCO, catalogant l'art rupestre de la zona com a Patrimoni de la Humanitat. Algunes d'estes antiquíssimes pintures les tenim a Alcoleja però, com estan desprotegides, no indicarem la ubicació.

Tota la zona de l'Aitana és rica en este tipus de jaciments (Penàguila, Confrides, Ares...) però l'entorn de la Sarga, per la seua importància i singularitat, mereix una especial menció diferenciada.

Sabem que la zona on es troben les pintures de la Sarga és propera a valls on els primers agricultors de la Història de la península ibèrica es decidiren a intentar el fet de plantar llavors per a després recollir aliments. La població indígena, des de feia mil·lenis, s'havia dedicat a la caça i recol·lecció d'allò que la natura els oferia en el seu entorn però, de colp i volta, una nova forma de vida apareixia entre nosaltres i la cultura canviava: es passava del Paleolític al Neolític, i els canvis seguirien apareixent amb l'arribada dels metalls (coure, bronze, ferro...).

Totes estes transformacions culturals es reflexaren en l'art rupestre dels nostres antecessors. Per això a la zona tenim art macro-esquemàtic (relacionat amb els primers agricultors), art llevantí (propi de caçadors/recol·lectors) i art esquemàtic.

La Sarga és un conjunt patrimonial especial perquè en els seus abrics conserva els tres tipus de pintures. Pense que tots tenim una bona oportunitat de conéixer l'art rupestre alacantí en les properes (i últimes) jornades de portes obertes que ens permetran d'admirar este jaciment des de ben prop.

La visita és gratuïta i es faciliten places d'autocar (prèvia reserva) des d'Alcoi.

Cal aprofitar l'oportunitat!