Els morisquets de Penàguila

CONTEX HISTÒRIC

Fa poc més de set segles el poble de Penàguila va començar a existir com hui el coneixem. Pere III (el fill de Jaume I) ordenà la construcció d’una vila cristiana l’any 1278, als peus del castell des d’on Al-Azraq llançaria l’últim atac contra els alcoians, al barranc de la Batalla, on definitivament perdria la vida.

Comença llavors una època de vassallatge per als sarraïns de la zona que, aïllats a les alqueries de les muntanyes, s’acostumarien a viure pagant als succesius senyors les rendes que els reclamaven però amb la sort, això sí, de poder mantindre els seus costums religiosos. Ares, Alcoleja, Benasau, Beniafé, Benigallim[1], Frainos[2] i Riola eren les alqueries musulmanes que depenien de la vila cristiana de Penàguila. Una convivència entre religions què, tot i l'atac d’un grup de granadins que saquejaren i incendiaren el poble l'any 1304, romandria tranquil·la durant segles. De fet, la Inquisició perseguirà, al segle XVI, alguns mandataris de la zona (un d’ells Miquel Fenollar, notari de Penàguila i senyor feudal d'Alcoleja i altres alqueries islàmiques) per la s

eua permissivitat amb els moriscos. La monarquia i els estaments religiosos pretenien convertir els musulmans al catolicisme però els mandataris de Penàguila i Guadalest feien la vista grossa a canvi dels diners que rebien i de tindre la població en calma. A l'arxiu parroquial de Penàguila podem veure com els moriscs evitaven els seus noms cristians[3] en l’ús quotidià i se sap que tenien el costum, en molts casos, de fer passar el mateix fill per un altre quan naixien en un curt període de temps, per a així evitar multitud de batejos. Tots estos arguments feren que Felip III,


encoratjat per l'església catòlica, ordenara l'expulsió de tots els musulmans fora de la península.

L’EXPULSIÓ DELS MORISCS

El 22 de setembre de 1609 es llegeix el bàndol d'expulsió a tots els pobles del Regne de València i s'ordena que, en menys de tres dies, els moriscs siguen embarcats cap a terres africanes. Els qui pertanyien al terme de Penàguila havien d'anar a Dénia per a embarcar-se d'immediat però, a poc a poc, la situació va anar complicant-se i els fets acabaren en tragèdia.

Passaven els dies i els musulmans de la zona no marxaven cap a la costa. A Benilloba, un bandoler morisc inicia una rebel·lió i, a l’altra banda de l’Aitana, els de Relleu i Finestrat es refugien a la muntanya desobeint les ordres d’embarcament^[4].

Alguns moriscs de El Comtat són assassinats i s’instal·len forques en el camins per a atemorir els ciutadans i advertir-los perquè respectaren les lleis. A finals d’octubre, un comissionat valencià d’embarcament, Baltasar Mercader, s’emportarà tots els moriscs de Muro i Benilloba, però la problemàtica a la zona no deixaria d’augmentar: al castell de Guadalest es refugiaven unes poques famílies morisques de Benimantell que acceptaven l’expulsió i temien represàlies dels seus veïns sublevats i l’alcaid cristià del castell demanaria ajuda a les tropes reials per a protegir-se front a possibles atacs, com estava passant al castell de Sella^[5]. Així i tot, els pobladors de les alqueries penaguilenques seguien sense embarcar-se i els començaven a aplegar notícies de gent de les valls properes (Seta, Travadell i Alcalà) que estaven marxant cap a la serra del Cavall Verd.

Una antiga llegenda morisca deia que el salvador de la seua religió, Al-Fatimi, vindria a lloms d’un cavall verd per a lliberar-los de l’opressió cristiana. Anant a refugiar-se a eixa serra tenien l’esperança que la llegenda es complira o, almenys, estarien units quan aplegara el final. En una data indeterminada de principis de novembre, les famílies morisques del terme de Penàguila travessarien els camins de Serrella per a unir-se a altres sublevats que marxaven cap a la serra del Cavall Verd, a la Vall de Laguar.

Vint-i-set soldats de Penàguila foren a col·laborar amb el comendador de Gorga, l’alcoià Vicent Sempere qui, perseguint els moriscs durant la seua fugida, a poca distància de Fageca aconseguí matar una quinzena d’homes i dones i apropiar-se de les seues pertenences: 17 bous, 8 mules i molta roba i diners, repartint-s’ho tot entre els 120 soldats atacants^[6].

Tots els focus rebels acabarien concentrant-se a la Vall de Laguar, pel que a mitjans de novembre serien uns 15000 moriscs els que tractaven de protegir-se entre el castell de les Atzavares i el castell de Pop. Les mílices cristianes negociaren la rendició dels moriscs però estos, temerosos de les represàlies, no claudicaren i seguiren arraconant-se cada vegada més amunt de les muntanyes. Alguns morien quan baixaven de nit a buscar fonts per a beure, i més de mil ho feren en enfrontaments directes amb els militars. Per tant, era només qüestió de temps que aquella gent, morint-se de fam i passant les nit al ras a punt de començar l’hivern, acabaren rendint-se als assetjaments de les tropes cristianes i, el 29 de Novembre, finalment descendien de les muntanyes les poc més de 10000 persones que havien sobreviscut a molts dies sense aigua ni aliments. Ací comença la història dels morisquets.

ELS MORISQUETS DE PENÀGUILA

En molts casos van ser els soldats els que capturaren directament xiquets^[7], en altres es tractava d’orfes que havien perdut els pares i estaven desemparats o, inclòs, eren els mateixos progenitors els qui els cedien a canvi de menjar i aigua doncs es tractava d’això o morir allí mateix^[8]. Prompte començaria l’intercanvi de posseïdors i, com vorem, alguns d’estos morisquets anirien a parar al poble de Penàguila. Alguns d’ells sabem pel cens de 1572 que eren habitants de les alqueries del voltant, per exemple Àngela i Miquel Damnon, què pertanyien a una família d’Alcoleja o Martí Bocaig, llinatge de Beniafé, dels qui també aniran a parar dos morisquets al poble de Benifallim^[9]. En estos casos podem suposar que van ser cessions entre famílies que es coneixien, però dels altres xiquets no es pot dir el mateix; és molt probable que foren comprats o capturats per milicians i mercantilitzats com a servents posteriorment.

L’arquebisbe Joan de Ribera ordena els batejos d’estos morisquets el 3 d’Agost de 1610, convençut com estava que molts no havien rebut dit sagrament. És per això que es conserva, a l’arxiu parroquial de Penàguila, la llista dels morisquets que es trobaven a Penàguila entre octubre d’eixe any i febrer de 1611. A més a més, tenim un cens d’Octubre de 1611 ordenat per Caracena^[10] amb el qual podrem comprovar la mobilitat dels morisquets, ja que són llistes molt diferents en un curt període de temps. De tots ells la llista de batejos ens diu que són “fills dels moriscos alçats en Alaguar”.

LLISTA BATEJOS D’OCTUBRE DE 1610				MORISQUETS CENSATS UN ANY DESPRÉS (OCTUBRE DE 1611)
MORISQUET/A	POSSEÏDOR	OFICI		POSSEÏDOR	OFICI	MORISQUET/A	COGNOM	EDAT	TRETS
Lluís	Agulló, Cristófol			Agulló, Cristófol		Madalena		12
Miquel Tomàs	Amoròs, Miquel	Ermità dels Sants
Vicent Joan	Aracil, Nofre Diego
				Asnar	Retor	Miquel
				Brisuela, Joan de	Senyor d’Alcoleja	Jeroni		12
Madalena	Company, Joan
Baltasar	Company, Vicent
				Domènec, Catalina		Nofre		7
				Domènec, Catalina		Vicent		6
				Domènec, Gaspar		Madalena	Xarqui	12
Jaume Joan	Domènec, Miquel
Jerònima Madalena	Fenollar, Cristófol
				Fenollar, Joan	Retor	Jerònima		7
				Fenollar, Eulàlia	Senyora de Benillup	Àngela		10
Àngela	Fenollar, Miquel			Fenollar, Miquel		Martí	Bocaig
Jeroni Miquel	Fenollar, Miquel			Fenollar, Miquel		Baltasar	Cansel
				Fenollar, Miquel		Pere	Harraez
Andreu Joan	Fenollar, Pere	Retor		Fenollar, Pere	Retor	Jeroni		8	Piga esquerra
				Fenollar, Pere		Gaspar		10
Mariana	Fenollar, Vicent			Fenollar, Vicent		Mariana		5	Senyal esquerre
Jeroni Vicent	Fenollar, Vicent			Fenollar, Vicent		Jeroni		7	“Tonto y trabada la vista”
Vicenta Cecília	Fenollar, Vicent			Fenollar, Vicent		Joana Àngela		1,5	Any i mig
				Fenollar, Vicent		Àngela		8
Francesc Gaspar	Martínez, Jeroni
				Matarredona, Gaspar		Jeroni	Contri
				Pastor, Joan	Retor	Vicenta		6	Pigota i senyal
Miquel	Picó, Nofre			Picó, Nofre		Jeroni	Dano
Àngela	Picó, Nofre
Àngela	Porta, Pere	Menor		Porta, Pere	Menor	Àngela		11
				Porta, Pere	Ciutadà	Miquel		5
Francesc Joan	Puig-Moltó, Francesc de	Retor		Puig-Moltó, Francesc de	Retor	Joan		3
Nofre Joan	Puig-Moltó, Francesc de	Retor		Puig-Moltó, Francesc de	Retor	Miquel		4
Miquel	Pujaçons, Francesc
Jeroni Joan	Ripoll, Joan			Ripoll, Joan		Àngela	San Marco
				Sanç, Joan		Maria	Caçorla
Cristófol Vicent	Soler, Cristófol			Soler, Cristófol		Cristófol		9
				Soler, Francisco		Àngela	Damnon	7
				Soler, Francisco		Miquel	Damnon	3
				Soler, Nadal		Àngela		6
				Soler, Nadal		Miquel		3
Pere Jeroni	Soler, Pere			Soler, Pere		Jeroni	Contri	9
Miquel	Soler, Pere			Soler, Pere		Baltasar	Castor	3
				Torres		Jeroni		7
				Torrosella, Joan		Miquel		11
Anna	Velis, Joan
			TAULA DE COLORS	Morisquet/a i curador coincidents en ambdues llistes
				Coincideix el curador, però no el morisquet/a
				Possible morisquet/a coincident amb altre curador

Com es pot observar comparant les dues taules trobem que, en menys d’un any, el número de morisquets ha augmentat de 25 a 35. A més, només en 6 casos podem afirmar que els xiquets segueixen en mans del mateix curador. Hi ha 10 possibles morisquets que podrien haver canviat de mans, però no es pot assegurar per falta de dades.

Anant més enllà en el temps, trobem altres dades significatives:

- a les confirmacions de 1620 de l’arxiu parroquial de Penàguila, contrastem que Joan Torrosella segueix tenint a Miquel i hi ha dos curadors nous que tenen morisquets al seu càrrec (el mestre Andreu Lacobilla i Violant Doménec);

- el 1624 casen els morisquets Joan Dayscays i Paula Contri;

- dos anys més tard ho fan una nova serventa de Joan Torrosella, Madalena Arai, i Miquel Soch;

- l’any 1630 casaran els morisquets Nofre Isbel i Rafela Arrayas;

- el mateix any el morisquet Baltasar Contri, criat de Francesc Soler, casarà en segones núpcies amb Maria Naves, morisqueta d’Agres^[11].

L’església considerava un delicte no declarar estos xiquets i, si es tenia notícia d’algú que els tinguera en secret, era obligatori denunciar-lo al retor del poble. Per tant, hem de creure en la fiabilitat d’estes llistes i considerar que l’aparició de nous morisquets a Penàguila amb el pas dels mesos en els anys immediatament posteriors a l’expulsió, es deu a la gran mobilitat d’estos xiquets i la mercantilització que patiren^[12].

CONCLUSIÓ

L’expulsió dels moriscs suposà, en primer lloc, el despoblament de les alqueries properes a Penàguila, pel que molts penaguilencs aprofitaren (incentivats per uns preus molt baixos) per comprar als senyors feudals les antigues pertenences dels musulmans^[13]. Els conreus moriscs passaren a mans cristianes^[14] i igual ocorregué amb tots els béns que no van poder emportar-se (animals, mobiliari...). A tot açò cal sumar el negoci dels morisquets pel que, per a molts habitants del Regne de València, l’expulsió suposà una font d’ingressos afegida que, només per als nobles que depenien de l’explotació dels moriscs seria un sotrac per a les seues rendes.

És, per tant, un trist episodi del nostre passat però que, com hem vist, va deixar una emprempta humana entre nosaltres. El llegat dels morisquets aplega fins els nostres dies (es coneix un llinatge de morisquets d’Ares que ha perdurat fins el present) i, junt als bancals, els castells i la nostra toponímia, ens mostra el temps en què visqueren els nostres avantpassats. Una interessant història que esperem no s’oblide per a que no es torne a repetir.

Daniel Iborra i Pellín

---

[1] Benigallim era una alqueria molt propera a Alcoleja i res té a veure amb Benifallim. Les dos alqueries acabarien fusionant-se i passaren a dir-se Universitat d’Alcoleja, en el segle XVII.

[2] Frainos contà amb mesquita pròpia i fou un conjunt de cases que s’ubicava en algun punt entre Penàguila i Benasau. Dita alqueria acabaria donant-li el nom al que en aquella època era conegut com a Riu Major de Penàguila.

[3] Al cens de 1572 Geroni Piunda, de Benasau, diu que té quatre filles i un fill, però no recorda el nom cristià d’estos.

^[4] Manuel Lomas descriu molt bé tots estos successos al seu llibre: “El puerto de Dénia y el destierro morisco (1609-1610)”; Ed. PUV, 2009.

^[5] “Los de Relleu i Finestrat se juntaron con los de Sella (...) y sitiaron en el castillo a su mesmo señor don Iayme de Calatayud”. Ho contà Gaspar Escolano, cronista valencià del segle XVII a: “Décadas de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia”, Ed. Diselva, 1987.

^[6] Arxiu Parroquial de Gorga, citat per Agustín Gaseó en “Historia de la Virgen Santísima de Gracia y de la Villa de Gorga”, 1886.

^[7] “El día que se rompieron estos moros se tomaron algunos niños y niñas, y los soldados y todos se daban a entender que son esclavos”. Escolano: “Décadas...”

^[8] “Arrojávanse a las aguas como rabiosos, y algunos bevían tanto que se quedavan reventados (...). Llegaron a tan increíble miseria que no sólo los padres por el hambre daban sus hijos a los christianos que conocían, mas aún los vendían a los soldados estrangeros por una quaderna de pan y por un puñado de higos (...) Llegavan tan desbalijados que unos medio desnudos, y otros desnudos del todo, se arrojavan al mar (...) por llegar a embarcarse”. Escolano: “Décadas...”

^[9] Així i tot és curiòs que en la primera llista Martí Bocaig no apareix.

^[10] Estudi realitzat i publicat per l’historiador Ignasi Gironès al web: http://www.ignasigirones.com/

^[11] Antoni Mas, Josep Mas i Jaumer Noguera, “La Senda de l’Èxode”; Ed. Macma, 2009.

^[12] Molt ben estudiada per Ignasi Gironès en diferents articles. “La revenda dels morisquets” (2010), o “El negoci dels Morisquets” (2004), entre d’altres.

^[13] Compraren terres a Alcoleja les famílies Fenollar, Aracil, Porta... Arxiu del Regne de València, MR, 10114. Els censos de població indiquen que, entre el 1609 (poc abans de l’expulsió) i 1646 (unes dècades després), la població a Alcoleja ha augmentat lleugerament i a Benasau només ha baixat una miqueta. També hi ha penaguilencs que emigren a Granada, després de la revolta de Las Alpujarras, per a repoblar aquella zona. Tot açò ens demostra que la població no gaudia d’un benestar econòmic molt elevat.

^[14] Els fruïts desatesos foren vi, ametles, oli, figues, panses, avena, ordi, forment, mixtura i anís verd. ARV, MR, 10108-10115.

Un poquet més sobre toponímia

A la imatge es veu un fragment de ceràmica ibera, trobada en superfícia (és a dir, sense excavar) a les proximitats del Tossal de Manisses (jaciment proper a Alacant), en el qual apareixen vàries paraules, algunes en llatí i altres en llengua ibera.

L'argumentació de molts per a desmentir qualsevol aproximació de traducció de l'iber a partir de llengües arcaiques era la falta de materials bilingües que permeteren una lectura més acurada de les inscripcions dels nostres avant-passats. Doncs bé, ací tenim un cas aparentment claríssim de la similitud entre l'èuscar i la llengua ibera, que cal remarcar, està corroborat per nombrosos estudiosos i experts en la matèria (els autors del text són M. Llobregat i P. Rosser, però en citen molts que així ho afirmen. Veure l'article ací: http://www.alicante-ayto.es/documentos/cultura/publicaciones/lqnt_1/06.pdf).

El cas és que, a la primera línia en alfabet iber llevantí es llig: ES-NI KIDEI KU.

Pel que fa a la línia llatina, clarament es reconeix: ES AMICU

I, per últim, a la tercera línia, ibera, sembla posar EREKA, o podria ser IREKA.

A les conclusions, Maite Llobregat i Pablo Rosser expressen que les dues primeres línies molt probablement tinguen el mateix significat, primer basant-se en que ambdues comencen igual, amb ES en iber i ES en llatí; d'altra banda, seguint les propostes de traducció de la paraula KIDEI (apareguda com veiem al plom de la Serreta, per exemple, i en multitud de textos ibers), que segons Hoz (citat per Flectcher al 1985) relaciona amb la paraula "company", "similar"; Siles (també 1985) dirà que Bähr (1947) compara KIDEI amb el basc KIDE, que el tradueix per "igual", "coetani", comparació que també accepten Tovar (1987) i Michelena (1961).

Per tant, els autors no deixen de sorprendre's que la paraula KIDEI, en basc, signifique "membre", "company", i just davall d'ella aparega la paraula "AMICU" que, tot i que està incompleta, és evident que fa referència a un mateix significat.



Per últim, el KU del final en iber, habitualment s'ha traduït com a "nosaltres", és a dir, que el text estaria parlant d'algú que és "el nostre amic" o "el nostre company", tant en iber com en llatí.

La pervivència de la llengua ibera en temps de dominació romana és més que evident, ja que segons l'article ambdues comunitats conviviren durant un temps indeterminat, com a mínim el segle II o III dC, com indica l'existència de grafits ibers d'eixa època.

Per tant: és ben segur que molta de la toponímia llavors existent en llengua ibera es conservaria amb el pas del temps, pel que hui, servint-nos de llengües tan properes en temps (però llunyanes geogràficament) com el basc, podríem ser capaços d'aproximar-nos a la seua traducció.

Com pensar que el basc i l'iber de l'època es pareixien?

D'igual manera que, sense ser exactament iguals, el català, el castellà, el portuguès i l'italià (per exemple) tenen un gran percentatge de similituds, ja que són evolucions d'una mateixa llengua, el llatí, que existia fa milers d'anys.

Per què no pensar que el basc i l'iber eren tan similars com ho són hui el català i el gallec? La paleo-lingüística així sembla demostrar-ho i, per tant, cada dia són més els experts que s'acullen a dita teoria.

Cal pensar, també, que la toponímia és descriptiva en origen ("La illa dels banyets", "El bec de l'àguila", etc) i que són les evolucions lingüístiques les que les transformen en noms diferents, més quan són batejades per una nova cultura que s'estableix al lloc (al nostre entorn, romans, visigots, àrabs, aragonesos i castellans, entre d'altres, van contribuir a la deformació dels topònims primaris).

No és curiòs que Estrabó (segle I dC) nomenara el Penyó de Gibraltar amb el nom de CALPE? Com és possible que CALPE i el Calp valencià tinguen el mateix nom? Doncs perquè curiosament ambdós compten amb dues prominents penínsules en forma de muntanya que les identifica i distingeix i que, segons Coromines i altres, el mot iber KAL ("muntanya, penya"), definiria perfectament.

A nivell personal, estic convençut que el topònim "Alcoleja" no és àrab, sinó anterior. Els motius? Que cap de les traduccions proposades fins la data són convincents, ja que unes apunten a que:

a) Alcoleja és "el castellet", igual que Alcalà és "el castell";

b) Alcoleja és "l'algoleja", o acumulació de terres portada per un riu;

La primera opció és errònia, perquè la torre d'Alcoleja és molt posterior a la documentació on apareix el nom per primera vegada (documents del XIII, "Alcholeya", la torre possiblement del XVI).

La segona opció és impossible, ja que les algoleges apareixen únicament a terrenys on els rius baixen sense força i la terra es diposita, mai al naixement d'un riu que baixa amb tanta força com el Frainos.

Per tant, i fins que es trobe l'origen exacte de la paraula Alcoleja, aquestes dues traduccions per a mi són totalment descartables.

Enric Valor, Alcoleja i l'Aitana

Fa cents anys i un dia naixia, a Castalla, un dels escriptors valencians més rellevants de tot el segle XX: Enric Valor i Vives. Ple d'estima per la cultura valenciana, recollí desenes de rondalles populars i creà un imaginari narratiu a partir d'allò que tant bé coneixia i amb el que tant s'identificava. Valor, periodista, lingüista i escriptor comdecorat per totes les universitats valencianes i altres de fora, referent inexcusable per a l'aprenentatge del català en les últimes dècades i en l'actualitat, ens mostra en la seua literatura la geografia i costums de les comarques de la muntanya alacantina. Castalla, però d'igual manera, Alcoi i el Comtat, són espais presents al gros narratiu que arreplegà a les seues històries.
Per tant, només cal rascar una miqueta per a trobar referències al nostre poble, Alcoleja, on ens demostra la seua coneixença i estima per l'Aitana i els seus paisatges. Per exemple, a la rondalla titolada "Anant pels sants olis", ens explica com Bernat i Batiste, respectivament rector i sagristà d'Alcoleja, van fins a Cocentaina i tornen en una mateixa jornada. De camí, es tractaran les seues diferències quant a moralitat doncs curiosament, a l'hora de menjar, el sagristà tenia més cura de les tradicions i la moral que no pas el rector, fet que és el punt de partida d'esta història que comença i acaba a Alcoleja.
Si bé podríem pensar que "Anant pels sants olis" pren com a origen dos personatges que molt probablement existiren en la realitat, a "Els guants de la felicitat" és més difícil pensar que açò fóra possible. Tot i això, la protagonista de la narració, Brunilda, passarà un temps allotjada a la torre d'Alcoleja, on estaria de serventa de dona Frederica, la tia del seu estimat. Abans de la partida del personatge cap al castell de Penella (pel barranc del Pas i les faldes de Serrella), Enric Valor ens deixa esta descripció dels voltants d'Alcoleja i la seua torre:

"la torre d’Alcoleja era a les proximitats d’un vilatge ombrienc que hi havia dins una clotada pintoresca, entre serres altes i de gran bellesa i severitat"; testimoni directe d'algú que coneix la davallada precoç del sol a esquenes del nostre poble, ja que Alcoleja es troba encarada cap a la trencada solar, mirant a Xarquera, i ben prompte a la vesprada el sol se'n va cap a l'oest.
Sabia molt bé Valor per on passar de banda a banda de l'Aitana i, al conte "Don Joan de la Panarra", féu anar en Joan de la costa a Alcoi passant pel port de Tudons, Alcoleja i Penàguila.
En la novel·la "L'ambició d'Aleix" l'autor castellut posarà en els pensaments del protagonista els seus sentiments vers l'Aitana amb les següents paraules, què descriuen el que Aleix veié des del mas de l'Arbre, als peus del cim de la muntanya més alta d'Alacant:

"Hi havia un finestral que mirava endarrere, cap al nord, per damunt les tàpies d'un corral mig atapeït de llenya. Aleix s'hi va acostar, com feia cada dia, atret per la seua inexhaurible fam de paisatge. A dreta, es veia la part de l'alta vall que descendia tancant-se a poc a poc en barrancada, cap al Salt d'Alcoleja visitat el dia abans. Com surant sobre la línia de l'horitzó, blavejaven al lluny moltes altres muntanyes.
Aquell panorama essencialment serrà li submergia l'ànima en una indefinible dolcesa malenconiosa. Ara, més que mai, hi creia descobrir com un fadament, com una mena d'agradós sortilegi. L'adustesa d'aquelles solituds, la grisor de la serra, aquella fressa que ell no oïa de darrere els vidres, però que sabia que el ventijol feia llavors en els roquissars i en les mates estepàries de les garrotxes, els trobava plens d'una ànima misteriosa que hi surava o se'n desprenia. L'adustesa se li tornava carícia; la solitud se li omplia de màgiques veus sense vibració; la grisor tenia per a ell una suavitat delicada de bells matisos. Comprenia que trobava forts motius d'amor, arrels invisibles, que el lligaven a la muntanya com mai no ho havia estat. La bellesa callada i trista d'aquell tros de desert, decididament, des de xic, li emplenava el cor."

Estes paraules, d'una gran força emotiva, reflexen perfectament allò que Enric Valor sentia per l'Aitana i el seu entorn. Sentiments que, com es veurà més endavant, també transcriví a la novel·la "La idea de l'emigrant", fruït de les seues estiuejades a Penàguila i de l'origen del seu llinatge familiar.
La casa del Portalet, l'entrada medieval al poble de Penàguila i que encara es conserva, fou on nasqué el pare d'Enric Valor. Tot i això, la finca principal de la família era el mas de Bítol de Valor. Esta família era un poderòs llinatge d'Alcoi, amb casa al carrer sant Nicolau, la qual anà perdent les cases que els pertanyien al llarg del segle XX, conservant només una finca a Penàguila, la Lloma, on Enric Valor seguiria passant els estius amb la seua família fins a la dècada dels seixanta. Conten els que el conegueren que gaudia enormement de les caminades per la serra i que, en una visita al mas de Bítol de Valor, féu que els fills abraçaren un ginebre que hi ha front el mas, gest que segons Valor havien fet tots els membres de la família des de feia tres-cents anys.
Per tant, cent anys i un dia després que nasquera al mas de Planisses Enric Valor i Vives, és de rebut retre-li un merescut homenatge en record de l'estima que manifestà pel nostre poble i la muntanya de l'Aitana, amb unes paraules tan belles com l'orgull que sent Bernat, protagonista de "La idea de l'emigrant" què vivia al mas de la Til·lera, de sentir-se part d'un paisatge únic i meravellòs:

“Aquell dia, en lloc de seguir el camí dels pous de la neu, el que habitualment l’endinsava per l’alta vall de l’Aitana, volgué veure ben vist el món i l’emprengué frontó d’Aitana amunt (...). Quan dominà aquell altísim turó, només el cim de la carena, a una hora d’allí devers sol ixent, es veia una mica més alt. Ell sentia una espècie d’orgull, perque la seua, l’Aitana, era la serra mare, la que tot ho podia mirar mirant cap avall”.


FONTS PRINCIPALS CONSULTADES:
- Vivències personals i records de Juan Antonio Micó Navarro
http://www.alicantevivo.org/2009/01/penguila-y-enric-valor.html#comment-form
- "Paraula de la terra: escrits seleccionats", d'Enric Valor i altres autors, Universitat de València (1998).

El miracle de Jeroni Simó a Alcoleja

Segons un cronista de l’època, a principis del segle XVII una estampeta del sacerdot valencià Jeroni Simó apagà de sobte un incendi a un pinar d’Alcoleja que les forces humanes no podien controlar. Esta és la història de com el seu culte arribà fins a este poble de l’Aitana i de com, de la mateixa manera, la llegenda de dit miracle desaparegué durant segles.

Jeroni Simó nasqué a València l’any 1578. Tot i ser fill d’uns humils fusters, després de mort es convertirà en un dels personatges més famosos de tot el segle XVII al regne de València. Quedà orfe a l’edat d’onze anys i llavors començà la seua vida eclesiàstica, morint com a sacerdot quan contava trenta-tres. El rei Felip III, l’arxiduc Albert d’Àustria, la noblesa i la societat civil en general, començaren a creure en la santedat del pare Simó arran dels miracles que si li atribuïren poc després de morir. El seu culte arribà fins a Alcoleja i, en concret, el 1614 s’explica un miracle suposadament ocorregut a este poble de El Comtat(1):
“...Cuando se incendió un pinar en Alcoleja, el señor del lugar se encomendó al padre Simó y estando con esto vínole a la memoria que una estampa del venerable siervo de Dios sería remedio eficaz para tanto fuego, pues fuerças humanas no eran bastantes; y así le dio una el cura del lugar para que la pusiese en el pino más cercano al fuego (...) y apenas estuvo la dicha imagen puesta, y plantada en el pino, cuando en el mismo punto se apagó sin quedar una sola centella”.
L’incendi que es menciona (el qual és el més antic actualment documentat a l’Aitana(2)) ha de correspondre per força a l’any 1613. Jeroni Simó mor l’abril de 1612 i el text es publica dos anys després. Per tant, amb un xicotet marge d’error, es pot considerar l’estiu del 1613 com a la data més probable de l’esdeveniment de dit incendi (el mateix any de la seua mort és improbable que el seu culte haguera arribat a Alcoleja i el 1614 ja està publicat el llibre on apareix la notícia). Tenim, llavors, un incendi de grans proporcions a una zona boscosa propera al poble i sabem, també, que “el senyor del poble” col·loca una estampeta del pare Simó per a aturar les flames. Es tracta de’n Joan de Brizuela, qui fou senyor feudal d’Alcoleja des de 1576 (quan el compra) fins el 1622, any en què morí. Els inicis dels cristianisme al poble estan molt relacionats amb la seua figura i les seues devocions.
Fou ell qui, unes dècades abans (encara en temps de moriscs), havia cedit els terrenys propers al palau per a la construcció de l’església. A més, el patronatge de sant Vicent Ferrer és probable que fóra instaurat pel noble valencià, ja que Joan de Brizuela demana al seu testament(3) que, encara que mora a Alcoleja, es porte en secret el seu cos a a l’església de sant Esteve, on segons la tradició allí fou on batejaren a Vicent Ferrer, i la qual no era la seua parròquia. Açò, unit a que en dit testament menciona un crist que envià personalment des de València i que contribueix econòmicament a l’edificació del recimpte eclesiàstic indica que, molt probablement, la primera imatge de sant Vicent Ferrer fóra enviada pel mateix Joan de Brizuela.
Cal remarcar que l’incendi ocorre poc després de l’expulsió dels moriscs (any 1609) i que els alcolejans en aquell moment eren nous habitants vinguts de pobles cristians del voltant (principalment de Penàguila), pel que és lògic que les mostres religioses de Joan de Brizuela foren ben acollides per eixa nova població que encara no tenia una identitat religiosa ferma i uns sants als que aferrar-se. Els inicis del cristianisme a Alcoleja, per tant, estaven fortament lligats a les creences del noble valencià.
La imatge que el rector dóna a Brizuela (i que segons Salcedo, obra el miracle) deuria ser similar a les primeres estampetes que representen el sacerdot i de les que, més tard, el mateix Rubens en faria una còpia a petició de l’Arxiduc d’Àustria.

La imatge més antiga que es conserva del pare Simó, feta a Oriola l’any 1612.(4)

El patronatge de Vicent Ferrer ha perdurat fins els nostres dies però no ha passat el mateix amb la llegenda del pare Simó i el seu suposat miracle. El motiu del seu oblit fou que, en aquell temps, els dominics i altres ordes mendicants pretenien la canonització de diversos frares i, per tant, la popularitat d’un sacerdot secular que no pertanyia a les seues ordes era vist com una amenaça al seu domini de les beatificacions del moment.
Les pressions de dita orde de sant Domènec aconseguiren que, l’any 1619, la Inquisició prohibira el culte al Simó i ordenara la retirada de totes les seues imatges. Les noves canonitzacions (Pasqual Bailón, Tomás de Villanueva...) farien que el simonisme anara desapareixent poc a poc, tot i que el fervor popular no s’apagarà del tot fins el segle XVIII. El mateix Felip III desobeí l’ordre de la Inquisició i mantení la capella a Simó que tenia en l’Alcázar de Toledo i, tot i la reapertura de la causa de beatificació l’any 1645, esta no arribà a prosperar i Jeroni Simó acabà caent en l’oblit general.
Ens trobem per tant davant d’una història curiosa referida a uns fets ocorreguts al poble d’Alcoleja a principis del segle XVII i que les guerres ideològiques entre distintes seccions de l’església valenciana van fer que quedara oblidada durant molts segles. Esperem que no ocórrega el mateix amb la resta de les nostres tradicions doncs són l’empremta que ens queda del pas dels nostres avantpassats pel poble que ara coneixem.


Daniel Iborra i Pellín

1) Domingo Salcedo de Loaysa: “Breve y sumaria relación de la vida e muerte y milagros del venerable Presbítero Mossén fray Hieronimo Simón”; Sogorb (1614), transcrit per Javier Portús a “La estampa religiosa en la España del antiguo régimen”; Fundación Universitaria Española, Madrid (1998).

2) Pablo Giménez, Institut de Geografia de la Universitat d’Alacant (2011).

3) Biblioteca Valenciana, Manuscrit 396-10.

4) Francisco Martínez: “Las exequias y fiestas fúnebres que hizo la santa iglesia de Orihuela, y sus parroquias, a la dichosa muerte del venerable y angélico padre mossén Francisco Simón”; Oriola (1612), citat per Miguel Falomir: “Imágenes de una santidad frustrada: el culto a Francisco Jerónimo Simón, 1612-1619”; Locus Amcenus, Madrid (1998).
Es pot consultar l’article de Falomir, on s’explica a la perfecció tot el procés de popularització i la posterior prohibició del culte al sacerdot a la següent plana: http://ddd.uab.cat/pub/locus/11359722n4p171.pdf

Les campanes

Com m'agrada despertar-me amb el so de les campanes repicant a festa en un matí assolejat de finals d'estiu! És una d'eixes sensacions que, com el cant de l'Aurora, et fan tornar any rere any a les festes d'Alcoleja.

Recordeu la imatge del Campaner anant d'una campana a l'altra per a fer-les sonar amb les seues pròpies mans? Crec que és un ofici que s'hauria de recuperar. A Benitaia, fa poquet, en vaig veure un que encara sobrevivia a l'arribada de les noves tecnologies i la veritat és que donava gust. No es podria subvencionar amb diners públics?

De tota manera, el so de les campanes omplint tots els carrers del poble i les terres del voltant, encara que siguen tocades mitjançant l'electricitat, seguix sent una de les coses que més m'agrada de les festes.

També, quan arriba la Pàsqua, el toc de la matraca. Era genial anar pel carrers del poble cantant i despertant a la gent per als distints oficis religiosos que es celebraven eixos dies!

I ja que s'està parlant del patrimoni oral d'Alcoleja, per suposat cal destacar els pregons per a informar a la població de qualsevol fet ("Ha vingut un home que ven peix. A la plaça!"), els quals també s'han modernitzat però encara subsisteixen. Caldria que no es perderen totes estes tradicions i que pervisqueren en el temps! La clau està en que els diners públics reserven una miqueta a promocionar estos oficis antiquíssims i de tant valor cultural.

Per a conéixer tota la informació sobre les nostres campanes d'Alcoleja i Beniafé, es pot consultar el web següent: http://campaners.com/php/campanes1.php?numer=48

Allí ens diu la seua qualitat, l'any de fundició (algunes del segle XIX), trobarem fotos, etc.

Cançoner de l'Aitana

La història del nostre poble està ben emparentada a la de Sella. Simètricament situats respecte l'Aitana, uns a l'ombra i altres al sol, tenim una cultura ben semblant que compartim desde temps immemorials.

L'Aurora d'Alcoleja i la de Sella són ben paregudes, i molt probablement fóra Sella el poble que la cantà primer. Independentment de qui fa més anys que canta esta o altra peça musical, les nostres cançons són quasi les mateixes i per això he pensat interessant penjar este cançoner del poble de Sella.

És un recull fet per Alba Asensi (crec que per a la facultat de Magisteri d'Alacant) i, encara que no presenta les partitures, està molt bé perquè fixa algunes lletres. Jo destacaria els romanços de cego, que al ser tan llargs són molt difícils de recordar.

Algun dia cal que en fem un de les cançons populars d'Alcoleja!

http://en.calameo.com/read/0000308108b861195f6ad

Evolució de la demografia a Alcoleja

Hi ha un fet curiòs i innegable que és la recuperació de la natura en els últims temps a la falda nord de l'Aitana.

Curiòs perquè va lligat a la pèrdua gota a gota de la població que viu a la conca del naixement del riu Frainos i, innegable perquè són vàries les espècies que han tornat a establir-se en esta zona: esquirols, senglars, el pi torna a regnar el que fa un segle era un paisatge desèrtic...


Hi ha fotos que acrediten que, a finals del segle XIX (i suposadament abans) l'Aitana nord no tenia absolutament cap arbre, fruït de les tales massives per a l'elaboració del carbó, tan necessari per a la indústria d'Alcoi.
Mon tio Joan (el Pellicer de l'Aitana) ha sigut qui m'ha fet reflexionar sobre aquesta simbiosi inversa entre poblament i natura i espere que aprofite aquesta gràfica, elaborada a partir del recull de censos que he pogut arreplegar al llarg dels anys per als seus estudis històrico-ambientals.


Les dades no són al 100% fiables en tots els casos ja que, en els censos on nomès es citen les cases del poble o els pares de família, he fet el càlcul aproximat multiplicant per 4'5.


Per què 4'5 quan normalment s'aplica la fòrmula (defesa per J. Casey i la majoria d'historiadors) de "nombre de cases x 4"? Doncs perquè en els casos on sí podem veure el nombre de cases i el nombre total d'habitants, és el valor que millor es pot aplicar.


Tenint en compte açò, crec que les gràfiques són útils per a veure aspectes curiosos com, per exemple, la pèrdua de població de Penàguila després de l'expulsió (vila cristiana!) i com es manté la població, més o menys, de les alqueries.


Açò ens confirma que varen ser molts penaguilers els qui van repoblar les cases que havien deixat buides els moriscos i, per això, els cognoms alcolejans són majoritàriament coincidents als dels penaguilers d'abans del segle XVII.



També es veu com la Guerra de Successió fa baixar la població de Penàguila a principis del XVIII i com durant eixe segle el creixement demogràfic d'Alcoleja serà desmesurat. Segons Cavanilles, les fàbriques d'Alcoi foren les culpables d'este fet, ja que estenien la seua bonança fins a les faldes de l'Aitana.


Les dades recollides abarquen des del 1510 fins a l'actualitat. Les barres de la primera gràfica corresponen a Alcoleja i Beniafé (color violeta) i Benasau (color grana). La segona gràfica suma les poblacions d'Ares i Penàguila, ja que fins fa poc temps apareixien juntes als censos.


Espere que algú els trega profit i ens atorgue més reflexions sobre esta evolució demogràfica!